El cinema català més mainstream no s’ha avingut mai amb la realitat. En termes generals, les seves temptatives per escometre la història del país han estat incapaces de desembocar en assoliments més o menys significatius, ja des dels temps de La ciutat cremada (1976) o Companys, procés a Catalunya (1979). I tant els corrents documentals més destacats com certes tendències naturalistes o assimilades s’han hagut de desenvolupar al marge del cinema oficial per poder prosperar, encara que fos modestament.

El millor període de la cinematografia catalana va coincidir amb l’Escola de Barcelona, en els anys 60 del segle passat, precisament un moviment que tenia més a veure amb les avantguardes i el pop art que amb qualsevol gest realista. I per tot això no és estrany que ara siguin les cineastes més joves les que es vegin obligades a enarborar la bandera d’un realisme humil, quotidià, mínim, des del qual començar a construir una intrahistòria que serveixi de base per a alguna cosa més àmplia.

En aquest sentit, abordar una figura com la de Jordi Pujol, que ha marcat la història de Catalunya durant les últimes cinc dècades, podia representar, si més no ara mateix, un intent estimulant. I més si s’observava des d’una perspectiva molt apreciada per cert cinema polític europeu: el thriller intimista i dialèctic. El que no ens esperàvem era que el resultat estigués més a prop de Casa en flames o El 47 que d’Exterior noche, la magnífica sèrie de Marco Bellocchio sobre Aldo Moro.

En efecte, Parenostre no és un biopic de Pujol, sinó que prefereix centrar-se en els dies en què el ja expresident de la Generalitat es va veure obligat a fer públiques les irregularitats financeres de la família, davant les pressions del govern espanyol i de bona part de la premsa. Ens trobem, doncs, al juliol de 2014, i la pel·lícula segueix el clan en bloc per recollir les seves reaccions sobre aquest tema, tan diferents: des de la fúria rabiosa de Marta Ferrusola, l’esposa i confident, fins a la desorientació dels fills i les seves maniobres infructuoses per salvar els mobles, passant per la solidaritat o la indiferència del seu entorn, que llavors podia incloure tant un ladí Artur Mas com un mossèn Ballarin sempre disposat a ajudar el seu amic.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.

Subscripció

Tria entre digital, completa/mensual, completa/anual o mecenes.

Subscriure’m

Registre Invitat

Et permetrà desbloquejar fins a 3 articles de la revista cada mes.

Registre gratuït