«A l’hivern, l’imperi està fora de perill», escriu J. M. Coetzee a Esperant els bàrbars. Però és hivern i l’imperi, sigui quin sigui l’imperi —posem l’ordre liberal internacional—, perilla. A la narrativa occidental, els bàrbars eren els terroristes musulmans, capaços d’atemptar contra les Torres Bessones, al cor de l’imperi, ja fa vint-i-cinc anys. De tant en tant els bàrbars eren els mercats, que a cada poc ens donaven una batzegada amb aquesta actitud maniacodepressiva de les bombolles especulatives: primer la de les puntcom, i després la de les subprime, que ens van donar un ensurt de mort amb el crash de Lehman Brothers i el seu correlat en forma de crisi de l’euro, i ara potser la de la Intel·ligència Artificial. Els bàrbars eren els migrants irregulars, especialment els musulmans en el discurs ultra. O els defensors de la follia del Brexit. Després van ser els virus, que ens van deixar una distopia postapocalíptica.

Però el millor encara havia d’arribar, i no venia precisament de fora. «Alguns han vingut de les fronteres explicant que els bàrbars no existeixen», diu el poema de Kavafis: els bàrbars eren a dins, amb aquesta comunió entre l’onada d’ultradreta i els tecnomagnats de Silicon Valley. Tan endins, que a Europa els populistes ja ocupen mitja dotzena de cancelleries. Tan i tan dintre, que la Unió acaba de descobrir que el seu aliat històric, els Estats Units, és un dels temuts bàrbars i, després d’intervenir a Veneçuela, amenaça Groenlàndia, en territori OTAN, en sòl UE.

Els goigs de la història grinyolen. La nova era té aires del segle XIX: la geopolítica postmoderna és la llei del més fort, per a la qual Europa, amb el poder tou i els discursets sobre els valors i la potència normativa, està pèssimament equipada. És un canvi d’època, però Brussel·les es limita a emetre discrets tss-tss de desaprovació. «Europa perd la paciència amb els Estats Units i amenaça d’emetre un comunicat», ha resumit aquests dies amb insuperable ironia El Mundo Today.