M’envien per Instagram una peça videogràfica d’un minut de durada on veiem una noia protegir-se de la pluja amb una bossa de mà que destaca per la seva grandària i li serveix de paraigua. El mateix ocorre al següent clip visual, on veiem la mateixa noia traient d’una bossa un croissant gegant, com la bossa de mà, que es menjarà en menys de vint segons. Tant a la primera peça com a la segona, el vídeo acabarà amb un petó que la noia llança a l’espectador, mostrant la seva complicitat amb ell.

Acabem d’assistir a una proposta visual on la curta durada, gairebé el temps en què parpellegem, ho és tot. La brevetat, no només com a recurs per captar l’atenció, sinó com a essència per fixar el moment d’una acció quotidiana distorsionada per la bellesa de la noia, les coses fora d’escala, una bossa i un croissant, i el petonet final llançat al vent que fixa la imatge de la joie de vivre o d’un caprici visual. Ens adonem que el temps, la brevetat de la peça, ho és tot.

Algú diria que no és gaire diferent dels anuncis tradicionals de televisió, però sí que ho és, perquè totes les peces que veiem a Instagram o TikTok són breus, mentre que a la televisió s’intercalen peces breus amb peces videogràfiques llargues. Es pot arribar a la conclusió que tant a TikTok com a Instagram es promou un temps lligat a l’efímer, a l’instant, a l’ocurrència, a l’enginy. Totes dues xarxes socials pretenen mostrar el món des d’una radical subjectivitat que en facilita i estimula la viralització, compartir la peça per provocar la màxima pol·linització en pantalles i dispositius possibles. El temps, la durada del que veiem i sentim, l’extensió del que llegim en les pantalles, ha de ser molt breu per aconseguir captar l’atenció i, sobretot, valorar la peça compartint-la o clicant like.