Potser no és una casualitat que Amarga Navidad, l’última pel·lícula de Pedro Almodóvar, s’hagi estrenat al mateix temps que Torrente presidente, la sisena part de la saga de Santiago Segura, perquè hi ha una estratègia que comparteixen: l’aparició més o menys breu de figures o personatges públics que fan papers molt menors a la trama, a vegades fins i tot fugaços. I aquí estan per demostrar-ho Rossy de Palma o Carmen Machi, la cantant Amaia o la model Nieves Álvarez, en el cas d’Almodóvar; o còmics trash com Cañita Brava o el Señor Barragán, i celebritats televisives dubtoses com el Pequeño Nicolás o Kiko Rivera, o fins i tot Alec Baldwin o Kevin Spacey, en el film de Segura.
Aquesta tècnica del collage, d’inspiració clarament pop, crea una deriva estètica comuna a totes dues pel·lícules. Però, per descomptat, aquí s’acaben les semblances. Mentre Segura utilitza aquests cossos estranys al film per assegurar-se la complicitat de l’audiència, Almodóvar els inscriu en un teixit textual molt més complex que inclou reflexions sobre aquestes mateixes operacions d’assemblatge. Amarga Navidad, entre altres coses, demostra que el cinema del seu responsable màxim ha arribat a un punt en el qual ja no podrà sobreviure si no mostra impúdicament les seves tripes, les maneres segons les quals ha funcionat sempre, però també els viaranys misteriosos en què –d’un temps ençà– ha decidit fer-los visibles.
Per part meva, prefereixo aquest Almodóvar inquiet i temorós de si mateix a l’esteta autocomplaent i bromista de la primera època. M’interessa molt més el cineasta que dubta i s’interroga sobre el seu modus operandi que el que es recrea en una manera de fer que s’ha titllat d’«almodovariana». En aquest sentit, Amarga Navidad se situa en el deixant de Los abrazos rotos (2009), La piel que habito (2011) o Dolor y gloria (2019), però no es tracta de parlar de «processos de creació», de pensar l’ofici de cineasta, bla-bla-bla: en l’últim film d’Almodóvar, l’escriptura es converteix en un personatge més, si no en el personatge principal; la pel·lícula està feta amb la seva carn i amb la seva sang, cosa que demostra que en té.
