La majoria de les grans ciutats del Món, Barcelona entre elles, són molt denses, i espero que ho continuïn sent. No es tracta ara que els humans aprofitem l’excusa de la pandèmia de la Covid19 per donar un nou impuls a la colonització del Planeta en detriment de la resta d’espècies. Ja hem vist com, a la que ens hem confinat temporalment, animals i vegetals han pogut respirar una mica de la implacable opressió i extermini a la que els humans els estem sotmetent des de fa mil·lennis. De la pandèmia n’hauríem de concloure que podem viure fent servir menys espai i recursos, no el contrari.
Així doncs, em concentraré en algunes propostes per a millorar la magnífica ciutat que ja tenim. La densa ciutat de Barcelona té oportunitats d’esponjament no menyspreables tant a dins com a fora:
- A dintre: obrint-se al cel (els terrats, Collserola), recuperant espais (Estació de França).
- A fora: la ciutat metropolitana.
Obrim Barcelona al cel
Recordant amb nostàlgia el “Bar – Cel – Ona” del Mariscal olímpic, podem dir que estem forts en Bar (gastronomia, locals, terrasses) …i en Ona (platges, ports), però queda molt camí per recórrer en el Cel. La lluita per la qualitat de l’aire ja està en l’agenda pública, no hi insistirem. De l’enorme potencial dels terrats i teulades (energia, lleure …) fa temps que se’n parla, però no acaben d’arrencar actuacions significatives. Caldria posar-s’hi de manera decidida i imaginativa, en la línia del “Barcelona posa’t guapa” dels anys 80, que inicià la recuperació de les aleshores malmeses façanes de la ciutat, o la recuperació dels interiors d’illa de l’Eixample, tasca que lentament ha anat donant fruits. Cal trobar els elements normatius, financers i culturals que accelerin el procés.
Collserola i la Carretera de les Aigües, el balcó de Barcelona
Fa uns anys es va parlar molt d’obrir la ciutat a Collserola, amb un enfocament de “portes” que no va reeixir. En canvi, una actuació relativament simple, com completar el recorregut de la “Carretera de les Aigües” de la qual manca el tram central que superi la carretera de l’Arrabassada, donaria una dimensió insospitada a tot un itinerari de balcó de la ciutat (de Sant Pere Màrtir a Torre Baró) i de relació de la ciutat amb el parc de Collserola. Aquest itinerari s’hauria de connectar millor al transport públic (inclòs transport de bicicletes cap a la part alta) i restricció de l’accés amb transport privat. Jo no descartaria afegir algun telefèric o funicular més als ja existents de Vallvidrera i Tibidabo.
Fotografia d’Alfons Taekema. Unsplash.
Recuperem l’Estació de França per a la ciutat
La recuperació de l’Estació de França i de la seva gran platja de vies per a la ciutadania és una gran assignatura pendent. Ara no és més que un obsolet i infrautilitzat magatzem de material ferroviari. Els trens hi arriben, però els viatgers, per decisió pròpia, la varen abandonar fa anys. El buit i la ferida urbana creada per les instal·lacions ferroviàries són justament la causa que no hi hagi viatgers. Quan es posi en servei La Sagrera, els trens desapareixeran de l’Estació de França, i caldria tenir ja pensat quin us se li donarà a aquest magnífic edifici i als seus terrenys gairebé a primera línia de mar. I quan aquest espai torni a ser ciutat, aleshores caldrà portar-hi el transport públic, és clar. Però tothom sap que per a tenir una eficient parada de metro, de tren o de tramvia, no cal tenir kilòmetres de vies a cel obert ni una estació monumental infrautilitzada. L’Estació de França ha de seguir el camí d’altres grans equipaments que varen quedar obsolets: l’Escorxador, el Born, la Model, o les mateixes platges de vies del Poblenou… oportunitats a aprofitar amb imaginació i ambició, mirant al futur, no al passat. El Món està ple d’exemples de magnífiques estacions reconvertides, com Delicias i Atocha a Madrid, i sobretot el Musée d’Orsay de París, conseqüència d’ambicioses reformes ferroviàries (Cercanías, Ave, RER).
Els grans projectes ferroviaris, articuladors de la ciutat metropolitana
La ciutat metropolitana necessita articular-se al voltant d’infraestructures potents, i això en el terreny de la mobilitat té un nom: ferrocarril. Ja sigui metro, tramvia o rodalies. Es tracta d’inversions molt costoses, algunes de les quals es van voler fer massa de pressa recorrent al miratge de l’endeutament. Aquest model de finançament va esclatar, però això no vol dir que sigui intel·ligent renunciar al seu desenvolupament ordenat, sense presses però sense aturades. Tot just semblava que s’estava recuperant un ritme de projectes i obres raonable, i la crisi de la Covid les podria posar en entredit.
Probablement el teletreball laminarà les puntes de demanda fent menys urgents algunes actuacions, però resulta que moltes de les obres que s’estaven posant en marxa eren assignatures pendents de feia decennis: l’estació de la Sagrera ja era considerada una peça clau de la xarxa ferroviària en els plans de fa 50 anys! La remodelació dels accessos ferroviaris a Sants es va començar a concebre fa 30 anys, associada de seguida a una gran operació de renovació urbana a l’Hospitalet. Montcada ha estat esquarterada per vies durant més d’un segle. A més, tots aquests projectes de Rodalies combinen mobilitat amb visió metropolitana i creació d’espai públic: el gran parc de Sant Andreu-Sagrera, els soterraments de Montcada, St. Feliu i l’Hospitalet-Torrassa.
Finalment, no hi hauria d’haver el més mínim dubte que cal acabar la línia 9, que enllaça cinc municipis metropolitans, i el tramvia, que amb la baula que falta a la Diagonal, n’enllaçarà set.
