Una història d’amor, d’embruix i possessió, envoltada d’un enorme pessimisme romàntic, Aguas de primavera (1872) és una altra obra mestra d’Ivan S. Turguénev (1818-1883). A la manera d’una comèdia on els dies somriuen als personatges a mesura que els passen per sobre fins que la passió els expulsa de la realitat i els porta a un lloc on el temps sembla aturar-se, la novel·la té un to, una franquesa i una economia narrativa que aconsegueixen que tots els fils del relat es descabdellin harmoniosament fins a la conclusió.

A la nota preliminar, el traductor Joaquín Fernández-Valdés explica que Aguas de primavera arrenca d’un episodi de la joventut de l’autor: tornant a Rússia després d’un viatge a Itàlia, Turguénev va parar a Frankfurt, va entrar a una confiteria i allà hi va trobar una noia demanant auxili perquè el seu germà s’havia desmaiat.

El que passa a partir d’aquí és diferent de la novel·la, ja que Turguénev va decidir marxar de la ciutat per frenar el flirteig iniciat amb la noia, però el protagonista, un alter ego de l’autor, un home que tot ho vol arreglar i que tot ho espatlla, un enginyós buit i sense cap mena de sentit pràctic, incapaç de dur a terme ni un sol dels seus projectes, dotat d’un talent que no sap governar i que el destina cap a la misèria i la frustració, s’enamora de la Gemma Rossell la noia de la confiteria: als novel·listes els resulta útil incloure una imatge despectiva de si mateixos per guanyar perspectiva i alliberar la història de la temptació de la sensibleria o de la confusió de la introspecció. El món de Turguénev, va dir André Maurois, és petit, però precisament per haver tingut el valor de limitar el seu univers al que observava és un dels rars novel·listes que gairebé no ha mentit mai.