En els últims temps, ja és un tòpic dir que és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. Atribuïda gairebé sempre a Mark Fisher, que la va desenvolupar àmpliament —encara que podria tenir també el seu origen en l’obra de Slavoj Zizek o Fredric Jameson—, aquesta afirmació podria estar fins i tot una mica desfasada, sobretot en un context en què la mateixa fi del món s’ha convertit igualment en una mercaderia, gairebé en una banalitat amb la qual tractem diàriament i que, per tant, ja és molt fàcil d’imaginar.

I què dir del «capitalisme», aquest constructe multiús que ha canviat mil vegades de forma i significat, que s’ha convertit en una closca buida? Es pot qualificar de «capitalista» un món governat per Trump i Netanyahu, l’estructura del qual s’inspira més en la que regeix les castes mafioses que en qualsevol sistema polític o econòmic conegut?

Els dubtes desapareixen quan ens oblidem de Plató i descendim del món de les idees al món sensible per adonar-nos que, en realitat, no es tracta de dos universos diferents sinó només d’un: el món dels diners i del treball és l’únic que regeix les nostres vides. Hi ha alternativa, com preguntarien els èmuls contemporanis de Fisher o Zizek? Dues pel·lícules recents intenten respondre a aquesta pregunta de maneres molt diferents, en realitat oposades. El diablo viste de Prada 2 ho justifica tot amb la condició de mantenir l’statu quo, aquesta màxima gatopardesca que el cinema de Hollywood sembla fer seva en els últims temps.

En canvi, Pizza Movies proposa altres models de supervivència, alternatives ja no a la falta, sinó a la impossibilitat de la imaginació que sembla imposar allò que alguns anomenen el «nou ordre». I es tracta també, per descomptat, d’enfrontar dues maneres completament divergents d’entendre el cinema.