Vista des de Trafalgar Square, la National Gallery s’alça amb el seu ample pòrtic i la seva cúpula com un temple clàssic, poderós i ordenat, la viva estampa de la civilització. És una de les grans pinacoteques europees. Juga a la mateixa lliga que el Museu del Prado a Madrid, la pinacoteca del Museu del Louvre i el Kunsthistorisches de Viena. A diferència d’aquests altres grans museus, la National Gallery no es va formar nacionalitzant una col·lecció reial, sinó que va néixer amb una finalitat didàctica: fer accessible l’art a tothom.

La Galeria Nacional de Londres es va fundar i va fer les primeres passes el 1824, ara fa 201 anys, quan el govern britànic va comprar 38 quadres als hereus de John Julius Angerstein —un personatge singular, mig rus, nascut a Sant Petersburg, president de l’asseguradora Lloyds i mecenes de les arts— i encarregà a l’arquitecte William Wilkins l’edifici on exposar-los, junt amb altres adquisicions efectuades pels primers directors de la pinacoteca (d’entre els quals destaca Sir Charles Lock Eastlake). Aquests fons es van enriquir amb les donacions de particulars, que constitueixen prop de dos terços de la col·lecció actual, amb llegats tan importants com el de Vernon (1847) i el de J.M.W. Turner (1856).

Avui és un museu viu que continua comprant: la seva última adquisició, per ara, és una taula anònima flamenca, Verge amb nen amb sant Lluís i santa Margarida de 1510 que han comprat per 20 milions d’euros amb una donació dels American Friends of the National Gallery, peça que s’exposa per celebrar el bicentenari de la institució. Una altra compra multimilionària i recent va ser la de la Vista de la fortalesa de Königstein de Bernardo Bellotto per 13 milions el 2017. Totes dues obres es trobaven a la Gran Bretanya i foren adquirides abans que es venguessin a l’estranger. La raó és que la missió de la National Gallery, com la dels grans museus del món, no és altra que conservar, protegir i difondre l’art.

PUBLICITAT

La col·lecció de la National Gallery està formada amb voluntat enciclopèdica, seguint un cànon anglosaxó de la història de la pintura, de Giotto a Cézanne.

La col·lecció de la National Gallery està formada amb voluntat enciclopèdica, seguint un cànon anglosaxó de la història de la pintura, de Giotto a Cézanne. És excel·lent en primitius italians, flamencs i holandesos; grans mestres del Renaixement, de Piero a Ticià, passant per Leonardo, Miquel Àngel i Rafael; pintura italiana i espanyola del XVII; mestres del Segle d’Or holandès, com Rembrandt i Vermeer; vedutisti venecians del XVIII; pintura britànica (of course!) i impressionistes i postimpressionistes francesos de primera. Té gairebé 2.500 pintures des de 1250 a 1900.

Com si fos casa meva

Hi he passat moltes hores visitant les seves galeries de parquet de fusta i parets de velluts verds i d’un vermell sanguinolent. Quan estudiava a Londres a finals dels 80 i primers 90, vaig acabar coneixent-la com si fos casa meva perquè la National Gallery ha estat una escola essencial en la meva educació estètica i dedicació als mestres antics. Molt sovint he revisitat els quadres que més m’agraden: l’Anunciació de Duccio, el Díptic Wilton, la Verge amb el Nen de Masaccio, la Visió de sant Eustaqui de Pisanello, la Batalla de San Romano d’Uccello, el Baptisme de Crist de Piero della Francesca, l’Anunciació de Crivelli, l’Oració a l’hort de Bellini i de Mantegna, el Piero de Cosimo mitològic, el Matrimoni Arnolfini de Van Eyck, els Ambaixadors de Holbein, l’Al·legoria de Bronzino, l’ombra que es retalla en Pontormo, els grans venecians del Cinquecento, Caravaggio, Rembrandt, Velázquez –quant de temps contemplant el cul més bell de la pintura occidental!– el Sant Sopar de Poussin (adquisició recent), la franquesa de Jordaens, Samsó i Dalila de Rubens…; en fi, quadres que m’han acompanyat al llarg de la vida i em continuen acompanyant i que sempre que els he mirat, hi he trobat nous valors, nous rerefons. Recordo també la inauguració de l’ala Sainsbury el 1991, segons un projecte dels arquitectes Robert Venturi i Denise Scott Brown que va causar un gran enrenou per la seva reinterpretació del pal·ladianisme en clau postmoderna.

Justament el passat 10 de maig es va reobrir al públic l’ala Sainsbury després de dos anys i mig d’obres i una inversió de 100 milions d’euros. Es tracta de la remodelació quirúrgica dirigida per l’estudi d’Annabelle Selldorf, una arquitecta alemanya resident a Nova York, amb l’estudi britànic Purcell, especialitzat en patrimoni. La planta baixa s’obre i esdevé un gran vestíbul mitjançant la supressió de suports no estructurals i la substitució dels vidres foscos per plafons transparents. Una pantalla digital enorme de deu metres de llarg –la més gran d’Europa– et dona la benvinguda i et mostra detalls de les obres mestres de la pinacoteca.

Hall central de la National Gallery de Londres. Fotografia de Xiquinho Silva.

Gran espaiositat

Aquestes modificacions permeten una major entrada de llum natural i visibilitat des de Trafalgar Square i cap a la plaça, amb què s’aconsegueix que el museu es converteixi en una part més de l’espai urbà. És molt més lluminós que abans, amb espais de doble alçada que transmeten una sensació de gran espaiositat. L’escalinata principal i les cèlebres galeries que hi ha a dalt romanen intactes. La planta baixa té una cafeteria, una botiga i un taulell d’informació. Al subsol, l’auditori ha estat modernitzat amb nous seients entapissats i un vestíbul més ampli. Materials com la pedra sorrenca grisa florentina (pietra serena) han estat utilitzats per donar continuïtat estètica entre les plantes. Tot sembla molt gran i és que hi ha més del doble d’espai útil que abans, i alguns ja ho critiquen dient que s’assembla a un aeroport. L’espai és necessari per acollir les multituds: el 1991 la galeria rebia 3 milions de visitants; avui, gairebé el doble. Els museus s’han convertit en llocs instagramables que els turistes, ençà i enllà de les obres d’art, no es volen perdre.

S’agraeix que en la nova museografia l’equip del museu liderat per Gabriele Finaldi, el director, no hagi caigut en els tics habituals portat pels vents del nostre temps.

Quina diferència hi ha entre l’ampliació de 1991 i la d’ara? És molt senzill. Fa una mica més de trenta anys, els arquitectes eren estrelles i la museografia s’havia d’adaptar als seus capricis. Ara, per contra, no: els arquitectes d’avui se subordinen a la museografia. Venturi i Scott Brown eren inconformistes i contestataris i van tenir agres discussions amb els responsables de la galeria durant tot el procés, fins al punt que el mateix Venturi no va assistir a la inauguració. En canvi, Selldorf és pràctica perquè entén l’arquitectura com un servei a la comunitat i escolta els seus clients i s’adapta a les seves necessitats, i hi era el dia de la inauguració. La seva reforma funciona i soluciona part dels problemes estructurals de l’antiga ampliació.

Ha utilitzat la mateixa fórmula que a la recent reforma de la Frick Collection de Nova York, el que Selldorf anomena el nothing effect, és a dir, l’efecte no res: aplicar a l’arquitectura la màxima de Lampedusa: «si volem que tot continui igual, hem de canviar-ho tot». Dit altrament, es tracta de canviar sense que es noti el canvi, d’intervenir sense que es vegi. Vaig poder assistir a la inauguració amb l’arquitecta Anna Renau, que és també la meva dona, i en sortir ens preguntàvem si és bo que la part creativa de l’arquitectura hagi desaparegut fagocitada per l’enginyeria. L’arquitecte autor ha esdevingut l’arquitecte invisible, possiblement a conseqüència de la desmesura dels projectes faraònics del postmodernisme.

Arquitectura quasi anònima

Tornem a una arquitectura útil i sòbria, gens intervencionista, quasi anònima. Potser hi ha un punt mitjà entre els extrems, un territori que ningú no s’atreveix a explorar avui i que té el seu far en la figura gegantina de l’arquitecte italià Carlo Scarpa, un humanista capaç de trobar solucions creatives a problemes museogràfics sense deixar de ser ell, de deixar empremta sent útil i sòlid alhora, tot condensant els principis vitruvians fonamentals de la bona arquitectura en museus com el de Castelvecchio, a Verona. Qui és l’Scarpa d’avui? Chi lo sà.

Aprofitant la remodelació de l’ala Sainsbury i en el marc del seu bicentenari, la National Gallery ha presentat la seva nova museografia titulada «C C Land: The Wonder of Art». Es mostren més de mil obres com a part de l’oferta gratuïta de la galeria a Trafalgar Square, incloent-hi les més conegudes i estimades i que formen part del llegat del museu en els seus dos segles d’història. Obres que conviuen amb nous préstecs d’Andrea Mantegna, Anton van Dyck, William Hogarth i Vincent van Gogh i adquisicions de Nicolas Poussin, Eva Gonzalès i Edgar Degas.

Tot i que «The Wonder of Art» segueix una museografia clàssica que respecta l’ordre cronològic general, amb els quadres medievals i renaixentistes exposats a l’ala Sainsbury i les pintures posteriors, a l’edifici Wilkins, aprofita l’avinentesa per introduir nous criteris propis de les tendències més actuals. Així, les sales s’agrupen també per temàtiques ben trobades, com ara «L’espectacle del retrat», «Flors» i «Natura morta», entre d’altres. Algunes obres restaurades de fa poc es mostraran per primera vegada després d’anys, com ara El martiri de sant Sebastià dels germans Pollaiuolo i el Retrat d’un home (autoretrat?) de Jan van Eyck.

A vegades en el discurs museogràfic les sales temàtiques donen pas a galeries on es presenta un sol artista en una petita exposició monogràfica. Així, n’hi ha una d’exclusivament dedicada a Ticià o una altra, a Claude Monet, a Peter Paul Rubens, Van Dyck, Rembrandt i Thomas Gainsborough. Aquesta decisió tan intel·ligent permet conèixer en profunditat l’evolució estilística dels grans mestres i m’evoca una visita al Metropolitan de Nova York acompanyat de l’historiador de l’art José Milicua. A la sala dedicada a Rembrandt al macromuseu novaiorquès, Milicua em va demanar que datés cada quadre per saber si entenia com evolucionava el mestre de Leiden, des de la descripció realista i virtuosa dels seus inicis a la pintura narrativa i tàctil de taques a la final.

Moltes sorpreses

En aquesta renovació de la narrativa del museu hi ha moltes sorpreses. Per exemple, algunes sales dedicades a les pintures de fons d’or sobre taula entre 1260 i 1550, que fan un gran efecte; altres, a l’ús de l’esbós a l’oli per registrar la natura; altres, a l’impacte del pastel com a nou mitjà, i, finalment, una nova exposició se centra en Carles I d’Anglaterra i Escòcia (1600-1649) com a col·leccionista, amb importants préstecs de la Col·lecció Reial.

La història de la pintura occidental és una mena de carrera de relleus. A «C C Land: The Wonder of Art» també s’hi explica molt bé com els artistes es van inspirar en els qui els van precedir. Entre les parelles específiques que celebren «artistes que miren artistes» s’exposa l’Autoretrat amb barret de palla de Vigée Le Brun, inspirat en el Retrat de Susanna Lunden (?) (Le Chapeau de Paille) de Rubens, així com l’Autoretrat als 34 anys de Rembrandt, que està inspirat en el Retrat de Gerolamo (?) Barbarigo de Ticià.

PUBLICITAT

S’agraeix que en la nova museografia l’equip del museu liderat per Gabriele Finaldi, el director, qui ja va fer una feina excel·lent com a subdirector i director de col·leccions del Museu del Prado (2002- 2015), no hagi caigut en els tics habituals portat pels vents del nostre temps. Em refereixo a la tendència a potenciar el diàleg amb l’art contemporani, no sempre eficaç i sovint desequilibrat, o a forçar la presència d’artistes dones sense valorar la qualitat de les obres i caure en la temptació d’aplicar polítiques de cancel·lació de temàtiques o d’artistes aplicant l’absurda idea de jutjar el passat amb els paràmetres del present.

En canvi, em van causar una grata sorpresa algunes decisions valentes, com ara que una meravellosa marina del millor Sorolla estigués penjada desacomplexadament al costat dels millors quadres dels impressionistes francesos. Aquesta independència de criteri a l’hora d’endreçar les col·leccions hauria de servir d’exemple i estímul per als museus que entren en complexos processos de renovació.

Un gran museu

Poder passejar-me sol per la National Gallery poc després que n’obrissin les portes el dia de la inauguració, recórrer les sales i retrobar-m’hi amb vells amics, va ser una joia, una alegria per als ulls, una manera perfecta de celebrar la festa de la pintura. En sortir, queia la nit primaveral sobre Trafalgar Square. Em vaig quedar agafat al balcó del porxo mirant el cel d’una nuesa orgànica, que, en plena transició de blau a negre, retallava el perfil sublim de l’almirall Nelson. Llavors vaig recordar-me del quadre de Tissot que vaig veure a Toledo (Ohio, EUA). Ha passat només un segle i mig d’ençà que es pintés aquest quadre, però aquesta insòlita sensació de bellesa condensada i plenitud espiritual, tan propera a la felicitat, que et produeix sortir d’un gran museu com la National Gallery, continua sent la mateixa.