Segurament es podria qualificar d’imprudència afirmar que L’estepa (1888) reclama el títol de millor relat d’Anton Txékhov (1860-1904). Dins la seva obra, en són moltíssims els que també exigirien el dret de tal honor, però mentre aneu llegint la imponent crònica del viatge que emprenen Iegóruixka, un nen de nou anys, el seu pragmàtic oncle mercader i el jovial sacerdot de la ciutat de comarques des d’on parteixen cap a la capital, el primer, per quedar-s’hi a contracor i estudiar a l’institut el curs vinent, els altres dos, per vendre la llana carregada en un comboi de carros a l’home de negocis que maneja l’activitat econòmica de la regió, sereu pocs els que no ho considerareu una sentència indiscutible.
Tot el relat, el més extens escrit mai per Txékhov i que bé podria rebre el nom de novel·la curta, s’articula en tercera persona a través de la candorosa i espontània mirada de Iegóruixka, «que no acaba d’entendre on anava ni per què», i amb ell deixareu enrere els afores de l’entorn natal –la presó, unes ferreries, el cementiri, la bòbila– i, de sobte, us trobareu davant d’una plana interminable, travessada per una cadena de turons que s’empenyen, s’entrecavalquen i es barregen «en un ressalt que s’allargava per la dreta del camí fins a l’horitzó, on s’esvaïa en una vora malva i, per més que avancessis, no hi havia manera de veure on començava i on acabava...»
De sobte, us endinsareu en l’aridesa de l’estepa que s’estén davant dels vostres ulls a la manera d’un llibre obert, i ben aviat, a la llunyania, us adonareu d’un molí de vent que sembla «un homenet fent anar els braços», i que va creixent fins a poder distingir del tot les dues aspes; us estranyarà, però, que a pesar d’avançar tot recte amb el carro, el molí quedi cada vegada més a l’esquerra, sense ressagar-se ni desaparèixer mai de la vista, movent-se sempre i mirant en tot moment Iegóruixka, «com un bruixot».
Aquest bruixot és Txékhov, que ens encanta des del començament fins al final amb uns sortilegis tan poderosos i sublims com si posseís uns dons similars als d’un dels carreters: «Hi veia tan bé que, per ell, aquella estepa marronosa i erma estava sempre plena de vida i d’efervescència. Només havia de guaitar lluny per descobrir una guineu, una llebre, un pioc salvatge o qualsevol altra bèstia que s’amagava de la gent. No costa gaire veure una llebre que fuig o un pioc que vola –això ho ha vist tothom que hagi passat per l’estepa–, però són pocs els qui poden veure els animals fers campant a la seva, quan no corren, no s’amaguen i no miren esparverats a banda i banda. El Vàssia veia guineus que jugaven, llebres que es passaven les potetes per la cara, piocs que estarrufaven les ales, sisons que saltironaven en època de zel. Gràcies a aquesta agudesa visual, el Vàssia tenia, a més del món que veia tothom, un món seu, inaccessible als altres, i segurament preciós: era difícil no envejar-lo en els moments que el contemplava embadalit.»
