Tradicionalment, setembre s’ha entès com el mes de la tornada a la rutina després de la pausa estival. Tornen els infants a les escoles i les persones grans a la feina. En política, fa anys que no es dona tal tornada per la senzilla raó que no hi ha pausa estival. En política ja fa temps que no hi ha vacances, perquè en la lògica de la campanya permanent no hi ha espai per a la pausa i la desconnexió. Qualsevol excusa és bona per seguir retrunyint amb els decibels d’un debat completament desbocat, tan simplificador i tan lluny de la realitat, que fa temps que només interessa els molt convençuts de cada bàndol. Aquest cop l’excusa per seguir amb la murga han estat els incendis que han assolat bona part de l’oest peninsular, una desgràcia que ha servit per mantenir el pim pam pum polític en plena canícula.
D’aquí que el teòric retorn a la feina dels nostres representants no auguri cap canvi respecte de com ho van deixar al juliol. No sembla haver-se produït cap novetat que incentivi ningú a modificar la seva posició, malgrat que hi ha prou senyals d’alarma que aconsellarien un canvi, si no en les posicions sí en el to del debat públic. Hi ha massa indicis damunt la taula que apunten a un descarrilament del sistema per excés de polarització, del que sembla que només en surti beneficiat un actor: l’extrema dreta.
PUBLICITAT
No obstant això, del PP no es pot esperar un canvi en la política que ha anat aplicant des de 2021 i que té en fer fora Sánchez de la Moncloa el seu únic objectiu. Els populars s’han embarcat en una croada que ha pres vida pròpia i ara mateix ja no se sap qui la dirigeix ni qui en marca els tempos. Feijóo sembla que no. La fàtua llançada per Aznar el novembre de 2023 (El que pueda hacer, que haga) ha despertat una miríada d’actors amb poder suficient per enrarir l’aire fins a crear una mena de causa contra Sánchez, la defenestració del qual és un imperatiu per salvar la democràcia espanyola. L’activació de tota mena de terminals (mediàtics, judicials, econòmics) sembla haver superat al propi PP, endut per un crescendo que l’obliga a augmentar els decibels (i els insults) del seu discurs fins a assimilar-se a la dreta més radical, és a dir a Vox.
Precisament, l’extrema dreta i no el propi PP és qui sembla estar-se beneficiant de la campanya anti-Sánchez, segons les enquestes més recents. En l’últim baròmetre del CEO, per exemple, Vox pràcticament empataria amb el PP en unes properes eleccions generals, i segons el darrer CIS per a tota Espanya hi hauria un milió de votants del PP de 2023 que ara optarien pels d’Abascal.
El problema del PP és que ha basat tota la seva acció en la caiguda de Sánchez, de manera que, com que aquest aguanta, Feijóo es veu obligat a cridar cada cop més (fins a córrer el risc de quedar afònic) i a endurir els seus atacs fins a extrems delirants que qüestionen el propi sistema i el seu funcionament, el que, unit als casos de corrupció, acaba sent munició per a Vox, que veu confirmades per boca de Feijóo les seves idees sobre la decadència de la democràcia espanyola i la necessitat d’una alternativa que aconsegueixi posar ordre i «sentit comú».
Aquesta situació no hauria d’alleugerir la tornada a la feina del govern, si no tot el contrari. Malgrat que l’estratègia del PP pugui blindar la coalició governamental i la por a un executiu amb Vox pugui soldar una base electoral important, el govern no pot quedar-se aturat. Resistir no és vèncer. Resistir sense més en aquesta situació és optar per un esllanguiment que mena indefectiblement a una derrota electoral. Plantar-se en unes eleccions amb l’únic argument de l’arribada de l’extrema dreta és anar a una derrota segura, i no només electoral.
Malgrat el que deia el títol del seu llibre, Sánchez no va guanyar perquè va resistir sinó perquè va voler guanyar. Primer, resistir. Després, sortir a guanyar. I això vol dir tenir un projecte per al que quedi de legislatura, a risc d’haver-la d’escurçar. La ràbia que impulsa el vot a Vox hauria de ser prou al·licient per a l’esquerra per plantejar una alternativa, que reculli el desencís i la ira i li doni una sortida diferent de la que proposa l’extrema dreta. Una aposta forta, valenta però no ingènua, realista i alhora audaç, en la línia del primer Sánchez. Una d’aquelles jugades que li permeti recuperar el timó de l’agenda.
Certament, una acció d’aquest estil, malgrat que sigui necessària, té poderosos inconvenients. El primer i principal és la feblesa dels aliats parlamentaris del govern. És possible que no hi hagi (encara) una majoria negativa, com va dir Aitor Esteban, però sí que és cert que hi ha elements de la majoria de la investidura que no remen en la mateixa direcció del govern. Podemos n’és un cas evident i és la demostració de la terrible feblesa de l’espai a l’esquerra dels socialistes, mancat de lideratge i d’organització des de l’ensulsiada de Yolanda Díaz. Tan mancat que només ha semblat reviscolar amb la idea de Rufián de llistes conjuntes a les properes generals.
L’altra part que coixeja és Junts, atrapat pel fantasma del procés i la situació no resolta de Puigdemont, que aprofita la seva posició clau al Congrés per traslladar a Madrid el seu centre d’operacions com a manera de treure un rendiment que la situació al Parlament no li permet. Junts sap que no pot ser el facilitador de l’accés de la dreta al govern central, però s’ha cregut el seu eslògan del sucursalisme i espera negociar el seu favor a Sánchez a canvi de desfer-se d’Illa.
Tot apunta que, com diu el tòpic, ens espera una tardor calenta. El problema és que ja no ho notem. La política espanyola ja fa tant temps que és un forn que no ve d’un grau més. El problema és que sí que ens hi va, d’un grau més. Com en la història de la granota en l’aigua calenta, estem en el punt d’ebullició institucional. I és un punt de no retorn. Caldria que algú en prengués consciència i actués en conseqüència. Preservar les institucions és posar-les al servei de les necessitats de la societat, una societat que espera dels seus representants propostes, projectes, seguretat i un futur millor.
