L’historiador italià Federico Chabod va ser un dels primers intel·lectuals europeus que va advertir que no perquè els termes amb què es designen els conceptes es mantinguin invariables, no variï, en canvi, el seu significat, i, per tant, el contingut dels conceptes mateixos. Per a Chabod, qualsevol intent de reconstruir el passat que ignori que un mateix terme, amb el temps, pot designar conceptes diferents és una porta oberta sobre l’abisme pel qual la història es precipita en el mite.
Sostenir, per exemple, que l’estat europeu sorgeix de la fragmentació de l’Imperi romà, tal com defensava José Antonio Maravall —fent-se ressò, d’altra banda, d’una posició generalitzada entre els historiadors europeus—, sembla oblidar que «imperi», el concepte d’«imperi», va servir primer per designar el poder i només més tard l’extensió territorial sobre la qual s’exercia aquest poder. De la mateixa manera, «estat», és a dir, el concepte d’«estat», era sinònim d’«estament», i per això fins al segle XVII una expressió com els «estats del rei» remetia no a una mena d’instància supraestatal en la qual diferents estats compartien un únic cap, segons un model que s’assemblaria a l’actual Commonwealth britànica, sinó al jurament de fidelitat que noblesa, clergat i poble pla prestaven al sobirà, reunits en Corts o Dietes. Ells eren els estats del rei, no els territoris ni els regnes.
Una reconstrucció del passat en què se sostingui, com Maravall, que l’estat europeu és resultat de la fragmentació de l’Imperi, i que, com hem dit, ni «estat» ni «Imperi» significaven res que es pogués fragmentar, serveix de fonament al mite que l’Europa actual, l’Europa que ha concebut el projecte de reunir en una nova Unió política el vell Imperi, es defineix més per compartir un passat que una geografia. En concret, el passat de Roma, un passat que, d’acord amb els suggeriments implícits del mite, semblaria referir-se al moment en què els vint-i-set estats europeus de la Unió es trobaven integrats en un Imperi que encara no s’havia fragmentat.
PUBLICITAT
En realitat, no és solament el significat dels conceptes d’«Estat» i «Imperi» el que ha variat amb el pas del temps. També ho ha fet, o millor, està en tràmit de fer-ho, el significat del terme «passat». A fi d’acomodar-se a les exigències del mite, «passat», el concepte de «passat», no remet, sense més ni més, a un temps anterior, a un nombre d’anys, o fins i tot de segles, que han quedat enrere en el còmput sense retorn dels calendaris. Passat, aquí, es refereix a una altra cosa, que no té res a veure amb el temps ni amb el seu transcurs: es refereix a la llengua, l’art, el dret, l’arquitectura, les institucions polítiques, les festes religioses, les tradicions paganes i, en suma, a qualsevol vestigi de la Roma de l’Imperi que es pugui acollir sota el concepte de «cultura». Així, el «passat» que definiria Europa més que la geografia no és un passat, sinó una «cultura».
La mateixa Europa que es declara secular reivindica arrels cristianes, la mateixa Europa que es proclama universalista rebutja els immigrants i els refugiats, la mateixa Europa que assegura haver après dels seus errors tria líders disposats a repetir-los.
En principi, si la idea que Europa es defineix més per un passat que per una geografia tingués fonament en la història, sense cap contaminació del mite, res no hauria d’impedir que es reformulés substituint el concepte de «passat» pel concepte de «cultura». Europa, diríem ara, es defineix més per una cultura que per una geografia i, en aparença almenys, la fórmula no perdria vigència: una construcció política contemporània, el projecte de crear una Unió d’estats europeus, continuaria apareixent com a reconstrucció d’un projecte polític anterior, la Roma de l’Imperi, sense importar que el concepte de «cultura» substituís el concepte de «passat».
El mite i la història
Encara més, la introducció del concepte de «cultura» en la definició d’Europa permetria, fins i tot, anar un pas més enllà i sumar a la idea que la construcció de la Unió és una reconstrucció de l’Imperi la idea addicional que és, en segona instància, un «renaixement» de la seva cultura. Si es fes així, la distància entre el mite i la història s’acreixeria, en la mesura en què la història no explica, per exemple, que els estats bàltics i escandinaus, avui part de la Unió, mantinguessin amb Roma contactes tan profunds com per formar part de la seva cultura.
Un autor com Lleó l’Africà recordaria que Àfrica formava part de l’Imperi, i, per tant, de la seva cultura, amb els mateixos títols que la Gàl·lia, Hispània o Itàlia.
Però també en la direcció contrària el mite es distanciaria de la història: segons testifiquen les restes arqueològiques de Volúbilis, Palmira o Baalbek, àmplies regions del Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, el Líban, Síria, Jordània i Turquia haurien de formar part d’una Europa entesa com a reconstrucció de l’Imperi. A l’efecte de la Unió, tanmateix, aquestes regions no solament estan excloses d’Europa, cosa que no sorprendria si Europa es definís per una geografia, sinó que, a més, i per causa de l’Islam, han de romandre confinades a l’altre costat d’una frontera que es considera infranquejable a causa de la cultura, precisament de la cultura, que és el que, en realitat, compartirien amb Europa.
En ocasió d’un renaixement anterior, això és, el Renaixement del quattrocento i el cinquecento, un autor com Lleó l’Africà recordaria que Àfrica formava part de l’Imperi, i, per tant, de la seva cultura, amb els mateixos títols que la Gàl·lia, Hispània o Itàlia. En la Descripció d’Àfrica que redacta el 1555, explica al seu mentor, el papa Lleó X, de qui adopta el nom, que textos clàssics que es consideraven perduts no ho estaven en realitat, sinó que es conservaven en aquesta Àfrica de la qual ell mateix procedia, però traduïts a l’àrab. L’àrab, recorda Lleó l’Africà, és la koiné que adopta el poder musulmà que succeeix el poder de Roma en algunes províncies de l’Imperi. A les províncies en què no té lloc l’Islam sinó la Cristiandat, la koiné serà primer el grec i més tard el llatí, una elecció que pretenia contribuir al que avui es té per història encara que es tracti una altra vegada d’un mite: la continuïtat entre la Cristiandat i el poder de Roma, o el que és el mateix, entre la Roma de l’Imperi i la Roma del Vaticà.
Sempre apareixeran com a hereves de Roma àrees geogràfiques que per estratègia política es volen deixar fora, i al contrari.
L’apropiació progressiva de la Roma imperial per part d’Europa, i més encara, per part dels estats compromesos en la construcció d’una Unió que es presenta, no obstant això, com una reconstrucció, estava condemnada a enfrontar-se tard o d’hora amb l’obstacle segons el qual, es defineixi com es defineixi el concepte de «cultura», sempre apareixeran com a hereves de Roma àrees geogràfiques que per estratègia política es volen deixar fora, i al contrari.
Les definicions d’Europa
És el que va passar quan Turquia va sol·licitar formalment l’ingrés a la Unió Europea, fa més de dues dècades. Després de llargs anys d’indecisió per part de Brussel·les, la intervenció del president francès Nicolas Sarkozy va ser decisiva perquè la Unió s’inclinés pel rebuig, apel·lant, entre altres raons, a les «arrels cristianes» d’Europa, és a dir, al mite de la continuïtat entre la Roma de l’Imperi i la Roma del Vaticà. Sarkozy no va al·legar diferències de cultura per rebutjar l’adhesió de Turquia a la Unió, sinó diferències de valors, introduint així un nou concepte, el concepte de «valors», en l’inventari de les definicions d’Europa sobre les quals es busca construir la Unió.
Sarkozy no va al·legar diferències de cultura per rebutjar l’adhesió de Turquia a la Unió, sinó diferències de «valors».
La pregunta que hauria d’haver suscitat una invocació als valors tan determinant en termes polítics com per rebutjar la candidatura europea de Turquia hauria d’haver estat: valors, quins valors? Però no la va fer ningú. És més, encara no la fa ningú, perquè, en realitat, els valors, el concepte de «valors», sempre utilitzat en plural, és l’última mutació dels conceptes de «passat» i de «cultura».
La idea originària que Europa es defineix més per un passat que per una geografia ha estat reformulada de manera que, ara, el que definiria Europa, aquesta Europa que aspira a ser més que una geografia, no és un passat ni una cultura, són els valors. Si Turquia no va tenir accés a la Unió, va ser perquè suposadament no els comparteix. En un contrapunt sorprenent i paradoxal, la Unió va semblar considerar, per les mateixes dates, que els valors d’Israel eren els mateixos que els d’Europa, i és per això que Israel va ser incorporat a iniciatives europees de les quals Turquia quedava exclosa.
En realitat, els valors, el concepte de «valors», sempre utilitzat en plural, és l’última mutació dels conceptes de «passat» i de «cultura».
El tracte diferent cap a Turquia i Israel il·lustra fins a quin punt el trànsit des del «passat» a la «cultura» i des de la «cultura» als «valors» corrobora les observacions de Federico Chabod, en el sentit que el significat dels conceptes evoluciona al compàs de controvèrsies ideològiques decisives en les quals el poder participa activament. Sarkozy no va invocar els valors d’Europa per establir el que Europa és, sinó per afirmar una concepció d’Europa que proporcionés un fonament ideològic a les seves rivalitats i a les seves aliances.
Està bé que amb la Turquia d’Erdogan Europa no volgués compartir «valors», designi el que designi aquest concepte. Però quins «valors» comparteix amb Israel? O dit d’una altra manera, què entén Europa per «valors» perquè siguin els «valors», precisament els «valors», els que la separen d’una Turquia per considerar-la autoritària al mateix temps que l’aproximen a Israel, un estat sobre el qual pesen acusacions de neteja ètnica i genocidi?
PUBLICITAT
Ambigüitat fluctuant
L’expressió «guerres culturals» apareix al final d’aquest procés i està lligada indissolublement al concepte de «valors», o, més exactament, a la seva indefinició, a la seva ambigüitat fluctuant. Preservar el mite que Europa és més que una geografia requereix dotar d’un significat el concepte de «valors», perquè, depenent de quin sigui, uns estats i no uns altres, uns individus i no uns altres, seran admesos a la Unió i, per extensió, a l’altre mite que s’ha anat forjant a partir d’una manera de representar-se Europa: el mite d’Occident.
La mateixa Europa que es declara secular reivindica arrels cristianes, la mateixa Europa que es proclama universalista rebutja els immigrants i els refugiats.
En rigor, no seria necessària cap guerra per establir el significat d’un concepte, tant si és el concepte de «passat», com de «cultura» o de «valors»: bastaria una controvèrsia, una polèmica, un debat, un de tants dels que han tingut lloc a Europa. El problema és que el criteri que decideix en una controvèrsia és la raó, i la raó, en aquest cas, es revela impotent per resoldre les contradiccions que esquincen el significat del concepte de «valors»: la mateixa Europa que es declara secular reivindica arrels cristianes, la mateixa Europa que es proclama universalista rebutja els immigrants i els refugiats, la mateixa Europa que assegura haver après dels seus errors tria líders disposats a repetir-los.
Denominar «guerres» les controvèrsies sobre aquests i altres assumptes que dominen l’interès d’Europa i els europeus és, sens dubte, una metàfora, però no una metàfora innocent. El que la metàfora suggereix, el que diu sense dir, és que si la raó no és capaç de trobar una definició del concepte de «valors» acceptable per a tots, llavors recórrer al criteri que concedeix la victòria en una guerra, això és, al criteri de la força, no és solament necessari, sinó també legítim, inexcusable. Per descomptat que també en aquest cas la força és una metàfora, com les «guerres culturals». No sembla, però, que són pocs els conceptes i massa les metàfores que comencen a sobrevolar l’horitzó d’Europa i, per extensió, el d’Occident?
