El cinema francès sempre ha tingut preferència per l’espai parisenc. El «realisme poètic» dels anys 30 ja aprofitava l’entorn urbà de la capital per oferir una alternativa al cinema negre de Hollywood, es tractés de Quai de Brumes (1938), de Marcel Carné, o de Los bajos fondos (1936), de Jean Renoir. Quan va arribar la Nouvelle Vague, a finals dels anys 50, París es va tornar a convertir en el centre d’un estil més lliure i modern que es va configurar a partir del rodatge als carrers de la ciutat, com és el cas d’Al final de l’escapada (1959), de Jean-Luc Godard, o El signo del león (1962), d’Éric Rohmer. I des dels anys 70 fins a l’actualitat, els cineastes més sofisticats del que aquí anomenem «el país veí» han tendit a aglutinar-se al voltant de Saint-Germain-des-Prés o Montmartre, el Barri Llatí o Montparnasse.
La mamá y la puta (1973), l’obra mestra de Jean Eustache, és una mena de testimoni audiovisual del París de l’època, mentre que Les amants du Pont-Neuf (1991), de Léos Carax, o La bestia (2023), de Bertrand Bonello, imaginen una ciutat estilitzada i abstracta que ja sembla que es basa més en l’imaginari cinematogràfic propi que en la realitat.
Mentrestant, enfront d’aquesta tendència centralista, la província francesa sempre ha estat el lloc de les passions reprimides i les misèries que no surten mai a la superfície. Ja el mateix Renoir en va donar bon compte en films com La Nuit du carrefour (1932) o Una partida de campo (1939), la primera, basada en una novel·la de Simenon, el gran cronista literari de la França profunda. I Claude Chabrol, company de Godard o de Rohmer a la Nouvelle Vague, en va recollir el testimoni en les seves grans pel·lícules de principis dels anys 70, d’El carnicero (1970) a Relaciones sangrientas (1972).
Precisament, ha estat Chabrol el cineasta més citat per la crítica a l’hora d’analitzar alguns films recents que tornen a la campanya gal·la per veure què s’hi cou. Tant Quand vient l’automne (2024), de François Ozon, com Misericordia (2024), d’Alain Guiraudie, per posar dos exemples recents, tornen a l’entorn campestre no tant per revelar-ne les mesquineses ocultes com per reflexionar sobre la manera com «el que és rural» –tan de moda des de la pandèmia– s’ha acabat convertint en un dels emblemes fonamentals del nostre temps. Com i per què ha passat això?
No respondré a aquesta pregunta inabastable, per descomptat, però no hi ha dubte que pot servir de pòrtic per abordar què s’amaga darrere d’aquestes dues pel·lícules acabades d’estrenar, que parteixen d’un cert pintoresquisme per apropar-se a qüestions estètiques i morals força més àmplies i complexes. Si el tòpic d’«allò que s’amaga darrere de les aparences» ha servit, almenys des de la revolució industrial, per auscultar el batec humà d’aquests espais rurals apartats del «brogit mundà», també caldrà veure què hi ha al darrere de les imatges que els representen, en aparença plàcides, fins i tot bucòliques, però que el cinema contemporani utilitza per parlar d’altres coses.


Registre Invitat
Et permetrà desbloquejar fins a 3 articles de la revista cada mes.




