Barcelona va ser la capital del boom. Ho dubten ben pocs, avui, encara que hi hagi a Llatinoamèrica llocs com Buenos Aires o Ciutat de Mèxic que reivindiquen la seva cocentralitat en l’assumpte. Però, si bé Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, el llibre que va disparar el fenomen, es va publicar a la capital argentina i es va escriure a la capital mexicana, la veritat és que cap ciutat no acumula tants factors de pes com els que es van donar en la capital catalana entre els anys 60 i 70. «Barcelona era el lugar al que todos queríamos venir, donde un escritor llegaba para triunfar, con su maleta cargada de ilusiones», va sintetitzar Mario Vargas Llosa. Resulta lícit preguntar-se: què en queda avui de tot allò? Barcelona continua sent la Meca de la literatura en espanyol?
La Barcelona del boom tenia com a pilars una sòlida indústria editorial local, un prestigiós sistema de premis literaris, la seu de la principal agència literària en llengua espanyola i hi residien, a més, els principals autors del moviment, cohesionats com a grup no sols per sòlides conviccions ideològiques, sinó per amistats i projectes comuns. Les coses han canviat molt des de llavors. Vegem-ho.
La indústria editorial barcelonina va començar a créixer i, just en els anys 60, va superar per primera vegada els altres països de l’espanyol. Si diverses generacions van créixer llegint les traduccions literàries argentines, el 1967 un important editor de Buenos Aires es queixava amargament que s’havia trencat el tradicional equilibri entre països: aquell any, escriu a la revista Mundo Nuevo, Espanya ha produït 13.000 títols enfront dels 5.000 argentins i els 4.000 mexicans. Aquest és l’aspecte que més s’ha consolidat amb el temps i, avui, Mèxic i l’Argentina sumades –malgrat l’aclaparadora demografia del primer– arriben només a la meitat dels títols produïts per Espanya.
PUBLICITAT
El domini encara seria més gran si teníem en compte que una part dels títols produïts a Llatinoamèrica els editen les dues grans multinacionals del llibre en espanyol (el Grup Planeta i el Grup Penguin Random House, de capital espanyol i alemany respectivament), que tenen les seves seus principals a Barcelona, encara que Planeta no hi té la seu fiscal d’ençà que el 2017 la traslladà a Madrid a conseqüència del procés independentista liderat per la Generalitat de Carles Puigdemont.
El volum de negoci d’aquells anys 70 resulta irrisori en comparació amb el que mouen avui aquests dos gegants. Segells que llavors naixien, a redós del boom, d’altres autors o de l’assaig polític, com Anagrama o Tusquets o Lumen, encara existeixen (la majoria, absorbits per grans grups) al costat dels nous segells independents d’avui, com Llibres de l’Asteroide o Acantilado. Si les multinacionals resideixen a la ciutat dels prodigis, en l’apartat de les independents la puixança d’editorials madrilenyes com Impedimenta, Nórdica, Páginas de Espuma o Siruela indica clarament que la força editorial de Madrid havia estat soscavada per la dictadura.
Carlos Barral va assenyalar la importància en l’ecosistema d’aquell període dels naixents segells en llengua catalana, que contribuïen a crear una atmosfera oposada al franquisme, i tant García Márquez com Vargas Llosa van demanar la traducció al català d’alguns dels seus llibres, com Cent anys de solitud o Els cadells. Aquella mescla i contacte natural dels ambients de les literatures en els dos idiomes –que propiciaven personatges pont com Josep M. Castellet o Pere Gimferrer– es va perdre durant uns anys, però ara es torna a animar gràcies a editorials com Anagrama, que ha llançat al món hispànic autors com Irene Solà o Pol Guasch, o Random House, que tradueix, entre altres, a Eva Baltasar, finalista del Booker Internacional.
Segell de prestigi
El premi Biblioteca Breve, patrocinat per Carlos Barral, i la col·lecció amb aquest mateix nom de la seva editorial, van ser grans impulsors de les novel·les del boom, no tant perquè les va publicar totes, com per haver llançat el llavors encara desconegut Vargas Llosa i pel segell de prestigi que adquirien els autors que hi apareixien. Basta repassar només alguns dels primers guanyadors: La ciudad y los perros (1962) del futur Nobel peruà; Los albañiles (1963) del mexicà Vicente Leñero; Tres tristes tigres (1964) del cubà Guillermo Cabrera Infante; Cambio de piel (1967) de Carlos Fuentes… Existeix avui un premi semblant? La veritat és que no, perquè l’actual Biblioteca Breve –encara que continua descobrint talents com Benjamín G. Rosado o Raquel Taranilla– no ha premiat cap llatinoamericà des de l’any 2011.
Fins i tot el premi Nadal –amb dos argentins en els últims deu anys; la resta, espanyols– el supera en aquest aspecte. Tot això condueix al fet que la repercussió fora d’Espanya d’aquests guardons sigui negligible. El paper de distingir autors de manera que obtinguin un ressò en tot l’orbe hispà l’assumeixen, avui, el premi de novel·la de la Biennal Mario Vargas Llosa, que pot destronar aviat un decadent Rómulo Gallegos; i el premi Alfaguara, que es decideix a Madrid.
Les agències literàries més importants continuen sent a Barcelona i això és una de les herències més importants: aquí continuen venint els escriptors a parlar de negocis. Carmen Balcells (1930-2015) va ser la gran impulsora del boom pel que fa a traduccions i ingressos dels autors que representava. Ara, dirigida pel seu fill, Lluís Miquel Palomares, i amb Maribel Luque en la direcció literària, Balcells continua sent un clar referent i compta, a més d’amb el llegat del boom, amb autors actuals com Jeremías Gamboa, Rodrigo Blanco Calderón, Wendy Guerra, Brenda Lozano o Guillermo Martínez.
Però s’enfronta també a una competència forta, que encapçalen dues empreses fundades per dones que van treballar amb la mateixa Carmen Balcells, Mercedes Casanovas, que va cedir el testimoni de Casanovas & Lynch a María Lynch, i que compta amb autors de la talla de Juan Gabriel Vásquez, Martín Caparrós, Eduardo Halfon, Santiago Roncagliolo, Karina Sainz Borgo, Rodrigo Fresán, Pola Oloixarac…, i Antonia Kerrigan, morta el 2023, amb una llista que inclou Tomás González, Sergio Ramírez o Laura Restrepo.
Sentir-se barceloní durant un temps
Els autors del boom es van caracteritzar pel nomadisme. De fet, solament van coincidir uns quants anys a Barcelona. Gabriel Garcia Márquez va ser dels que més temps hi va passar, entre els anys 1967 i 1975; Mario Vargas Llosa, entre 1970 i 1974; José Donoso, de 1969 a 1972 (i a Sitges de 1976 a 1978)… Viuen avui els grans autors a Barcelona? A la ciutat hi tenim Santiago Roncagliolo, Rodrigo Fresán, Juan Pablo Villalobos, Pola Oloixarac, Eduardo Ruiz Sosa, Laura Restrepo, Fernanda García Lao… i hi han passat temporades, com si fos necessari el ritu de sentir-se barceloní durant un temps, Cristina Rivera Agró, Samanta Schweblin, Juan Villoro, Gabriela Wiener, Guadalupe Nettel…
En aquest camp, Madrid –nou imant de l’emigració llatina, i dotada d’institucions vigoroses com la Casa de América o la Casa de México– presenta una nòmina d’autors aclaparadora, de Mónica Ojeda a Juan Gabriel Vásquez, passant per Brenda Navarro, Sergio Ramírez, Héctor Abad Faciolince, Gioconda Belli, Martín Caparrós… Però, a diferència del que va succeir amb la resplendor de la revolució cubana, l’auge dels grups de dreta exiliats de països com Veneçuela o Nicaragua no exerceix, per minoritari, cap paper de cohesió en el grup d’escriptors d’aquests països.
Una pregunta pertinent seria: on viuen avui els escriptors llatinoamericans més venuts i benvolguts? És difícil assenyalar una única capital. Al costat dels noms citats a Madrid i Barcelona, tenim Mariana Enríquez a Austràlia; Isabel Allende, als Estats Units, com Valeria Luiselli o Horacio Castellanos Moya; Alejandro Zambra, a Ciutat de Mèxic, com Guadalupe Nettel o Emiliano Monge; Leonardo Padura, a l’Havana, com Elaine Villar Matina; Diamela Eltit, a Santiago de Xile, com Nona Fernández; Gabriela Cabezón Cambra, a Buenos Aires…
Parlem del boom com un moviment encara que, en realitat, no és un isme perquè García Márquez, Vargas Llosa, Cortázar, Fuentes o Donoso no compartien una estètica comuna. Eren un grup, amb consciència de ser-ho (fins es van posar nom) i activitats i interessos comuns. Signaven manifestos, participaven en comitès de redacció de revistes, viatjaven junts. Però, encara que avui els principals escriptors del nostre temps visquessin tots en la mateixa ciutat no actuarien de la mateixa manera: no resulta possible unificar-los tal com ho va fer el boom, ni per afinitat política, ni per compartir la mateixa agent, ni per amistats aparentment indestructibles. Quin escriptor se sent, avui, part d’un grup?
Barcelona compta amb l’aura d’haver estat la ciutat del boom, encara que no l’exploti gaire, però aquest passat mitificat continua sent un dels seus punts d’atracció per a escriptors, sumat a la més prosaica presència d’editors i agents. Aquesta màgia del boom solament ha pogut ser igualada en alguns moments per la del xilè Roberto Bolaño, l’únic autor després d’ells que ha motivat peregrinacions als seus llocs per part de joves autors i lectors.
Nou mapa geoliterari
L’eclosió que en el segle XXI han tingut les fires i festivals literaris com a punt de trobada i d’interrelació estan dibuixant un nou mapa geoliterari de l’espanyol, amb epicentres com Guadalajara (Mèxic), seu de la FIL, o Cartagena d’Índies (Colòmbia), seu, al costat d’altres localitats, de l’Hay Festival. En aquest sentit, Barcelona va una mica ressagada, perquè no compta amb una gran fira, fiant-ho tradicionalment tot a l’explosió de Sant Jordi.
PUBLICITAT
No obstant això, en els últims anys l’Ajuntament ha activat, amb visió de futur, el festival Km Amèrica, una gran trobada anual d’autors llatinoamericans que se suma al festival Kosmopolis, del CCCB, que posa més el focus en escriptors d’altres idiomes. A això se suma l’auge de les beques a projectes i les residències d’escriptors, que són convidats a instal·lar-s’hi per un període que va d’un a diversos mesos. El CCCB, la residència Finestres o la beca Montserrat Roig en són exemples molt actius.
Un altre aspecte del boom és que va trencar amb les literatures nacionals, en línia amb l’internacionalisme de l’esquerra. Borges creia que la identitat llatinoamericana no anava més enllà de l’efusió d’un brindis, i els nois del boom li van demostrar que sí que existia una comunitat de lectors en espanyol, una mena de bolivarisme de la novel·la, una llibreria global que parlava el mateix idioma. En l’actualitat, això s’ha consolidat i s’ha eixamplat perquè la presència dels grups multinacionals de Barcelona en tants països facilita la difusió comuna d’un nodrit grup d’autors.
Encara que continuïn existint queixes perquè molts altres autors queden restringits al seu àmbit geogràfic més pròxim, la veritat és que la comparació admet dubtes: Cien años de soledad, per citar l’exemple més significatiu, es va publicar a Buenos Aires el 1967 i va trigar dos anys a tenir una edició espanyola, la que va arribar el 1969. L’existència del llibre electrònic també empeny la difusió d’obres que no hagin arribat en format físic i els autors, avui, poden ser llegits en qualsevol indret, per allunyat o isolat que estigui.
L’editor mexicà Ricardo Cayuela va opinar, en una de les seves visites a Barcelona, que «Barcelona ha de continuar sent la capital de l’edició en espanyol. És un assumpte crucial, perquè a l’Amèrica Llatina hi cal una neutralitat que no té Madrid, perquè és la vella metròpoli, té la RAE… Barcelona sí que pot servir d’interlocutor i mirall. Barcelona vol ser un parc temàtic, una còmoda ciutat burgesa, o vol ser el cor viu d’una llengua de 350 milions d’habitants? Si renunciés a l’espanyol, Barcelona estaria cometent un suïcidi cultural.»
Barcelona, en síntesi, continua sent la gran capital editorial de la llengua espanyola, encara que d’una manera molt diferent de com ho va ser en els anys del boom.
