El primer any de la segona presidència de Trump està plantejant força interrogants: sobre les peculiaritats del seu govern, sobre la seva acció com a amenaça efectiva contra la democràcia, sobre les seves probabilitats d’èxit, etc. Les respostes de politòlegs i altres científics socials són abundants i no sempre coincidents. Intento resumir-ne algunes.

 

Trump és un fenomen incidental?

A primera vista, Trump podria ser considerat com un element extravagant en la política estatunidenca, amb un perfil autoritari sense precedents en la història del seu país. Els EUA han estat considerats com la referència original de la democràcia moderna. El seu sistema polític va ser l’invent d’una elit il·lustrada. Inspirats en la Il·lustració europea del segle XVIII, aquell grup selecte intentava crear una nova forma de govern, emancipada de tradicions monàrquiques i religioses i protegida contra tota mena de despotismes, la propugnaven amb orgull, no sense contradiccions evidents en afirmar la llibertat i la igualtat de tots els seus conciutadans mentre mantenien, alhora, el règim esclavista del qual es beneficiaven com a propietaris.

Malgrat això, el fet és que, a partir de l’aprovació de la Constitució de 1787, els EUA han estat l’únic sistema de govern basat en eleccions ininterrompudes des de l’any 1789, sense que els perdedors n’hagin impugnat mai el resultat o hagin impedit la successió pacífica entre els elegits. Amb una sola excepció: l’intent frustrat de Trump i els seus seguidors d’impedir violentament l’accés de Biden a la presidència el 6 de gener de 2021.

És cert, però, que la història dels EUA ja havia viscut moments en els quals foren suspeses o retallades les garanties dels drets de la ciutadania i es va intensificar l’acció repressiva del seu govern. La neteja ètnica contra la població indígena o la segregació racial legalitzada fins al 1956 en són una bona expressió. Però també la persecució dels conciutadans dissidents durant la guerra contra França (1798) i la guerra civil (1861-65) o contra els ciutadans d’origen japonès durant la Segona Guerra Mundial (1942-45) i els militants d’esquerres en els períodes del denominat Red Scare de 1917-20 o de 1947-57.

Els EUA han estat l’únic sistema de govern basat en eleccions ininterrompudes des de l’any 1789, sense que els perdedors n’hagin impugnat mai el resultat.

Aquests abusos de poder apuntaven contra determinats sectors de la població. La segona presidència de Trump, en canvi, revela la voluntat d’exercir una forma autoritària de governar sobre el conjunt de la ciutadania. Apareix com un cas més en l’onada desdemocratitzadora que s’està produint en altres països. Aquesta onada havia afectat fins ara països sense la tradició democràtica dels EUA i sense l’aparent consistència de les seves institucions polítiques, però ara demostra que també pot arrossegar els estats amb més pedigrí democràtic.

Per això, membres distingits i no sempre radicals de l’acadèmia dels EUA —historiadors, politòlegs, constitucionalistes, sociòlegs, psicòlegs socials, etc.— no dubten a diagnosticar que el govern del seu país es va transformant en un model polític degenerat, definit amb diverses denominacions negatives: democràcia defectuosa, autoritarisme competitiu, democràcia il·liberal, feudalisme tòxic o, fins i tot, feixista o neosultanista.

 

Com es manifesta la deriva autoritària?

Quines són les raons que han generat aquestes qualificacions tan negatives del règim de Trump? En què es manifesta la seva tendència autoritària? Deixaré de banda la seva provocadora política exterior, comercial i militar, i em limitaré a examinar la seva política interior. Les mesures adoptades durant els deu primers mesos de mandat són prou aclaridores, tant pel que fa a l’àmbit institucional com en les seves relacions amb la societat civil. En l’àmbit institucional, ha manifestat la seva afició excessiva a governar per decret presidencial —les Executive Order—, obviant la intervenció del Congrés: mentre els seus predecessors van dictar una mitjana de 50-70 decrets en el seu primer any de mandat, Trump n’ha dictat 210 abans d’acabar-lo. Ho ha fet, a més, amb gran exhibicionisme simbòlic, convertint la seva signatura en emblema del poder presidencial.

En paral·lel, el govern de Trump ha assaltat sense escrúpols l’Administració federal. Amb una pretesa voluntat de reestructuració eficient, ha decretat cessaments massius entre el personal públic, amb designacions de nous directius escollits per sectarisme partidista i no per competència professional. Per fer-ho, ha exercit facultats previstes per a situacions excepcionals i les ha convertides en una eina ordinària per colonitzar l’administració pública amb els seus addictes. Ho ha fet en posicions tan sensibles com són els dirigents de la policia federal —l’FBI—, del control d’immigració i fronteres —l’ICE— o dels serveis d’intel·ligència —CIA, NSA, DNI.

Ho ha estès també a l’estructura directiva del Departament de Justícia i als seus serveis equivalents al nostre ministeri fiscal, teledirigits ara contra adversaris del trumpisme, fins al punt que hom ha qualificat aquest Departament de Justícia com a «Departament de Venjança». Ha militaritzat la conservació de l’ordre públic, mobilitzant la Guàrdia Nacional i assumint-ne el comandament per damunt dels corresponents governadors estatals. Ha reforçat els recursos humans i materials de la policia de fronteres (ICE), convertida en embrió d’una policia paral·lela. Ha ordenat deportacions irregulars de nacionals i d’estrangers, sense respectar decisions judicials que les prohibien.

Pel que fa a les relacions amb entitats de la societat civil, les ha intimidat i amenaçat quan les ha considerades discrepants de la seva línia política. Ha retirat subvencions i beneficis fiscals a les universitats. Ha denunciat importants mitjans de comunicació i els ha amenaçat amb la intervenció de la FCC (Federal Communications Commission) i la pressió financera de grups competidors. Ha exclòs de col·laboracions amb l’Administració federal els bufets d’advocats privats que havien tingut com a clients entitats i persones identificades per Trump com a adversaris seus.

Aquest biaix partidista l’ha projectat també sobre els procediments electorals. No s’ha limitat a intoxicar amb informacions falses o parcials sobre el funcionament del sistema electoral. També ha procurat condicionar-lo de cara al futur a favor seu i dels seus partidaris. Ha impulsat processos de redistricting, retocant els districtes electorals per afavorir els seus partidaris i perjudicar els seus opositors (gerrymandering). Ha promogut també l’establiment de requisits addicionals a l’exercici del sufragi, per tal de dificultar l’ús del vot per correu o del vot anticipat. Tot això, amb vistes no solament a les eleccions previstes al Congrés, sinó en previsió d’una tercera futura candidatura presidencial que Trump no ha volgut descartar, malgrat estar prohibida per la Constitució: «Trump 2028» és el leitmotiv que ja circula entre els seus seguidors.

El conjunt de totes aquestes mesures permet considerar que el projecte de Trump té pretensions de continuïtat i no d’episodi circumstancial. És equiparable —com deia abans— als fenòmens de transició de la democràcia liberal cap a règims autoritaris que s’estan produint en altres països des de començaments del segle XXI. La gran pregunta és si aquest projecte pot o no reeixir i consolidar-se en una societat com la dels EUA. D’entrada, la seva irrupció ha causat sorpresa perquè la intensitat i la celeritat de la seva acció de govern han superat allò que era previsible. Pot anar encara més enllà i transformar de manera duradora l’organització política del país? Per saber-ho, és útil plantejar-se dues qüestions prèvies: sobre els antecedents de Trump i sobre els obstacles que se li poden oposar.

 

 

Extravagància o confirmació de precedents?

Fins a quin punt les mesures de Trump són totalment exòtiques? O, per contra, s’insereixen en una tendència anterior que les ha possibilitades? Què ens revela l’evolució dels tres grans poders del sistema polític americà: la Presidència, el Congrés i el Tribunal Suprem? La Presidència ja s’havia reforçat intensament. A partir dels quatre mandats consecutius del president Roosevelt entre 1932 i 1944, les responsabilitats dels presidents en la política exterior de la gran potència americana i l’expansió de l’Administració federal a partir del New Deal han configurat una Imperial Presidency, en expressió de l’historiador Arthur Schlesinger Jr. (1973). La construcció de tot un sistema d’agències administratives vinculades a la presidència ha generat entre constitucionalistes la teoria de «l’executiu unitari» que atribueix al president un poder gairebé exclusiu sobre tota l’Administració federal civil i militar i limita el control del Congrés sobre les seves actuacions. Aquesta posició preeminent ha estat elaborada doctrinalment, invocada ja des de les presidències de Reagan i Bush i parcialment confirmada pel Tribunal Suprem en alguna sentència. Per tant, el moviment de Trump és més que un fenomen incidental: s’insereix en una tendència precedent i la reforça.

Només un 15 % dels 435 membres de la Cambra de Representants és elegit en districtes on l’elecció és realment incerta: en el 85 % restant el resultat és conegut abans de l’elecció.

El paper del Congrés com a òrgan de supervisió i control de l’acció presidencial queda disminuït, sigui per l’acceleració d’una dinàmica política poc compatible amb la lentitud dels processos parlamentaris, sigui per una interpretació judicial més favorable a l’Executiu. Però també per l’evolució del Congrés mateix, controlat pel bipartidisme anquilosat que resulta d’un sistema electoral majoritari i poc competitiu. Segons les darreres dades, només un 15 % aproximat dels 435 membres de la Cambra de Representants és elegit en districtes on l’elecció és realment incerta: en el 85 % restant el resultat és conegut abans de l’elecció perquè hi predomina sempre un dels dos partits, sense alternativa viable. És explicable, per tant, que la participació electoral sigui molt baixa perquè no anima gens a votar el fet de saber anticipadament el resultat de la consulta.

Cal sumar a aquesta dinàmica la mercantilització enorme d’un procés electoral en el qual les campanyes a les primàries i a les eleccions mobilitzen quantitats multimilionàries. En un districte competitiu, un candidat necessita disposar d’una mitjana de cinc milions de dòlars per tenir possibilitats d’èxit. Les donacions privades als candidats per part d’empreses, grups d’interès o particulars han anat augmentant de manera molt considerable d’ençà que el Tribunal Suprem va determinar que limitar l’import d’aquestes donacions vulnerava la llibertat d’expressió garantida per la primera esmena de la Constitució (Sentència Citizens United vs. FEC, 2010). Aquesta singular interpretació constitucional adoptada per la majoria conservadora del Tribunal ha decantat clarament la balança de la competició cap als candidats i partits més propers als poders econòmics. Aquestes condicions de partida han contribuït a la pèrdua del pluralisme del Congrés i de la seva capacitat per contrapesar amb eficàcia la creixent hegemonia de la Presidència.

En un districte competitiu, un candidat necessita disposar d’una mitjana de cinc milions de dòlars per tenir possibilitats d’èxit.

Què es pot dir del Tribunal Suprem, com a cúpula del poder judicial i tercera peça bàsica d’aquest sistema polític? La inclinació conservadora del Tribunal actual és prou coneguda. No és un resultat de l’atzar. És el resultat d’una evolució programada. Durant la presidència de Reagan (1981-89), es posà en marxa una estratègia per corregir el que es considerava una posició excessivament progressista del Tribunal: s’havia oposat a la segregació racial (1954, 1964, 1967), havia assegurat els drets dels detinguts davant de la policia (1966) i havia defensat el dret a l’avortament (1973). El vehicle per a reorientar-lo va ser la Federalist Society (1982), una agrupació de juristes acadèmics i professionals dedicada a promoure interpretacions jurídiques més aviat conservadores i a proposar candidatures d’aquesta orientació quan s’haguessin d’elegir o designar membres de la judicatura, inclosos els del Tribunal Suprem.

D’aquesta forma, durant les presidències republicanes de Reagan, Bush Jr. i ara Trump han augmentat els jutges conservadors i s’ha consolidat una majoria conservadora en el Tribunal Suprem, inclinada a accentuar la denominada deferència judicial envers l’estatus i les decisions de la Presidència. Ho extrema una sentència de 2024 (Trump vs.United States), que declara que els presidents tenen immunitat absoluta pel que fa a decisions vinculades als seus poders essencials i immunitat presumpta per a altres actuacions oficials, sense definir la diferència entre aquestes actuacions. D’aquesta manera, el Tribunal referma la situació privilegiada del president i marca uns límits molt imprecisos a l’exigència de responsabilitats que puguin fer-li el Congrés o els tribunals.

Durant la presidència de Reagan (1981-89), es posà en marxa una estratègia per corregir el que es considerava una posició excessivament progressista del Tribunal Suprem.

Aquest reforçament de la posició presidencial afavoreix la faceta coactiva de la seva acció política, a l’interior i a l’exterior. L’adopció d’una actitud militar en la repressió del terrorisme va servir per afeblir les garanties pròpies d’un Estat de dret (Patriot Act, 2001). Trump aplica ara un patró similar a la lluita contra el tràfic de drogues, la immigració irregular o  la competència comercial amb altres països, forçant els límits del marc legal establert i obrint la porta a aplicar aquest esquema bèl·lic als discrepants de les posicions presidencials, convertits també en «enemics» a abatre.

Per tant, i amb perspectiva històrica, es pot vincular la dinàmica política impulsada per la presidència de Trump amb corrents de fons que condicionaven des de feia dècades les relacions entre presidència, parlament i judicatura i anaven modificant el sistema polític dels EUA. Trump i els seus seguidors han aprofitat aquells precedents i s’han proposat intensificar-los. Amb recursos econòmics i mediàtics considerables, han creat un clima d’opinió que dona suport a aquells corrents i han definit noves mesures polítiques que els concreten.

Hi ha contribuït, per exemple, el denominat Project 2025, elaborat el 2024 per la Heritage Foundation. Malgrat haver negat la seva connexió amb aquest projecte, ha inspirat bona part de les mesures i dels nomenaments de Trump en el primer any del seu mandat. Igualment, s’han confirmat moltes de les previsions avançades pel grup Protect Democracy —creat el 2016— en un document titulat Authoritarian Handbook que exposava de manera crítica les intencions del projecte de Trump, definit en les declaracions i propostes dels seus promotors i del moviment MAGA.

Ni les formes del feixisme històric, ni les dels autoritarismes contemporanis semblen aplicables fàcilment a la realitat estatunidenca.

Per tant, no hi ha hagut improvisació en l’acció política de la segona presidència de Trump. I la seva inserció en una dinàmica de fons li atorga unes probabilitats d’èxit que no tindria si fos únicament una proposta política excèntrica.

 

Pot prosperar el projecte de Trump?

Però els mateixos crítics del trumpisme apunten també les dificultats per consumar un règim autoritari als EUA, com ha succeït en altres països. Ni les formes del feixisme històric, ni les dels autoritarismes contemporanis semblen aplicables fàcilment a la realitat estatunidenca. Aparentment, ho impedirien obstacles situats tant en l’estructura institucional com en la cultura política de la societat americana.

Des d’un punt de vista estructural, pot actuar com a impediment la seva dimensió territorial: a diferència d’altres països, la seva magnitud dificulta l’aplicació d’un control autoritari sobre la seva totalitat. A més de l’extensió física, però, és important la complexitat i superposició d’estructures socials i polítiques que conté: traslladar a totes una dinàmica autoritària semblaria poc factible, malgrat els recursos institucionals i coercitius que es troben actualment en mans de Trump i de la seva gent. Des d’aquesta perspectiva, el federalisme nord-americà podria operar com un dels controls —un dels checks and balances— destinats a prevenir la concentració excessiva de poder en les mateixes mans. En aquesta línia, l’acció dels estats federats —i també d’algunes grans ciutats— podria neutralitzar la consumació d’un projecte autoritari.

Per la seva part, les tres branques del poder federal també havien estat configurades per contrapesar-se mútuament i evitar el risc del despotisme. Ambition must be made to counteract ambition (Federalist, n. 51): era la fórmula prevista pels dissenyadors del govern de la nova República. El que no havien previst és que el paper dels partits en els tres poders podria augmentar aquell risc. Això és el que ha passat quan els partits han influït —no solament en les eleccions presidencials i parlamentàries— sinó també en la proposta i designació dels magistrats del Tribunal Suprem.

Al mateix temps, el rol d’un «quart poder» de vigilància i crítica atribuït als mitjans de comunicació s’ha afeblit amb l’expansió de les plataformes digitals. Dominades per poques mans, el seu potencial de manipulació és considerable, divulgant de forma selectiva i esbiaixada molts continguts que busquen l’estímul emocional i no la difusió d’informació objectiva i contrastada. Més que de contrapès, les xarxes socials poden servir com una eina formidable de persuasió i coacció a favor de qui les controla.

Finalment, la mobilització electoral hauria de ser una barrera insuperable a la instauració d’un règim dictatorial. Les eleccions lliures són el mecanisme pel qual la ciutadania substitueix pacíficament els titulars del poder quan se sent decebuda o enganyada per la seva acció. Per això és tan important que el procediment electoral respecti sempre les condicions d’igualtat entre electors i candidats, observant criteris d’imparcialitat i transparència.

La via electoral ja no és prou garantia per oposar-se a una deriva despòtica del govern.

Malauradament, aquestes condicions i criteris pateixen una erosió gradual quan es modifiquen la demarcació dels districtes, la identificació dels electors, l’emissió del vot per correu o la designació dels funcionaris responsables del procediment. Resolucions recents del Tribunal Suprem (2013, 2021, 2024) han facilitat una intervenció manipuladora del sistema electoral, reinterpretant restrictivament la normativa federal de 1965. Per tant, la via electoral ja no és prou garantia per oposar-se a una deriva despòtica del govern, tot i que una eventual divisió entre els partidaris de Trump podria aturar o retardar aquesta deriva.

Per acabar, cal tenir present que l’eficàcia de tots aquests obstacles potencials a la concentració abusiva de poder depèn en última instància d’una ciutadania disposada a la defensa d’una democràcia de qualitat. Si aquesta voluntat es manifesta amb contundència, pot influir sobre els membres del Congrés, els magistrats del Suprem o els responsables de l’Administració i orientar-los en un sentit o en un altre. Des d’aquesta perspectiva, l’any que resta fins a les eleccions mid-term de novembre de 2026 és decisiu: és el temps de què disposen Trump i els seus patrocinadors per reforçar el seu projecte i el temps de què disposen els seus opositors per a mobilitzar una reacció ciutadana que recuperi espais de participació molt castigats per l’ofensiva autoritària.

 

Una coda

Aquesta anàlisi ràpida de l’experiència Trump s’ha elaborat des d’una perspectiva tradicional: la que contraposa els sistemes polítics autoritaris —els més abundants en la història de la humanitat— amb els denominats sistemes democràtics —les excepcions que han intentat o intenten avançar amb penes i treballs cap a l’horitzó ideal de la democràcia. Però existeix una altra perspectiva que situaria el règim trumpista en un altre registre. El situaria com a expressió d’un canvi més substantiu en la successió històrica de formes d’organització sociopolítica, un canvi que es correspon amb la creixent concentració del capital i de capacitat tecnològica i amb l’augment paral·lel de les desigualtats.

Seria un pas —almenys en el món occidental— cap a la configuració d’una tecnodictadura: un sistema de govern basat en el control de l’algoritme, facilitat per la digitalització de les interaccions de tota mena i, en particular, de les relacions polítiques. El focus d’atenció s’hauria de desplaçar de Trump —com a dictador potencial— cap a un «tecno-politburó», constituït pels CEO de les grans empreses tecnològiques: Nvidia, SpaceX, Palantir, AWS, Meta, Oracle, Apple, Open AI, etc. Les seves interrelacions estratègiques i financeres condicionen l’orientació econòmica i política no solament dels EUA, sinó de la majoria dels països del planeta. Potser només situant-lo en aquest context serà possible entendre Trump i activar les formes de contrarestar la seva influència.