M’envien per Instagram una peça videogràfica d’un minut de durada on veiem una noia protegir-se de la pluja amb una bossa de mà que destaca per la seva grandària i li serveix de paraigua. El mateix ocorre al següent clip visual, on veiem la mateixa noia traient d’una bossa un croissant gegant, com la bossa de mà, que es menjarà en menys de vint segons. Tant a la primera peça com a la segona, el vídeo acabarà amb un petó que la noia llança a l’espectador, mostrant la seva complicitat amb ell.

Acabem d’assistir a una proposta visual on la curta durada, gairebé el temps en què parpellegem, ho és tot. La brevetat, no només com a recurs per captar l’atenció, sinó com a essència per fixar el moment d’una acció quotidiana distorsionada per la bellesa de la noia, les coses fora d’escala, una bossa i un croissant, i el petonet final llançat al vent que fixa la imatge de la joie de vivre o d’un caprici visual. Ens adonem que el temps, la brevetat de la peça, ho és tot.

Algú diria que no és gaire diferent dels anuncis tradicionals de televisió, però sí que ho és, perquè totes les peces que veiem a Instagram o TikTok són breus, mentre que a la televisió s’intercalen peces breus amb peces videogràfiques llargues. Es pot arribar a la conclusió que tant a TikTok com a Instagram es promou un temps lligat a l’efímer, a l’instant, a l’ocurrència, a l’enginy. Totes dues xarxes socials pretenen mostrar el món des d’una radical subjectivitat que en facilita i estimula la viralització, compartir la peça per provocar la màxima pol·linització en pantalles i dispositius possibles. El temps, la durada del que veiem i sentim, l’extensió del que llegim en les pantalles, ha de ser molt breu per aconseguir captar l’atenció i, sobretot, valorar la peça compartint-la o clicant like.

Els espectadors s’enfronten a l’incontestable fet que ja no poden parar gaire atenció en el que veuen, senten i llegeixen perquè l’oferta que es desplega davant dels seus ulls és inabordable. Les preguntes que suscita la cultura artística que va contra el temps, però que es veu impulsada a causa de la gran oferta d’opcions culturals per gaudir a crear formats més curts de durada, es poden reduir a una: Quin preu cultural es paga en apostar pel breu, reduint el temps per al gaudi d’una obra perquè, si no, els espectadors s’avorriran, deixaran d’estar-hi interessats i se n’aniran a veure altres continguts?

 

El desig de viralitzar

Aquest fet l’observem fins i tot en l’esport. L’NBA vol reduir el temps dels partits per guanyar emoció; el futbol també planteja canviar les regles per fer el joc més àgil i que els joves vulguin veure els partits fins al final. En el sector audiovisual ja és una evidència; els programes de televisió s’escurcen o es trossegen amb espais dins d’altres espais. En les arts escèniques, els programes de mà indiquen el temps que duren les obres i els espectadors truquen per informar-se sobre el temps de l’obra quan, en el passat, no importava la durada, sinó la peça teatral que es desitjava veure.

Els programes de ràdio o televisió es poden consumir en el format original d’una hora o més o es poden veure en fragments a través de la xarxa. Moltes publicacions d’informació general indiquen el temps aproximat que el lector necessitarà per llegir un article en el format en línia. Tot s’escurça, es redueix, per no perdre l’atenció dels espectadors, perquè es concentrin en el clic, la compra i el desig de viralitzar el contingut d’allò que estan veient.

La contemplació, que exigeix distància i assossec, és combatuda per l’exigència de veure-ho tot al preu de deixar de mirar allò que realment interessa.

El cost cultural d’aquesta tendència global a reduir el temps dels continguts i d’obres artístiques és l’alteració d’aspectes que, no fa gaire, es consideraven essencials per al gaudi d’una obra artística, com són: la contemplació, l’espera, la reflexió i el plaer. La contemplació, que exigeix distància i assossec, és combatuda per l’exigència de veure-ho tot al preu de deixar de mirar allò que realment interessa.

L’espera, el silenci, els moments mancats d’imatges, de text i de so, que permetien generar el desig que naixia de l’espera en si mateixa abans de veure una obra, ha desaparegut apostant per una oferta cultural que es mostra ininterrompudament, basada en el flux constant de propostes. La reflexió, que només és possible si hi ha una distància entre l’espectador i l’obra, ha quedat desbordada en implicar l’espectador en la difusió i la promoció de les obres. El plaer que es persegueix queda interromput per l’excitació, per la necessitat imperiosa, gairebé addictiva, d’estar sempre connectat veient-ho tot, participant en tot, mostrant-se a tothom.

 

Cridar l’atenció

La cultura contra el temps no és una tendència buscada, planificada, orquestrada, sinó la conseqüència directa d’un sistema artístic cada vegada més preocupat per cridar l’atenció dels espectadors que per oferir continguts interessants en les seves propostes. Aquest procés de reduir cada cop més la durada dels diversos formats culturals pot arribar a deixar els espectadors atrapats als inicis de les pel·lícules, saltant-se els crèdits, sense arribar a veure’n mai el final; lectors que només arribin a llegir alguns capítols d’un llibre; espectadors que celebrin l’èxit del teaser d’una sèrie sent incapaços de veure’n un sol capítol. La paradoxa de tot això és que aquesta estratègia condueix els espectadors a no desconnectar, oferint-los cada vegada més produccions cada cop més breus i compulsives.