La bona literatura ha deixat alguns retrats de grans personatges històrics que creen empatia, proximitat i fins i tot familiaritat amb el lector. Aquest és el cas de l’emperador romà Adrià tal com el va explicar l’escriptora Marguerite Yourcenar a Memòries d’Adrià. No és gens estrany, doncs, que en llegir aquesta biografia novel·lada un músic com Rufus Wainwright, autor sensible i culte procedent de l’indie pop, volgués portar-la a l’escenari, en particular la relació de l’emperador amb el jove Antínous que va ser el seu favorit i amant durant sis anys i que va morir en circumstàncies que admeten diverses explicacions, des de l’accident al resultat d’una intriga passant pel suïcidi sacrificial per salvar Adrià.
Wainwright ha volgut fer una òpera sobre l’amor homosexual en què l’esposa de l’emperador acaba acceptant i entenent aquella relació. S’ha presentat l’obra com pionera en aquest sentit oblidant que Benjamin Britten en va fer més d’una al voltant de l’homosexualitat (Mort a Venècia i Peter Grimes) i que Charles Wuorinen va compondre la versió operística de la pel·lícula Brokeback Mountain en què la relació entre els dos vaquers era més explícita i menys turmentada que en les del músic anglès.
Hadrian, segona òpera de Wainwright, es va estrenar el 2018 a la Canadian Opera Company (Toronto) quan la dirigia Alexander Neef (avui al capdavant de l’Opéra de Paris). Ara, el dia 29, va arribar al Festival de Peralada, després de passar pel Teatro Real, en una versió semiescenificada, també qualificada de ‘concert visual’, amb un resultat en què hi ha de tot, moltes llums, però també ombres.
L’escriptor canadenc Daniel MacIvor, autor del llibret, ha recorregut a altres fonts a més de l’obra de Yourcenar i l’Adrià que en surt és força diferent del de l’escriptora. Centrat en la passió amorosa per Antínous, el personatge que en resulta no és l’emperador savi i culte, l’hàbil home d’estat. Més aviat és un governant que descura les seves obligacions, que s’avé a un pacte fàustic amb el fantasma del seu antecessor, l’emperador Trajà i la seva esposa Plotina, pel qual defensarà el paganisme contra Judea a canvi de reviure dos dies amb Antínous, el dia en què es van conèixer i el dia en què l’amant va morir. Concebuda en quatre actes, l’òpera comença la nit abans de la mort de l’emperador i la resta és un flashback.
Rodiles (piano), el Cosmos Quartet i membres de l’Ensemble O Vos Omnes, interpretant obres de Garcia-Tomàs, al Festival de Peralada. Foto: Joan Castro – Iconna.
PUBLICITAT
La partitura de Wainwright és llarga (dura gairebé tres hores) i beu de la tradició dels grans compositors d’òpera amb incursions al musical i alguns moments minimalistes. Hi ha les formes operístiques clàssiques com duets, trios o concertants i un so orquestral molt dens movent-se sempre dins de la tonalitat i la melodia. Es nota que el compositor és també cantant perquè les parts vocals, solistes i corals, són de les més brillants. Tanmateix, hi ha moments orquestrals en què decau.
La versió semiescenificada que s’ha vist a Peralada procedent de Madrid, firmada per Jörn Weisbrodt, parella de Wainwright, no ajuda massa. Els cantants dalt de l’escenari anaven canviant de posició amb les seves partitures i faristols. Dominava l’escenari un seguit de fotografies enormes de Robert Mappelthorpe, les més famoses de flors i cossos nus, i d’altres menys conegudes, reproduïdes en una pantalla en la qual s’hi podien llegir amb dificultat els subtítols. Semblava una bona idea incorporar aquelles imatges que tan bé lligaven amb el fons i en la forma de l’òpera. Al final, però, cansaven i gairebé feien nosa.
El millor van ser les veus, molt en particular la de la soprano Vanessa Goikoetxea que interpretava a Sabina, l’esposa de l’emperador. El lament que canta al principi del segon acte reclamant l’atenció de l’espòs va arrancar els aplaudiments del públic. El paper protagonista l’interpretava qui ha estat un dels grans barítons de les darreres dècades, el nord-americà Thomas Hampson, acostant-se ara al final de la seva carrera. La part d’Adrià està escrita per a ell d’acord amb les seves possibilitats vocals de manera que no s’allunyava massa del recitatiu, però la seva presència i autoritat dalt de l’escenari dibuixaven un paper potent.
El tenor Santiago Ballerini va fer un excel·lent Antínous destacant en la seva ària al tercer acte que també va merèixer l’aplaudiment. La mezzosoprano Alexandra Urquiola interpretava Plotina, un personatge que obre l’òpera amb una ària llarga en la qual va haver de lluitar contra la potent densitat orquestral que venia del fossat. El baríton Christian Federici va ser un Turbo vigorós. Completaven el repartiment Alejandro del Cerro, Vicenç Esteve, Gregory Dhal, Pablo García-López, Josep-Ramon Olivé, David Lagares, Berna Perles i Albert Casals, tots ells amb una prestació bona i homogènia. El cor i l’orquestra eren la del Teatro Real i dirigia Scott Dunn, donant a vegades un excés de volum.
Aquesta vetllada coincidia amb el que el Festival anomena La Nit de les Arts amb una bona part de públic convidat. Segurament això explica les nombroses desercions que hi va haver a l’entreacte. Els espectadors que van quedar-se fins al final van aplaudir de manera llarga i generosa la feina feta.
Vanessa Goikoetxea (Sabina), a ‘Hadrian’, de Rufus Wainwright, al Festival de Peralada. Foto: Toti Ferrer.
El barroc de Garcia-Tomàs
Dos dies abans, al Claustre del Carme, el festival va presentar el programa Sfogava con le Stelle en què la compositora Raquel Garcia-Tomàs aplegava tres composicions seves i les aparellava amb obres de Johann Sebastian Bach i Claudio Monteverdi, que l’havien inspirat. Noelia Rodiles va obrir l’espectacle interpretant al piano l’Allemande de la Suite francesa n. 2 i a continuació va acompanyar a la mezzosoprano Lidia Vinyes-Curtis, convertida innecessàriament en un robot, per interpretar My Old Gramophone #2, obra en què també hi ha sons electrònics emulant el soroll d’un disc vell i ratllat.
El concert va continuar amb el madrigal Sfogava con le stelle, del quart llibre de madrigals de Monteverdi interpretat per veus de l’Ensemble O Vos Omnes que dirigeix Xavier Pastrana. La seva contrapart era […]cosí mostraste a lei i vivi ardori miei[…], obra datada el 2015, que va interpretar el Cosmos Quartet. La tercera i darrera part la formava la Invenció a tres veus n. 11 en sol menor de Bach, amb Rodiles al piano, i Suite of Myself en la versió de cambra que el festival va encarregar a la compositora després de la seva estrena el passat mes de maig per a orquestra i cor, interpretada en aquest cas per l’Ensemble O Vos Omnes, el Cosmos Quartet, i Noelia Rodiles.
Sobre el paper era un programa que despertava gran interès perquè permetia copsar el desenvolupament dels inputs compositius de Garcia-Tomàs. La realitat, però, va demostrar que mancava preparació en la interpretació, que s’havia assajat poc. Dit això, en millors condicions la proposta és molt vàlida.
