Ens hem cansat de repetir que vivim en la societat del coneixement, que necessitem una ciutadania formada i creativa i que, per tant, recorrent a l’expressió de Pasqual Maragall quan va accedir a la Generalitat, les tres prioritats de qualsevol govern han de ser educació, educació i educació. Tanmateix, l’educació viu moments de desconcert; assetjada per dubtes sobre el seu present i, alhora, vivint també moments crucials per definir els seus horitzons de futur.
En les pàgines que segueixen trobareu tres articles i una entrevista que aborden tant el present com el futur de l’educació; s’hi mostren tant els dèficits actuals com les oportunitats que s’obren.
D’entrada, l’article de Fabricio Caivano ens parla de l’educació en termes generals, situant la seva mirada en l’escola. Una escola que fa temps que viu envoltada d’un intens –sovint fins i tot agre– debat públic. El text subratlla la centralitat d’una educació que presenta com l’acció de llaurar sense la qual, òbviament, no podrem recollir cap collita; alhora que apunta la complexitat d’encertar en l’equilibri entre la ment i el cor, entre el rigor i l’empatia, entre la raó i l’empatia o entre el divertiment i l’esforç i l’obediència. L’educació és avui un desafiament i ens proposa reflexionar no només sobre quin món estem deixant als nostres fills, sinó també sobre quins fills estem deixant al món.
Els articles de Carles Ramió i Quim Brugué se centren en un àmbit que, paradoxalment, tendim a obviar quan parlem d’educació: les universitats. I, és clar, l’entrevista a Joan Subirats, ministre d’Universitats, ens serveix per emmarcar aquestes reflexions. Tant Ramió com Brugué parteixen dels bons resultats que obtenen les universitats espanyoles i destaquen el mèrit de fer–ho en unes condicions molt precàries. Aquests bons es reflecteixen en els rànquings internacionals, però amaguen algunes febleses de fons. En aquest sentit, Carles Ramió destaca la progressiva importància de les universitats privades, que estarien obrint–se pas aprofitant les febleses de la Universitat pública tant en relació amb la docència com amb l’orientació professional. El catedràtic de la UPF també es fixa en les dificultats d’un model de governança que defineix com a democràtic però mancat de criteris meritocràtics.
Per la seva banda, el nostre col·laborador Quim Brugué destaca la passivitat de la reacció davant les retallades universitàries que s’explicaria, entre altres raons, per la manca d’un debat públic sobre les nostres universitats. No estan a l’agenda política i, a més, pateixen algunes paradoxes com les que es presenten a l’article: la paradoxa d’una Universitat cada cop més competitiva, però també més burocratitzada i la paradoxa que es genera quan constatem tant l’envelliment del professorat com la infantilització de l’alumnat.
Finalment, l’entrevista al ministre d’Universitats permet situar el paper de la nova llei, la LOSU, en aquesta discussió. Joan Subirats reflexiona sobre les universitats i explica els continguts de la llei a partir de tres idees bàsiques: respecte a l’autonomia de les universitats, assumir la diversitat tant en l’orientació com en la governança de les diferents universitats; i marcar orientacions de futur en termes de formació al llarg de la vida, ciència ciutadana, microcredencials i internacionalització.
En definitiva, uns articles que pretenen contribuir a configurar un debat imprescindible on les tres principals prioritats són educació, educació i educació.
