Creadora de gèneres literaris

L’escriptora mexicana Cristina Rivera Garza (1964, Matamoros, Tamaulipas), escollida pregonera aquest passat Sant Jordi per l’Ajuntament de Barcelona, acaba de publicar Terrestre, un llibre de relats de viatge entre la ficció i la no-ficció que es pot llegir com «la cara B» de la novel·la Liliana’s Invincible Summer (El invencible verano de Liliana), sobre el feminicidi de la seva germana. El llibre en què va relatar l’assassinat de Liliana que va tenir lloc el juliol de 1990, presumptament a les mans de la seva exparella, publicació amb la qual va aconseguir el prestigiós premi Pulitzer el 2004. Des de l’aparició de les seves primeres novel·les, més de dues dècades enrere, passant per la publicació de fites com La muerte me da o Autobiografía del algodón, Cristina Rivera Garza s’ha consolidat com una autora ineludible de la literatura llatinoamericana, la trajectòria de la qual, regada de premis com el Sor Juana Inés de la Cruz i el Pulitzer, abasta la novel·la, el conte, la poesia, la memòria i l’assaig.

 

Cristina Rivera Garza torna aquest any al nostre país amb un nou llibre, Terrestre (Random House, 2025), un llibre de difícil classificació que potser podríem dir que se situa entre la crònica, el relat de viatges i la no-ficció. Un text de definició complexa que no solament ens arriba com una simple lectura d’entreteniment i gaudi, sinó que també ens fa reflexionar i ens alerta sobre tot allò que pot passar en un viatge, especialment si ets dona.

Terrestre és la prova que l’autora manté la seva creativitat desbordant, fins a tal punt que en alguns moments tenim la sensació que, si deixéssim sola Cristina Rivera Garza, ella sola revolucionaria la literatura. És clar que l’escriptora mexicana nascuda a Matamoros, a l’estat septentrional de Tamaulipas, no s’acoquina enfront de cap format literari i, fins i tot, en no poques ocasions, va més enllà creant els seus propis gèneres.

En les seves obres es pot llegir entre línies, no sempre de manera directa, una crítica a la societat permissiva i al sistema d’impunitat que es viu en molts països enfront dels feminicidis. Mèxic n’és un, sens dubte, un país on assassinen onze dones al dia i en què els crims no sempre són esclarits per les autoritats, i on no solament aquestes xifres passen gairebé desapercebudes, sinó que augmenten irremissiblement.

 

Què és per a vostè Terrestre?

Quan el vaig començar a pensar en realitat el vaig veure com els long plays de fa anys, amb la cara A i la cara B (per a mi El invencible verano de Liliana era la cara A i Terrestre la cara B). Les protagonistes eren noies d’edats semblants, amb problemes similars. Estan armats tots dos molt de prop amb elements que he utilitzat en altres llibres, però en aquest cas de manera especulativa. Ha estat un procés, una observació detallada, cíclica, en la qual el que importa, en gran manera, és la imaginació, però no solament això, perquè també hi ha la realitat.

Quan escric ficció, que no és el cas del tot a Terrestre, em moc més ràpidament a l’hora d’estructurar el text, però a Terrestre, en descobrir «la ficció especulativa», vaig entendre que em movia en un terreny híbrid. Perquè en aquest cas és la ficció la que es posa a imaginar un món que no existeix. Tanmateix, aquests relats també estan a prop dels records i hi ha moments en què s’alternen amb la ficció i fan un altre pas en la història. En la cara B de Liliana hi trobem altres preguntes que no sempre tenen respostes. Què va passar amb les noies que no van caure? Què li van proposar al món? Quina va ser la seva experiència de l’amistat, les relacions fonamentals entre elles, i, sobretot, què va passar o què passa en l’adolescència amb tot això, com les va marcar aquest viatge?

«El gran perill de les anomenades literatures del jo és caure en l’abstracció.»

A Terreste s’uneixen diverses històries. Històries que es poden llegir de manera independent, però també com un conjunt de narracions que situen en el punt de mira el desemparament que poden experimentar unes viatgeres que només pretenien gaudir del viatge i la societat en què els ha tocat viure no els ho deixa fer. Memòria i no-ficció especulativa es conjuguen a les pàgines d’una col·lecció de relats, set en total, que, a cavall entre la crònica, el conte i el quadern de viatges, no solament barregen el que passa amb el que s’imagina, sinó també l’esfera personal amb el record del que s’ha viscut. Es fon aquí en allò que és col·lectiu un narrador, a vegades singular, altres, plural, des d’on s’expliquen diverses de les peces que integren Terrestre.

 

En El significado de la lluvia, el primer dels relats, Rivera Garza ens situa a Belfast. Sota un plugim constant, una narradora en primera persona té una estranya sensació de familiaritat en caminar per una ciutat que, al contrari del que pot semblar, visita per primera vegada. Allí, entre els tolls, els carrers humits i les cicatrius dels anys violents que van viure, és on aguaiten els fantasmes que s’entrecreuen amb la protagonista: el record recobrat d’una jove irlandesa, trista i pèl-roja, que alhora deambula per Ciutat de Mèxic.  I la veritat és que en aquest primer relat, la narradora (que en alguns moments és la mateixa autora) cerca pels carrers Julia O’Bradeigh, ni més ni menys que el personatge d’un dels seus primers llibres publicats (La guerra no importa, 1991, una mena de novel·la en contes, gènere híbrid). Intertextualitats? Autoficció?

No solament, o no sempre, per ser més exactes, hi ha una cosa i l’altra. Un jo narratiu sempre necessita el nosaltres, que és on m’agrada arribar, perquè en realitat primer és el nosaltres i després el jo, i aquí ens separem una mica del que s’ha viscut. En molts sentits, el jo és una careta, el jo és un efecte també del mateix llenguatge. En realitat el jo és una construcció que jo utilitzo per arribar on vull arribar amb la meva història, una eina més per explicar les coses que no necessàriament he viscut.

Tanmateix, el gran perill de les anomenades literatures del jo és caure en l’abstracció, en aquesta creença en el jo individual com si això fos possible aïllant-se de la resta. El jo individual no és més que una construcció d’una ideologia neoliberal que vol retratar el món com una batalla en contra de tot i que estableix en l’individu un pes que no és real fora de la col·lectivitat. De fet, molt del que faig literàriament va en contra d’aquesta idea. Perquè per a mi l’escriptura ens pot conduir a establir llaços pròxims, no necessàriament beneficiosos, tumultuosos també, però llaços, al cap i a la fi, amb el món, i no a aïllar-nos-en.

 

En acabar la lectura de Terrestre em van venir al cap quatre paraules: violència, dubte, descobriment i esperança.

Aquesta és una de les lectures, cert. A Terrestre hi havia diverses coses sobre les quals m’interessava reflexionar, i que fa anys que em rondaven pel cap. Totes tenen a veure amb el cos de la dona jove i com aquest pot ser aniquilat en el moment en què menys t’ho esperes amb violència. Pensava també en aquesta manera de moure’s pel carrer que tenen les joves, pel món, en aquesta manera d’assumir i descobrir el temps que va variant segons com cadascú veu passar el temps, però que s’atura si hi ha un assassinat.

«Moltes vegades fujo de la primera persona, perquè està contaminada per la literatura dominada tradicionalment per escriptors homes.»

Hi havia moltes coses per reflexionar i tot tenia a veure amb el cos de la dona jove i el pas o la detenció del temps. De fet, per a mi una altra de les claus és el temps. No he estat mai tan conscient del pas del temps com des que vaig fer seixanta anys i vaig pensar en la sort que tenia d’haver-los complert. No podem desaprofitar el temps, aquestes noies ens ho diuen, perquè a vegades el temps s’acaba sense adonar-nos-en.

 

A Terrestre, aborda l’experiència del viatge com a «gosadia, fugida, exploració, desig de perdre’s o aventura de tornar»,aconsegueix barrejar el present, el passat i un futur incert. I ho fa per mitjà d’un narrador plural, que en molts moments és un jo. Ens parla de temes tan diversos com el desig, l’amistat, l’amor, el perill, la utopia, la violència, la sorpresa i la por que experimenten els seus personatges a mesura que avancen en els seus viatges, i ho fa amb relats diferents, fins i tot geogràficament diferents per bé que ancorats a Mèxic. Unes històries que possiblement són comunes a molts dels seus lectors. Ens parla de viatges que no tenen un camí definit ni temps que els restringeixi, més aviat es connecten per la joventut i pel simple fet d’experimentar-los. El viatge marca la narració, per què?

El viatge és una manera d’estar a la vida, hi ha gent que viu viatjant, i altres que experimenten amb els viatges, i en tots aquests viatges les protagonistes s’enfronten a reptes vitals, reptes que potser ni elles mateixes sabien que viurien i que, en molts casos, les porten a la mort, a la desaparició, a experimentar una violència que no tenien ni pensada. Per a mi aquests viatges eren la manera d’unir-ho amb Liliana, perquè a vegades els viatges no són necessàriament trajectes, són canvis, són maneres de viure… unes, encertades; altres, fins i tot sense que nosaltres en siguem conscients, tan errònies que ens porten a la negror.

 

D’El invencible verano de Liliana, se n’ha arribat a dir que s’ha convertit gairebé en un nou gènere, de Terrestre gairebé m’atreviria a dir el mateix. A la contraportada es defineix com a «Cròniques especulatives», com ha dit abans. Es diria que cada llibre seu és l’aposta per crear un nou gènere, com si el seu interès des de sempre hagi estat desmuntar les formes tradicionals de narrar; per això potser parla de la no-ficció especulativa que ha aplicat a la seva obra. Què són per a vostè els gèneres literaris, i s’esforça per crear-ne de «nous»?

Els gèneres hi són per canviar-los, per experimentar-hi. No ens podem quedar aferrats al que ens ve donat des de sempre. Si acceptem que la llengua és una cosa viva, els gèneres també ho haurien de poder ser i que això no sigui un problema. Jo em sento bé escrivint, però no crec que hagi de cenyir-me a res, a res que no sigui explicar el que tinc pensat explicar. Si comences un projecte nou, què t’impedeix començar amb un gènere nou si és el que consideres que necessites per explicar això que tens al cap? A vegades el més difícil és sortir d’aquestes estructures marcades; són tants anys, tants costums i tantes lectures acumulades que en alguns moments el més difícil és desaprendre i sortir d’aquí. Però cal fer-ho sense por. Si et trobes al caire de l’abisme, salta.

 

Com arriba a una història i a les paraules que l’explicaran?

Les històries sobre les quals acabo escrivint són les que no puc explicar de manera senzilla, hi dono voltes durant setmanes i llavors sé que no puc explicar-les diguem que de la manera establerta, per això creo nous formats, utilitzo diferents llenguatges segons les obres; cada obra té un nou format per a mi, és aquell moment en què res no té límits en el meu treball. Trenques amb el que està establert i et comences a adonar que l’escriptura que estàs creant quan l’acabes ja no forma part de tu mateixa, ni tan sols d’una tradició literària a la qual pertanys.

«Ens pensem que creem a soles, però la veritat és que ho fem a partir dels altres i per tant ens acompanyen en el nostre acte de creació.»

A vegades, fins i tot –em va passar amb Liliana i ara amb Terrestre–, t’adones que les experiències d’altres persones condueixen a tota mena de preguntes ètiques i que els pots decebre si no tries bé les paraules. Potser també per això moltes vegades fujo d’aquesta primera persona, perquè està contaminada per la literatura dominada tradicionalment per escriptors homes que tots hem llegit i que s’allunya d’un jo que potser acaba sent universal i no necessàriament masculí.

 

 

Com es comunica, si és que ho fa, amb els lectors?

La funció de lector i la seva posició enfront del meu treball és molt important per a mi. No el tracto com un client, sinó com algú amb qui he de pensar de prop, amb qui he de dialogar per explicar-li el que tinc al cap. Per això és primordial que el meu treball arribi com jo l’he pensat; per això mateix, abans de deixar que un text voli sol, el comparteixo amb la gent que tinc a prop, que em llegeix des de sempre, gent que no és d’aquest món literari en el qual em moc, però en qui confio i que no tenen limitació a l’hora d’opinar del que escric i vull que em diguin què en pensen.

 

Què és per a vostè l’escriptura? És alguna cosa més que unir paraules?

Per descomptat. En aquest moment per a mi la meva literatura és quelcom que podria anomenar escriptura postautònoma; em sembla important aquesta idea que el llibre es regeix per si mateix, cosa que crec que ha quedat obsoleta. En realitat, l’escriptura, els meus llibres, estan contaminats de tots els gèneres, de materials, de documents als quals recorro, de somnis, de converses, de persones i vivències amb les quals he compartit alguna cosa, de diferents processos de documentació, en definitiva. L’important és tenir una idea; quan la tens, has d’anar a buscar-la, barallar-t’hi fins a aconseguir fer-la teva i explicar-la de la millor manera que siguis capaç. Només així arribo a dir el que de debò crec.

 

Tornem a la literatura en general, és quelcom que entén des de la perspectiva col·lectiva?

Per a mi, la idea més tradicional del fet literari sortia de l’autor sol, però vivim en uns altres temps, en els quals les paraules en general, la ficció, el conflicte i els autors, tots els actors, estem sempre acompanyats en el sentit que manegem en realitat una energia que ens ve d’altres persones i que volem compartir amb els altres. És a dir, l’obra no és només de l’autor. Per això a mi m’ha importat, i em continua important molt, crear un espai per a aquests «altres», altres documents, altres petjades, altres materials, altres significats que vagin més enllà d’això de sempre… per això m’interessen aquests llibres que, quan els tens entre les mans, se’ls noten les costures, perquè les costures són informacions que et transmet l’autor i que et fan veure-ho d’altres maneres.

Sap? Moltes vegades estableixo el paral·lelisme amb la costura, i la confecció, els gèneres i els materials, és llavors quan es creen uns gèneres «incòmodes», diferents, que ens porten a un lloc diferent del de partida, fins i tot del que crèiem. No hem d’oblidar que la pràctica de l’escriptura, que després és lectura, es fa en comunitat. I que allò que la fa comunitat és el llenguatge compartit per comunitats senceres de parlants, en definitiva, una manera d’unir-se; i per més que els escriptors treballem en solitud, en realitat és el «nosaltres» el que ens fa de debò autors. Ens pensem que creem a soles, però la veritat és que ho fem a partir dels altres i per tant ens acompanyen en el nostre acte de creació.

 

Quin llibre està llegint ara mateix? I quin recomanaria?

Ara mateix estic llegint The Afterlife is Letting Go, de Brandon Shimoda. El llibre el formen una sèrie d’assajos reflexius, multifacètics i a vegades polifònics, en els quals el poeta explora el «més enllà» de l’expulsió forçosa i l’empresonament massiu d’immigrants japonesos i estatunidencs d’origen japonès per part del govern dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial. Són relats, molts de pura poesia, que estan inspirats per la seva història personal i familiar, després d’anys de recerca i viatges per trobar-los. Em sembla que Shimoda té una manera de narrar les coses que no et pot deixar indiferent i que en fa gairebé indispensable la lectura.

I com a recomanació, encara que la llista podria ser interminable, et diria que Fiebre de carnaval, escrit per la poeta equatoriana Yuliana Ortiz Ruano. En el llibre, el carnestoltes d’Esmeraldas ressuscita en Ainhoa, que és la protagonista, una nena de l’illa de Limones. En la història es diria que cobra vida el món que l’envolta a cada paraula. Ainhoa, gràcies a una sèrie de records que van arribant, construeix una novel·la en la qual la cronologia és gairebé imperceptible, i que alhora dona forma al cos de la nena-màquina, que al seu torn és el de totes les dones que l’han criat. El barri, el mar, origen i fi de tot, i la parla, són els fils que entreteixeixen la història, que, com veus, s’allunya molt de la tradició i s’acosta a les noves formes a través de la lírica.

 

Vargas Llosa ha deixat una empremta evident en la literatura després de la seva defunció fa uns dies, què n’opina?

Sens dubte Mario Vargas Llosa és un dels autors més importants d’aquests temps, amb ell s’acaba un cicle d’escriptors enormes, inqüestionables, i que van fer de la literatura una cosa diferent, malgrat que, des del meu punt de vista, i allunyades ja de la literatura, crec que hem de posar en qüestió les seves idees neoliberals.