El 3 de setembre del 1976, deu representants de l’oposició catalana van entrar al despatx del governador civil de Barcelona, Salvador Sánchez-Terán, un alt càrrec d’un règim que a penes uns mesos abans difícilment hauria tolerat una reunió semblant. Al voltant de la taula s’asseien socialistes, liberals, democratacristians i republicans, representants de diferents corrents del catalanisme. El motiu de la trobada era la celebració imminent de la Diada. Els organitzadors acabaven de saber que l’acte previst a Barcelona no seria autoritzat. Els cartells ja estaven enganxats a les parets. Calia trobar un nou emplaçament, reorganitzar transports, seguretat i logística, i convèncer desenes de milers de persones perquè anessin a un altre lloc. La solució va ser Sant Boi.

Mentre el governador civil impedia que l’oposició ocupés el cor simbòlic de Barcelona, l’oposició aconseguia una cosa que un any abans hauria semblat impensable: reunir desenes de milers de persones en un acte públic de masses. Totes dues parts van cedir perquè ambdues percebien que la correlació de forces estava canviant. L’Estat ja no era prou fort per prohibir-ho tot. L’oposició encara no era prou forta per imposar les seves condicions. Sant Boi va sorgir d’aquest terreny intermedi i incert. La Diada de setembre del 1976 va adquirir una dimensió històrica precisament perquè es va situar en aquest punt d’equilibri entre la por i la confiança, entre la dictadura i la democràcia.

Una setmana després, més de 100.000 persones es van congregar a Sant Boi. La historiografia posterior ha tendit a recordar aquell esdeveniment com el renaixement del nacionalisme català. No obstant això, la reunió que havia tingut lloc dies abans al Govern Civil apunta cap a una realitat més complexa. La Diada de 1976 va ser el resultat d’una àmplia coalició antifranquista que va reunir tradicions polítiques molt diverses, unides menys per un projecte comú per a Catalunya que per la voluntat compartida d’aconseguir la democràcia i recuperar la vida política pública.