La palestina Mariam Barghouti engega a rodar tots els estereotips del periodista de guerra. Darrere de l’armilla antibales, un cos prim i menut; sota el casc, una mirada desperta. Es pren un temps per pensar abans de respondre a una pregunta difícil. I llavors llança un torrent de veritats sense embuts. És una lluitadora, i la seva arma és la paraula.

Amb trenta i pocs anys, Barghouti s’ha convertit en un referent del periodisme internacional pel seu treball sobre el terreny a la Cisjordània ocupada. Una feina en la qual, com tants col·legues palestins, es juga la vida diàriament. Se la juguen protegint –literalment amb el cos– els testimonis, les històries, els sons i les imatges dels crims perpetrats per Israel, com també per la resistència palestina. Israel és el lloc més perillós del món per exercir el periodisme.

Nascuda a Atlanta (Estats Units), Barghouti pertany a la tercera generació de supervivents de la Nakba: el seu avi Ibrahim va ser expulsat de Jafa el 1947, després que les milícies sionistes assassinessin el seu besavi, Abderrahman, en un bombardeig a la plaça del rellotge.

Els seus pares no volien que perdés les seves arrels i la van portar a Palestina quan tenia tres anys. Ha utilitzat el privilegi del passaport estatunidenc per viure en diversos països, però no s’ha desconnectat mai de la seva terra. Passats uns anys dedicats a la recerca, Barghouti va decidir tornar al periodisme després de l’assassinat, el maig de 2022, de la seva mentora, Shireen Abu Akleh, corresponsal d’Al-Jazeera a Cisjordània, quan cobria una incursió de l’exèrcit israelià al camp de refugiats de Jenín. L’assassinat d’Abu Akleh va fer la volta al món, però va quedar impune. Va ser un precedent. Llavors ningú s’imaginava que l’exèrcit israelià assassinaria més de tres-cents periodistes palestins –també libanesos, iemenites i iranians.

Ser palestina i estatunidenca ha convertit Mariam Barghouti en un pont entre dos mons: des d’aquesta posició s’ha dedicat a despullar els estereotips i a desarmar la mirada colonial utilitzant el seu mateix llenguatge. Escriu per a The New York Times, The Guardian, la BBC, o Drop Site News («els contribuents estatunidencs han de saber que els seus impostos paguen i sostenen els crims contra la humanitat israelians i l’agressiva colonització dels palestins», assevera) i també per a mitjans regionals com The New Arab, Middle East Eye o Mondoweiss. Si és necessari discuteix en directe: Sky News li va tallar el micròfon després que corregís el seu presentador Mark Austin, que parlava de «desenes» de palestins assassinats a Gaza quan ja es comptaven per milers. I si els mitjans no li donen espai, continua parlant a les xarxes, als seus 275.000 seguidors a Instagram i 190.000 a X.

 

Tesi sobre el racisme entre jueus

Llicenciada en Llengua i Literatura anglesa per la Universitat de Birzeit a Cisjordània, Barghouti es va interessar per la sociolingüística i va completar els seus estudis amb un màster en Sociologia i Canvi Global a la Universitat d’Edimburg, amb una tesi sobre el racisme entre jueus a la societat israeliana. Sempre li ha agradat escriure, i el periodisme va arribar després, quan ja era conscient del valor de les paraules. Ha escrit I found myself in Palestine (Interlink Publishing, 2020) i Gaza: the Story of The Genocide (Verso Books, 2025).

Sobre Barghouti recau també la pressió de tots dos mons: la que pateixen tots els periodistes palestins sobre el terreny – molt diferent de la que vivim corresponsals i enviats especials europeus o estatunidencs– i la dels editors de mitjans occidentals. No és fàcil suportar que al matí t’apuntin els làsers verds dels soldats israelians i a la tarda el teu editor, des de Londres, et demani que acabis la teva crònica amb una nota d’alegria per no deprimir l’audiència.

Els seus articles contribueixen a tancar la bretxa entre la realitat que viuen els palestins i la manera com aquesta realitat és percebuda, filtrada, distorsionada o esborrada en el discurs públic dominant a Europa i els Estats Units. Amb el genocidi israelià a Gaza també s’ha dedicat a editar i connectar col·legues gazians amb mitjans d’arreu del món.

En un moment en què el periodisme travessa una crisi profunda –econòmica, tecnològica i política, però sobretot de credibilitat–, els periodistes palestins han recordat al món en què consisteix realment aquesta professió: documentar la realitat, dir la veritat enfront del poder, denunciar les injustícies i combatre la impunitat. Ho fan en condicions impossibles, aferrant-se a la convicció que explicar al món l’horror al qual Israel sotmet el seu poble pot servir per frenar-lo.

La reportera coneix bé el poder de les paraules. «El llenguatge i el silenci no descriuen la realitat, sinó que la construeixen», recordava el maig en una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), ciutat que va triar Barghouti per a la seva residència internacional. «El llenguatge defineix el que es pot pensar, el que es pot plorar, el que pot ser finançat i el que ha de ser castigat: Israel no solament està provant drons i bombes contra els palestins, està desenvolupant una guerra del llenguatge», constatava.

 

El llenguatge, arma llancívola

Les paraules denoten un sistema de poder. Els israelians «són assassinats» per «terroristes», els palestins simplement «moren». El llenguatge no és neutral: és una arma llancívola. Pot revelar una realitat, però també ocultar-la; pot humanitzar les persones o convertir-les en bèsties amb les quals no es pugui empatitzar; pot normalitzar la violència, maquillar l’opressió i discriminar quin sofriment es mereix ser reconegut. El relat és també un camp de batalla.

Forma part del manual de guerra israeliana aclaparar el món amb la demostració de força bruta. No l’amaga, l’exhibeix. Per això veiem els soldats israelians mostrar-se a les xarxes mentre cometen crims de guerra a Gaza o al Líban. I, quin ha de ser llavors el paper del periodisme? S’ha de limitar a estendre acta, a certificar? Barghouti aventura una altra resposta: no es tracta només de mostrar el sofriment; cal fer-lo intel·ligible, absorbible.

Paraules com Nakba, el terme que els intel·lectuals palestins van encunyar per descriure la despossessió i la neteja ètnica que van donar lloc a la creació de l’estat d’Israel: se sol traduir com a «catàstrofe», però significa alhora el sofriment imposat, el dolor causat, la misèria provocada. O Sumud, un concepte que remet a la resistència, però també a la fermesa, l’arrelament, el desafiament, la perseverança. Descolonitzar la nostra mirada també implica reconèixer els límits del nostre diccionari.

De la mateixa manera que el personal sanitari, les mestres o els agricultors, els periodistes palestins s’han hagut d’adaptar per continuar treballant en condicions impossibles. A Gaza i a Cisjordània, no solament han desenvolupat estratègies de supervivència sota una amenaça permanent: també han après a treballar sota un trauma continu. El seu propi trauma i el de les persones de les quals expliquen la història. Barghouti sap mirar i escoltar, sap donar temps.

Ens podem acostar a una mare el fill de la qual acaba de ser assassinat, captar imatges poderoses de dolor, recollir declaracions potents. És probable que fins i tot estigui bé compartir l’esquinçament. Però si algú torna després, respectant el temps del dol, si és capaç simplement d’asseure-s’hi al costat, de compartir el silenci, d’anar més enllà del moment del xoc, generarà un altre espai, obrirà altres portes, estarà més a prop de comprendre. Fins i tot podrà esperar que la seva escolta contribueixi a pal·liar el dolor. «No puc protegir la meva gent en el món real, però sí que puc protegir-la a la pàgina», diu la periodista.

 

Crítica amb el periodisme occidental

Barghouti sap bé que el que passa a Palestina és el mirall d’una deriva global, un símptoma. I forma part d’aquesta nova generació que ja no està disposada a justificar-ne l’existència ni a negociar-la. Una generació que s’obre pas sense demanar permís ni perdó, i que fa miques la profecia del sionisme: els ancians moriran i els joves oblidaran.

La periodista palestina ho deixava molt clar en una de les seves conferències al CCCB amb motiu del Dia Orwell. «Vinc d’un lloc en el qual la meva humanitat es posa permanentment en dubte. I no soc aquí per discutir amb vostès si som humans o no. Soc aquí per explicar-los que alguna cosa funciona molt malament per com actua el periodisme occidental, no solament pel que fa als palestins, sinó en el conjunt de la humanitat».