S’atribueix al general De Gaulle una resposta ocurrent a una pregunta relativa a com pintava el futur aleshores (primera meitat dels anys 60 del segle passat). «No soc madame Soleil», va contestar el president de França. Madame Soleil era una coneguda endevina, pitonissa, tiradora de cartes o una barreja de tot plegat. Se non è vero, è ben trovato, perquè albirar el futur, encara que sigui el més immediat, és un repte amb tots els números per a no encertar-la. Però el desgavell trumpià, la Xina on fire, el desafiament de Vladímir Putin a Europa, l’emergència climàtica i el canvi inajornable de la transició energètica, la revolució de la intel·ligència artificial, la supèrbia dels tecnooligarques de Silicon Valley, l’ascens de l’extrema dreta i un munt de factors més indueixen a remirar el que es pot veure dins d’una hipotètica bola de vidre o als pòsits de te al fons d’una tassa quan ens preguntem què ens espera d’aquí a quatre dies (és un dir).

Algunes respostes són del tot inquietants. Timothy Snyder, professor de la Universitat de Toronto, veu l’horitzó cada dia més enfosquit, creu que els Estats Units han decidit suïcidar-se i posa en primeríssim pla la negació del canvi climàtic i l’hostilitat de Donald Trump envers el món acadèmic en negar-lo per subvencionar les energies fòssils i afavorir la indústria extractiva (petroli i gas). Però vet aquí que Snyder recorda un fet poc discutible: «Les societats que s’avancen a adoptar noves formes d’energia prosperen, i les altres fracassen». La visió de futur de Snyder no és fruit d’una mena de pessimisme agustinià, sinó d’un realisme basat en proves i en una dada definitiva: «La idea de l’Estat com un servei per als ultrarics és incompatible amb guanyar guerres –es refereix a la de l’Iran– o amb mantenir els serveis socials que permeten el funcionament d’una societat moderna».