És un dels records de la Margalida, la protagonista i narradora de La quietud, la novel·la més entusiàsticament literària de Jordi Coca (Barcelona, 1947), sens dubte situable, dins la seva llarga obra, a l’alçada de títols tan majestuosos com L’Emperador: devia tenir set o vuit anys, i el pare la du a la casa que tenen a tocar de mar. Obren de bat a bat la porta i totes les finestres, llencen piles de roba, reubiquen mobles, fan neteja de papers i, havent acabat, se’n van a dinar a la terrassa d’un hotel situat a la platja: «No se sentia res de res [...], com si la cala fos deshabitada; la mar era calma, el cel s’anava tornant gris i jo observava atentament com s’alteraven els colors: la sorra ja no era daurada, més aviat semblava humida i pesant; la mar s’havia tornat verda i profunda; les casetes blanques que eren a una banda de la cala també es desdibuixaven i començaven a semblar grisoses; els arbres i les mates s’havien fet més foscos, gairebé negres. I era com si tot s’hagués aturat i, tanmateix, encara percebéssim uns petits canvis que es produïen molt lentament.»

Tot hi cap dins la perfecció idíl·lica de què pare i filla gaudeixen com innocents, però el món de Jordi Coca no estalvia mai la irrupció de la crueltat: quan arriben a la ciutat, s’assabenten que l’esposa i mare ha mort, i, d’improvís, han d’aprendre el llenguatge dels que saben l’horror de quedar-se sols i endevinen l’angoixa dels que imploren que no els deixin sols en un camí tan incert: «I, a més a més, per estrany que sigui, no en tinc cap memòria, de cap olor, no en tinc cap tacte, cap deix de la veu, cap paraula concreta, cap costum, només aquell cop brutal que se la va endur i el trasbals que va venir després, un trasbals que potser l’esvaeix a ella i tot de tan dolorós com és».

Un món de tragèdia antiga

Impressionat per la violència d’aquest dolor, el lector se sent immers, de sobte, en un món de tragèdia antiga, però segurament encara impressiona més l’abast de l’operació literària que realitza Jordi Coca: anar a la recerca d’una cosa inexistent –els records, sumits en mutisme obstinat, es neguen a respondre a cap crida, com si fugissin d’alguna cosa terrible– a través dels únics recursos que té davant seu, els recursos verbals.