La història de la Transició pertany a allò que anomenem història del present: un passat encara proper, travessat per memòries biogràfiques, familiars i polítiques. Per això és un terreny ple de riscos. No es tracta només de la fragilitat de la memòria factual, davant la qual la història disposa d’eines crítiques, sinó d’una memòria social més ampla, lligada a les experiències viscudes i a les necessitats del present. Entre l’acceptació acrítica del mite i la impugnació retrospectiva que carrega sobre aquell procés tots els mals actuals, la tasca de l’historiador no és escollir un bàndol de memòria, sinó fer intel·ligible el passat i la seva persistència en el present.
Aquest article examina la Transició curta: el període que va del nomenament d’Adolfo Suárez com a president del govern, el juliol de 1976, fins al retorn del president Josep Tarradellas com a president de la Generalitat provisional, el 23 d’octubre de 1977, pocs dies després de l’aprovació de la segona llei d’amnistia. En aquests quinze mesos es concentraren decisions que feren possible el pas efectiu de la dictadura a una democràcia parlamentària, però també s’hi fixaren ambigüitats, renúncies i pactes que després serien objecte de disputa.
La Transició espanyola ha funcionat com a mite fundacional de la democràcia restaurada i, alhora, com a punt d’origen per als qui impugnen, des de posicions diverses, el sistema polític que en va sortir. També ha estat, naturalment, un objecte d’estudi per a historiadors i científics socials. Cada lectura ha guanyat presència pública segons les circumstàncies. Com advertia E. P. Thompson, la història és una qüestió de context, i els contextos canvien. Cada generació reorganitza la seva memòria d’acord amb el temps que li toca viure.
Les primeres interpretacions, sovint admiratives, provenien en bona part de l’hispanisme anglosaxó. Molts d’aquells estudiosos havien pensat Espanya a partir de la Guerra Civil i encara arrossegaven la imatge, heretera de The Spanish Labyrinth (1943) de Gerald Brenan, d’un país tràgic, endarrerit i heroic en la seva resistència al feixisme. La possibilitat d’una transició pacífica, basada en un acord entre sectors reformistes del règim i l’oposició, va causar una impressió notable. Per explicar-ne l’èxit es destacaren aviat les transformacions socials de fons: el creixement econòmic, la integració a l’economia internacional i l’aparició d’una àmplia classe mitjana.
