El maig de 2018 en una entrevista al diari Ara, Federico Mayor Zaragoza, director general de la Unesco entre 1987 i 1999, assegurava que havia treballat «molt per una cosa que deien que era impossible: el retorn a Catalunya del president Tarradellas». Amb el pas dels anys tothom explica la història com li convé. És per això que la feina dels historiadors no s’acaba mai. Aquesta afirmació, excepte que nova documentació del seu arxiu personal dipositat a la Universitat de Granada ho desmenteixi, no és exacta.
Més aviat el contrari. Mayor Zaragoza, finat el 19 de desembre passat als 90 anys, entre 1976 i 1977 va ser un dels principals representants de la via alternativa al retorn del president que impulsava el govern d’Espanya. Nascut a Barcelona l’any 1934, Federico va formar-se a l’escola Virtèlia, cristiana, catalanista i gresol de nombrosos quadres de l’elit burgesa barcelonina. Es va llicenciar i doctorar en Farmàcia a les acaballes dels anys 50 a Madrid. En cinc anys ja era catedràtic de Bioquímica de la Universitat de Granada, de la qual va ser rector entre 1968 i 1972. Després, va ser vicepresident del CSIC i va ocupar, els anys 1974-1975, la subsecretària del Ministeri d’Educació i Ciència del govern de Carlos Arias Navarro, el darrer president de Francisco Franco.
Mentre els tarradellistes treballaven per donar a conèixer la figura del president de la Generalitat a l’exili i aquest intentava obrir una via de diàleg amb el Govern espanyol, la Monarquia va prendre consciència que, per consolidar-se, havia d’afrontar la qüestió catalana. Mort el dictador, Joan Carles I va realitzar el seu primer viatge oficial a Catalunya i el 18 de febrer de 1976 al Saló del Tinell de Barcelona va pronunciar un discurs amb algunes frases en català. Dos dies després, el govern d’Arias va aprovar la creació d’una Comissió per a l’Estudi d’un Règim Administratiu Especial per a les quatre províncies catalanes.
La idea era del vicepresident i ministre de Governació, Manuel Fraga, en col·laboració amb el president de la Diputació de Barcelona, Joan Antoni Samaranch. Es volia crear una mancomunitat o un Consejo General de Cataluña per bloquejar les demandes autonomistes i mantenir, en essència, el règim provincial. Un règim administratiu, no polític, extensible a la resta de regions, sobretot al País Basc. Josep Benet i Jordi Pujol, fervents seguidors d’Enric Prat de la Riba, hi van donar suport –encara que després se’n desdirien.
Mayor Zaragoza va ser nomenat president d’aquesta comissió d’estudi el mes d’abril d’aquell 1976. El seu nomenament va respondre a l’intent de trobar una figura que tingués capacitat d’interlocució amb la societat civil catalana. Per la seva extracció, se’l veia com una ròtula entre el franquisme més o menys aperturista i l’oposició catalanista moderada. La seva funció no va ser dirigir els treballs d’estudi, dels quals s’encarregava Samaranch, sinó de contactar amb els diferents corrents catalanistes per conèixer les seves demandes. En la seva tria és probable que també intervingués el rei mateix, que ja el coneixia.
Durant la primavera i l’estiu, Mayor va dedicar moltes hores a reunir-se amb l’oposició a Catalunya. Sobretot, a avaluar el possibilisme de la dreta catalanista. Amb bon nas, però, en comptes de centrar-se en el dirigent d’Unió Democràtica, Anton Cañellas, va ser amb Jordi Pujol amb qui va mantenir més trobades –moltes en solitari. Mayor en va deixar constància en informes que es guarden al seu arxiu personal. Conscient de la importància de l’opinió pública en l’operació, també es va reunir amb una desena de directors de diaris barcelonins i d’agències de notícies.


Registre Invitat
Et permetrà desbloquejar fins a 3 articles de la revista cada mes.




