Un element central caracteritza el franquisme en la seva llarga trajectòria: l’extensió de la repressió, en totes les seves dimensions. Una funció netament política, des de les furibundes disposicions dels generals Mola i Queipo de Llano després de l’esclat del cop, fins a l’aprofundiment repressor amb el final de la contesa. L’objectiu dels sediciosos era la remodelació total de la societat, amb una orientació retrògrada en tots els àmbits, tal com ens va recordar en el seu moment Josep Fontana a Reflexiones sobre la naturaleza y las consecuencias del franquismo.

El gran nombre de detinguts i represaliats per la dictadura franquista va comportar l’establiment d’un gran nombre de camps de concentració i presons a tot Espanya. A efectes pràctics, la guerra no havia acabat. Els vencedors reprimien els vençuts, de manera brutal. I això es reflectia en la macroeconomia i en l’economia pública: la política d’alta repressió va disparar la despesa estatal en defensa, fins a nivells mai vistos a Europa en situacions de pau. Mentre això succeïa, els indicadors socials s’enfonsaven, amb l’aparició de la fam com ho ha documentat Miguel Ángel del Arco a La hambruna española.

La repressió franquista, l’exili i la caiguda enorme de l’economia van tenir una altra conseqüència letal per al futur del país: la pèrdua de població formada. De fet, això va suposar la desaparició del 10 % de la població activa, amb afectacions evidents en grups d’alta qualificació (intel·lectuals, professors, metges, enginyers, etc.) l’aportació dels quals era rellevant en una situació de reconstrucció postbèl·lica.

Al mateix temps, es van observar retrocessos en l’escolarització i en la caiguda de l’estatura dels joves. És una evolució que s’explica per una raó central: davant de la situació de pobresa, moltes famílies van treure els seus fills dels col·legis i els van posar a treballar per a obtenir un increment d’una renda que era de penúria. Variables conegudes, provinents de recerques recents en economia i història econòmica, posen negre sobre blanc que els anys del franquisme –especialment des de 1939 fins a 1959– van significar el retrocés més gran de la història contemporània d’Espanya: el PIB per càpita de 1935 no es va recuperar fins a 1951; el consum privat real per càpita de 1931 no ho va fer fins a 1957; els salaris reals de 1936 no es van recuperar fins a 1956.