L’actual basílica de la Sagrada Família ha estat analitzada des d’infinits punts de vista, tant positius com negatius. Progressivament, s’ha transformat en una icona de la ciutat de Barcelona i havent estat en construcció durant un llarg període de temps, les opinions són molt diverses. Des d’aquells que la van infravalorar, aquells que van qüestionar la fidelitat a l’obra del mestre, fins a aquells que l’han transformat en un objecte de devoció, en tenim per a tots els gustos. Tenim molts llibres, però també tenim infinits souvenirs que tenen molt èxit malgrat el mal gust dels que volen imitar una obra tan excepcional.
Per a mi la Sagrada Família, des del primer dia que hi va intervenir Gaudí, crec que ha estat permanentment un centre de recerca. Tal com ens va ensenyar Gaudí el projecte era seguit d’una maqueta i moltes provatures més, seguint el mètode d’assaig/error, corregint i esmenant totes les solucions per trobar aquelles que eren necessàries per a construir l’edifici que ell tenia al cap. Lamentablement, tots aquells guixos del seu obrador que van ser destrossats a la guerra de 1936, ens revelen quins eren els seus objectius i quines eren les millors solucions finals. Però només els trossos que es van poder salvar, els plànols i les fotografies de la maqueta original que van sobreviure a aquell incendi ens expliquen que Gaudí era un autèntic científic.
Inicialment es va inspirar en l’estructura i la geometria del gòtic que era l’estil del primer arquitecte, però finalment les va transcendir. Tot en Gaudí té una geometria pròpia que no descuida el vessant estètic. Ja com a estudiant a la Universitat de Barcelona va demostrar les seves facultats en càlcul i geometria. Res era improvisat, tot procedia d’una reflexió prèvia que no oblidava cap detall.
L’edifici de la Sagrada Família és una obra única entre totes les construccions de Gaudí. Aquesta monumental basílica va tenir uns precedents en tres dimensions: l’església de la Colònia Güell (1898-1916) que li va permetre calcular com funcionaven les columnes, les càrregues del sostre i, sobretot, ens permet descobrir, amb la maqueta de saquets suspesos, quina era la seva premonició estructural del temple.
Una maqueta feta amb els més elementals recursos: cordills i saquets de sorra que, invertida, definia les innovacions constructives de Gaudí. Una clara metodologia que usava intuïtivament allò que després va permetre aplicar els recursos digitals que portarien a les últimes conseqüències el que Gaudí va plantejar.
