El 12 de maig de 2026 serà recordat, probablement, per l’esperpèntica roda de premsa de Florentino Pérez. Aquella compareixença va evidenciar de manera descarnada l’estil autoritari del president del Reial Madrid. En són testimonis els continus atacs a la premsa, el menyspreu a algunes periodistes o la seva persistent voluntat de presentar-se com la víctima d’una gran conxorxa.
Tanmateix, un dels aspectes més interessants —i menys comentats— d’aquella intervenció va ser l’enorme atenció mediàtica que va generar, tant durant la compareixença com en els dies posteriors. Probablement —per no dir amb tota seguretat—, si unes declaracions similars les hagués pronunciat el màxim responsable del Llevant, l’Osasuna o el Celta de Vigo, l’impacte hauria quedat restringit a l’àmbit local o, com a molt, autonòmic. Tot plegat exemplifica el que el periodista valencià Salvador Enguix anomena «sistema Madrid», concepte que desenvolupa a Las periferias mudas i que busca descriure el fort centralisme polític, mediàtic i econòmic de la capital espanyola.
Seguint la tesi del llibre, la intervenció de Pérez va ocupar portades de diaris i va monopolitzar bona part dels informatius radiofònics i televisius estatals simplement perquè el club que presideix té la seu a Madrid. Tal com assenyala l’autor, el «sistema Madrid» funciona com «un centre neuràlgic que defineix, emmarca i difon les narratives i les argumentacions que configuren la realitat nacional, erigint-se no només en el narrador principal, sinó com l’encarnació mateixa d’una determinada idea d’Espanya». Una de les conseqüències més visibles d’aquest paradigma és la imposició d’una homogeneïtat que passa per damunt de la diversitat. O, en paraules d’Enguix, la identificació d’eficiència amb centralització, i de cohesió amb uniformitat.
Per això, l’autor defensa una descentralització institucional i administrativa més gran: «si Espanya vol ser plural de veritat, ha d’escriure la seva geografia del poder amb més d’un traç». També aposta per un canvi en el disseny de les infraestructures, per tal de passar d’una Espanya radial a una de circular, múltiple i en malla; un paradigma en què no tot comenci i acabi a Madrid. En aquest sentit, Enguix considera –com també ho han defensat diversos geògrafs– que el Corredor Mediterrani pot representar un punt d’inflexió en aquest àmbit.
Al llarg del llibre, el veterà periodista valencià subratlla –i lamenta– que aquest centralisme també sigui present en el si de les formacions polítiques. Segons apunta, el fet que les llistes electorals siguin tancades atorga un enorme poder a les direccions estatals dels partits, establertes a Madrid, ja que són aquestes les que acaben decidint qui integra les candidatures. Això debilita les estructures territorials i dilueix la diversitat interna de les organitzacions.
