Trasmediterránea, la històrica naviliera nascuda a Barcelona fa més de cent anys, ha estat finalment adquirida per Baleària. Amb aquesta desaparició es tanca un capítol molt recognoscible del port de Barcelona on els seus vaixells van ser una referència visual permanent i s’identificaven, en general, com la via habitual i normal de connexió amb les Balears. Feia temps que els vaixells de la companyia asseguraven el trànsit de passatgers i mercaderies amb les Canàries i, també, amb Fernando Poo fins a la independència de Guinea Equatorial el 1968.

La fundació de la Compañía Trasmediterránea va tenir lloc a Barcelona el 25 de novembre de 1916, quan l’empresari i financer Juan March va impulsar la creació d’una naviliera espanyola mitjançant la fusió de diverses companyies privades que operaven línies d’interès públic. Es van fusionar quatre navilieres: Línea de Vapores Tintoré, de Joaquín María Tintoré, Navegación e Industria S.A., d’Enrique García Corrons, Compañía de Vapores Correos de África, de José Juan Dómine —el qual, a més, va ser el primer president de la nova companyia—, i Ferrer Pesset Hermanos, de Vicente Ferrer Pesset.

El primer consell d’administració va quedar configurat de la manera següent: Narciso Campmany Sandiumenge, Ramón Oller Boch, Joaquín María Tintoré Punyed, Enrique García Corrons, Ignacio Vilavecchia, Pedro Poggio, Vicente Antonio Ferrer Pesset, Manuel Ferrer Pesset, Gonzalo de Figueroa O’Neill, José Campos Crespo, Salvador Canals, Salvador Raventós Clivilleu, Juan Izquierdo Alcaide, José María Carrau Juan, Carlos Hernández Lázaro, Francisco la Roda Matoses, Manuel García del Moral y de la Mata, Ernesto Anastasio Pascual i José Juan Dómine.

Després de la fundació, altres navilieres es van sumar a la nova companyia: Compañía Mahonesa de Vapores, Isleña Marítima - Compañía Mallorquina de Vapores, Compañía Marítima de Barcelona, Compañía Anónima de Vapores Vinuesa de Sevilla i Compañía de Vapores Correos Interinsulares Canarios.

Aquesta unió va estar motivada per la necessitat de racionalitzar i garantir les comunicacions marítimes considerades d’interès públic, línies marítimes que estaven en mans de múltiples companyies privades, moltes de les quals amb flotes envellides i que, amb recursos escassos, no podien emprendre noves construccions ni, encara menys, donar un bon servei.

Una flota de 44 vaixells

La nova naviliera, que va rebre el nom de Compañía Trasmediterránea, va començar a funcionar amb una flota de 44 vaixells repartits pel litoral espanyol, i immediatament després de la signatura van hissar als mastelers el gallardet de la companyia, encara que la missió més important va ser la d’organitzar les rutes marítimes. Es van mantenir les rutes existents i es van conservar quatre connexions: Península-Balears, Península-Canàries, Península-nord d’Àfrica (Ceuta, Melilla i Protectorat) i serveis interinsulars. A partir d’aquí, i per mitjà d’una direcció única per organitzar les línies, es van dissenyar els itineraris que connectaven els grans ports de partida amb les destinacions estratègiques, com Barcelona, València, Cadis o Màlaga amb Balears, Canàries i el nord d’Àfrica. A més, es van mantenir les rutes secundàries que connectaven amb ports menors o interinsulars i l’addició de correu postal en els vaixells, servei heretat de la naviliera Vapores Correos de África.