Sota la impressió aclaparadora de la tragèdia de València i les seves vicissituds posteriors, abunden les opinions que hi veuen un senyal d’una crisi sistèmica, anunciada certament per l’acumulació de senyals inquietants, en especial en aquest novembre de 2024. Fins i tot, podem pensar que la catàstrofe de València constitueix un «cigne negre, negríssim» en una Espanya cada cop més pertorbada, com titula Enric Juliana en una de les seves cròniques a La Vanguardia (3-11-24). Però, potser abans d’endinsar-nos en el laberint de les interpretacions a la recerca de sentit, caldria dedicar les energies a entendre què ha passat i a establir-ne les causes immediates i remotes, a avaluar com s’ha gestionat l’emergència i a depurar-ne, quan toqui, les responsabilitats que calguin, a establir el balanç de danys, a atendre les necessitats a curt termini, a planificar i programar la reconstrucció, a revisar a fons els protocols d’actuació… En definitiva, a actuar amb decisió a partir de les lliçons de l’experiència.

Per què la gota freda anunciada va provocar en aquesta ocasió una catàstrofe de dimensions desconegudes? No ha estat un fenomen atmosfèric recurrent a la zona amb les seves pluges torrencials que provoquen desbordaments de rambles i barrancs i inundacions? Quina incidència ha tingut el sobreescalfament de la Mediterrània vinculat al canvi climàtic en la virulència del fenomen? Són algunes de les preguntes a les quals els experts estan donant respostes.

PUBLICITAT

Però la qüestió cardinal a plantejar-se és per què la catàstrofe natural va esdevenir una tragèdia humana de gran magnitud, què va fallar per no poder evitar la devastació brutal en vides humanes i danys materials. Seguint l’anàlisi publicada a El País (9-11-24) pels investigadors del CSIC Santiago Beguería Portugués, Sergio Vicente Serrano i César Azorín Molina i el catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Saragossa José Carlos González Hidalgo, s’ha d’entendre que el risc depèn de la combinació de tres factors: «la perillositat (la probabilitat que passi el fenomen extrem); l’exposició (el grau en què les persones o els béns estan a mercè del fenomen); i la vulnerabilitat (la susceptibilitat o fragilitat dels elements exposats al fenomen)».

Avui en dia, la predicció del fenomen de la DANA i la seva intensitat per tal de determinar-ne la perillositat és del tot factible amb els models estadístics d’anàlisi de fenòmens extrems que utilitzen les agències de meteorologia, com en aquest cas va fer l’AEMET. El problema rau en el fet que «malgrat les clares evidències de l’alta perillositat per inundacions després de pluges extremes, hem augmentat la nostra exposició i vulnerabilitat en lloc de reduir-les».

Creixement desordenat

Més exposició al risc en una zona orogràficament propícia a les riuades que periòdicament s’han succeït al llarg de la història, i altament urbanitzada en períodes de creixement territorialment desordenat i insuficientment protegida dels riscos periòdics d’inundacions. Així, «a moltes localitats del Llevant espanyol, per exemple, el carrer principal es diu la rambla, recordant les lleres seques que, a l’origen, es deixaven lliures per donar pas a l’aigua en cas de pluges intenses. Avui, aquestes lleres naturals i moltes zones d’inundació històrica estan ocupades per urbanitzacions, àrees comercials, polígons industrials i infraestructures, que no només incrementen l’exposició al risc, sinó que dificulten el flux de l’aigua en cas de crescuda i n’agreugen els danys. A més, com a societat altament mòbil i interconnectada, la nostra vulnerabilitat és molt alta davant de desastres naturals que afecten grans àrees o vies de comunicació essencials». Com afirma Josep Vicent Boira «el model social i territorial valencià, que hem construït en aquests darrers anys, es troba fora de control davant dels nous desafiaments ambientals i climàtics».

Al problema estructural que amplifica el risc d’exposició s’hi afegeix l’agreujament de la vulnerabilitat provocat per la manca d’una gestió activa i moderna de la perillositat, com s’ha demostrat tràgicament en aquesta ocasió. Sobre el govern valencià recau la gravíssima responsabilitat d’haver pogut evitar o, si més no, mitigar, els efectes més letals de la gota freda, en no haver estat capaç de gestionar l’emergència, amb una barreja d’imprevisió, absència de lideratge, incompetència, negligència i insensibilitat difícil de creure i assimilar. La seva paràlisi i indecisió va retardar durant un temps crític l’activació dels mecanismes de coordinació i dels instruments de cooperació entre la Generalitat valenciana i el Govern espanyol. Amb el dubte raonable de si no hagués estat necessari des d’un primer moment que l’Executiu central assumís directament el control.

Angoixa, indignació i ràbia

Com no podia ser d’una altra manera en el nostre context polític extremament polaritzat, la fallida estrepitosa de la coordinació en els moments crítics de la catàstrofe s’ha convertit en munició per a la guerra de trinxeres en la qual s’ha convertit la política espanyola. Una guerra política que sembla ignorar el fortíssim impacte psicològic originat per aquesta tragèdia en la societat valenciana i espanyola que ha viscut i viu amb angoixa, indignació, ràbia i ira l’evolució dels esdeveniments. Vist tot plegat, no es pot ignorar l’impacte polític de fons que s’intueix que pot tenir aquesta tragèdia. Un impacte que va molt més enllà de la polèmica sobre les responsabilitats polítiques dels diferents governs implicats i de la querella sobre les qüestions competencials i que obliga a fer un pas endavant per afrontar dues qüestions clau que ha posat sobre la taula aquesta catàstrofe i la tragèdia que ha comportat.

Com afirma Josep Vicent Boira «el model social i territorial valencià que hem construït en aquests darrers anys es troba fora de control davant dels nous desafiaments ambientals i climàtics».

En primer lloc, una política de prevenció, protecció i seguretat eficaç en el nostre Estat compost, tenint en compte que la qüestió ja va ser plantejada i tancada en fals arran de la pandèmia. Com apunta Joan Subirats a La Vanguardia (5-11-24): «No es tracta de primar una esfera governamental en relació amb unes altres. Sinó d’entendre que cada cop més ens enfrontem a problemes davant dels quals l’excepcional és que l’abordatge i possible solució o contenció siguin estrictament atribuïbles a una esfera de govern en concret. No és un tema estrictament tècnic o jurídic. Ho hem volgut abordar des d’una lògica política també en un sistema de govern multinivell com el que tenim. Com gestionar episodis excepcionals com el que ara afrontem des de la imprescindible eficàcia i rapidesa de resposta, i alhora implicant la ciutadania i responent a les exigències d’equitat i capacitat de protecció que s’exigeix avui a un govern democràtic? Ens falta perspectiva per poder respondre-hi. Però el que és indubtable és que aquest debat seguirà sent clau en aquesta i en altres conjuntures de complexitat i urgència.»

Mesures concretes

En segon lloc, i encara més transcendent, una política d’adaptació als efectes del canvi climàtic, amb especial atenció a les conseqüències en tot el litoral mediterrani i, més concretament a la gestió del risc d’inundacions. Ocupar-se’n requereix com a condició necessària: cultura de pacte, visió estratègica, enfocaments integrats i agendes per al mitjà i llarg termini, com afirma Joan Romero (elDiario. es, 1-11-24), en proposar un programa concret de mesures que tant de bo no es quedi en el calaix de les bones intencions:

«a) Elaboració de plans d’adaptació al canvi climàtic a escala regional i local. Aquests plans d’adaptació han d’incorporar mesures d’ordenació territorial, de canvis als sectors econòmics, de mobilitat sostenible, cicle integral, gestió de riscos, d’educació ciutadana i de comunicació a la població;

PUBLICITAT

b) Adaptar la planificació i gestió de l’aigua, en la seva doble consideració com a recurs i com a risc, així com elaboració de plans de gestió de la sequera per a escenaris de canvi climàtic als escenaris de canvi climàtic.

c) Elaboració de programes d’adaptació a curt i mitjà termini per a les activitats econòmiques més exposades als efectes de l’escalfament climàtic (agricultura i turisme).

d) La gestió de zones costaneres i els previsibles efectes dels temporals al litoral ha de ser abordada amb enfocaments estructurals i no tant amb mesures reparadores.

e) Els protocols de gestió de les emergències, així com la cartografia disponible, han de ser revisats i actualitzats davant la possibilitat de fenòmens extrems més freqüents i en qualsevol època de l’any.

f) Incorporar d’una vegada la visió metropolitana en la gestió territorial.

g) I, finalment, però no en darrer lloc, l’educació en canvi climàtic i en la gestió del risc i de les emergències s’ha d’incorporar als currículums a tots els nivells: des de l’ensenyament infantil i no universitari fins a postgrau i màster.»