No és cap exageració dir que el Líban és un país desgavellat, que no coneix la pau de debò des de 1975, inici de la guerra civil que va acabar, oficialment, el 1990. A mitjans dels anys 2000, un home de negocis molt pròxim a la família Aoun, maronita, va explicar a París a un grup de periodistes que la realitat era que el Líban vivia al si d’una permanent guerra inacabada, i els esdeveniments als nostres dies li donen la raó. La feblesa institucional i les tensions sectàries, sempre a flor de pell, fan que la bella Suïssa de l’Orient Pròxim sigui un país sacsejat per un rosari de crisis encadenades, aprofitades i manipulades per enemics irreconciliables o per un veïnatge –Síria i Israel en diferents moments– que veu el Líban com una cambra de mals endreços o pati del darrere.

Funciona la república –és un dir– a partir d’un repartiment confessional de les institucions: el president és sempre un cristià maronita, el primer ministre ha de pertànyer a la comunitat musulmana sunnita i el president del Parlament, a la xiïta. Per acabar-ho de complicar, els 128 escons del Parlament es reparteixen meitat i meitat entre cristians i musulmans, un cas de desconfiança política gairebé única –la muhasasa iraquiana (repartiment ètnic) va pel mateix camí–, un sistema paralitzant i ineficaç, hereu de la falsa prosperitat de la postguerra mundial, convertit aleshores el sistema bancari libanès en una mena d’espai de refugi sense regles per a les fortunes que fugien dels experiments socialitzants d’Egipte, Síria i l’Iraq més –potser– els estalvis de les famílies regnants de la península Aràbiga.

Ras i curt: «L’absència de l’Estat, evident en el camp econòmic, impedeix tot esbós de política social. Les disparitats i les desigualtats s’aprofundeixen, confonent-se només en part amb les divisions confessionals», van resumir Alain Gresh i Dominique Vidal en el seu clàssic de 1986, Les 100 portes du Proche-Orient, per descriure la situació al Líban en plena guerra civil.