En l’última entrevista que va concedir, només un dia abans de morir, Pier Paolo Pasolini va ser taxatiu: «Estem tots en perill», li va dir al seu interlocutor, el periodista Furio Colombo. Aquestes paraules, que en els nostres dies ressonen amb un matís encara més lúgubre, tenien a veure amb una qüestió que l’obsessionava: a la desaparició del feixisme havia seguit la invenció de la societat de consum, l’últim intent del capitalisme per mantenir-se en el poder per mitjans no violents, una transformació monstruosa de les mentalitats que, al seu torn, amb els anys, ha desembocat en els nous totalitarismes d’aquest agitat segle XXI. L’endemà, el 2 de novembre de 1975, Pasolini era assassinat a la platja d’Òstia, a Roma, en circumstàncies encara no aclarides.
La seva pel·lícula pòstuma, Salò o los 120 días de Sodoma (1975), encara no s’havia estrenat. I en molts casos no ho va fer fins anys després: la duresa de les imatges en va provocar la prohibició en diversos països occidentals, inclòs Espanya, per descomptat, on no es va poder veure fins al 1980, al cap de cinc anys de la mort del dictador Francisco Franco, que, curiosament, va morir al seu llit del Palacio del Pardo dues setmanes després que Pasolini fos apallissat salvatgement per un ragazzo di vita… En qualsevol cas, Salò ignificava un canvi de tema aparatós en la filmografia del cineasta italià, que el 1974 havia presentat en societat Las mil y una noches, l’última part del que es coneix com a «trilogia de la vida», formada a més per El Decamerón (1971) i Los cuentos de Canterbury (1972). Què havia portat Pasolini a substituir amb aquesta rapidesa l’erotisme enjogassat d’aquelles tres pel·lícules per la poètica ombrívola i desesperada de Salò?
Les cròniques de l’època diuen que s’havia sentit incòmode per com el públic va rebre la trilogia. Mentre ell l’havia concebut com una celebració de l’erotisme primitiu, de l’alegre llibertat dels cossos enfront de la solemne opacitat del poder, el seu èxit de taquilla deixava entreveure que l’audiència la va contemplar com un mer cinema eròtic, en la línia d’alguns films que estaven de moda en aquella primera meitat dels anys 70, d’Emmanuelle a Historia de O, precisament els mateixos que més anhelaven veure els espectadors espanyols en els seus viatges atribulats a Perpinyà. Segons Pasolini, el públic va banalitzar la seva proposta. L’audiència occidental estava ja tan embrutida per les noves estratègies dels mitjans de comunicació de masses –o per la incipient «societat del control», tal com la definien llavors filòsofs com Michel Foucault o Gilles Deleuze– que no sabien distingir entre una novel·leta de pacotilla –les que inspiraven aquell cinema pseudopornogràfic– i la gran tradició de Boccaccio, Chaucer o la narrativa clàssica de l’Islam.




