Entre les imatges de l’arribada dels trens Sevillano o Shanghai a Barcelona i la de pasteres a Canàries (o vols de baix cost al Prat) han transcorregut gairebé 80 anys. Avui la immigració s’ha convertit en tema recurrent de conversa pública: la presència de persones procedents d’altres països i cultures és més evident que mai. La tardor de 2023 la població de Catalunya va superar els vuit milions d’habitants, el 21 % dels quals nascuts a l’estranger amb tot el que això significa de confluència d’identitats, llengües i orígens. A Barcelona s’hi compten 180 nacionalitats i 300 llengües.
L’arribada d’immigrants, de persones diferents sempre ha generat inquietuds entre els qui se senten directament interpel·lats: els nous sovint són vistos com a competidors en la feina, l’accés a l’habitatge, l’ús de l’espai comú, els serveis públics o en l’àmbit de creences i costums. És per això que partits i organitzacions d’extrema dreta, tradicionalistes o conservadors de signe divers no deixen de rosegar aquest os que més enllà dels rèdits electorals obliga les institucions democràtiques a adoptar polítiques específiques.
El 2024 la immigració va figurar durant mesos com a «principal preocupació» dels ciutadans espanyols segons el CIS, coincidint amb episodis concrets d’arribades massives a les costes espanyoles, i a la vegada el 60 % dels catalans es mostraven favorables a la immigració segons l’Institut de Ciències Polítiques i Socials. Els impactes mediàtics no apel·len a la racionalitat.
Avui parlem d’immigració que ve de països que pateixen conflictes, gana o violència, però no fa gaires anys el focus es posava en persones d’altres zones d’Espanya atretes per la prosperitat de Catalunya. Els vells immigrants tenien, com els d’ara, voluntat de sobreviure i millorar encara que s’hagués de començar ocupant els llocs més baixos de l’escala social i laboral.
Entre 1950 i 1980 més de 2.700.000 persones van abandonar Andalusia, Extremadura, Castella, o Galícia per establir-se a Catalunya com altres ho van fer a Madrid, el País Basc o Alemanya.
Entre 1950 i 1980 més de 2.700.000 persones van abandonar Andalusia, Extremadura, Castella, Galícia i altres regions per establir-se a Catalunya com altres ho van fer a Madrid, el País Basc o Alemanya. L’impacte fou espectacular: la població de Barcelona va augmentar en 475.000 persones, la de l’Hospitalet en 170.000; Santa Coloma en 125.000, Badalona en 90.000 i Cornellà 66.000. Fins al 1979 amb els ajuntaments democràtics no es van començar a revertir les ferides en el territori, però el franquisme havia desmantellat, a més dels sindicats, les organitzacions socials de caràcter popular.

Cases i habitants de Can Tunis, a Barcelona. Al fons, cementiri de Montjuïc (1977). Fotografia d’autor desconegut. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Immigració ‘avant la lettre’
Abans d’això s’havien produït peculiars moviments de població: durant el segle XVII hi va haver un massiu corrent d’immigrants d’Occitània al Baix Llobregat per treballar la terra. Als ulls d’ara resulta xocant que Santa Coloma rebés jornalers agrícoles de la Catalunya interior i d’Aragó, com Sant Adrià de Besòs. Moltes comarques catalanes van contribuir a engrandir Barcelona: Pirineu, Baix Ebre, Montsià, pla de Tarragona, Osona… L’aportació humana dels pagesos pobres va ser clau per al creixement de la indústria manufacturera i de l’expansió de Barcelona.
Són més coneguts els desplaçaments de població de finals del segle XIX i primeres dècades del XX de treballadors de l’interior del País Valencià i de les províncies de Múrcia i d’Almeria per treballar a les obres del metro i de l’Exposició de 1929 que van modernitzar la ciutat, com passaria anys després amb els Jocs Olímpics. Segons el cens del 1930, més d’una tercera part dels barcelonins havia nascut fora. Res de nou.
Barcelona i Catalunya eren la fàbrica d’Espanya, però la Guerra Civil espanyola iniciada amb l’aixecament militar de 1936 va ser un punt i apart. Tot i que la victòria franquista va ocasionar que 60.000 catalans i catalanes abandonessin el país el 1939, Catalunya va créixer: només en deu anys, entre 1940 i 1950 van arribar a Barcelona i voltants més de 250.000 persones, malgrat que la situació econòmica i social també era precària pel descens de la producció a causa de la destrucció de fàbriques i la davallada dels sous a nivells anteriors a la guerra.
Com el 1939 i els anys més durs de la postguerra, avui també la por empeny la gent a emigrar: aleshores milers de persones, a la seva condició d’emigrants hi afegien la de represaliats, perseguits polítics, vells partidaris del bàndol republicà que tenien dificultats per trobar feina, especialment a les zones rurals, i en conseqüència optaven per començar una nova vida en un lloc nou sota la protecció de l’anonimat.
Drama humà
La majoria de les persones que arribaven eren joves, sobretot homes, amb ganes de treballar i d’enviar diners a les famílies, sense oblidar que el camp català va continuar expulsant població cap a Barcelona i altres ciutats industrials i el tèxtil continuava necessitant mà d’obra femenina, que va trobar també sortida en el servei domèstic. La majoria dels arribats en les primeres onades migratòries (molts sense estudis o analfabets, sense qualificació laboral i sense experiència en feines industrials) havien d’acceptar qualsevol feina i en qualsevol condició.
A Barcelona els nous habitants es van concentrar, sobretot, en barris populars com Ciutat Vella, Sants, l’actual Nou Barris, Gràcia, Sant Andreu o el Poblenou… Les arribades massives van fer créixer zones de barraques ja existents a Montjuïc, Somorrostro i Camp de la Bota, i en van aparèixer de noves al Carmel, el Guinardó, Sants i les Corts.
La pel·lícula ‘El 47’ ha fet rememorar el drama humà de tantes persones que van patir la falta d’habitatge fins al punt de construir-se la casa amb les pròpies mans.
La pel·lícula de 2024 El 47, molt ben rebuda per públic i critica, ha fet rememorar el drama humà de tantes i tantes persones que van patir la falta d’habitatge fins al punt de construir-se la casa (la barraca, per ser precisos) amb les pròpies mans, en zones de difícil accés com Torre Baró i sense serveis. No hi ha dubte que es van incorporar al mercat de treball moltes més persones que les que figuraven als padrons municipals: no incloïen les que es podrien considerar «il·legals» sense altra opció que ocupar una barraca, o viure com a rellogades en un pis sense permís dels propietaris.
Fins al 1957, a les portes d’un nou cicle econòmic, el règim franquista no va deixar de controlar els moviments de població i es calcula que entre 1952 i 1957 unes 15.000 d’aquestes persones «sense papers», detingudes a l’estació de França de Barcelona, van ser retornades als seus pobles, però cap mesura coercitiva no va impedir que andalusos o extremenys continuessin arribant, en un degoteig continuat, a Catalunya on trobaven feina i aixopluc. Les històries es repeteixen.
Sobre el paper és fàcil afirmar que pobles i ciutats han de ser prou inclusives per a donar cabuda a totes les religions, tots els colors de pell, totes les llengües i accents.
Desenes de milers de treballadors i treballadores es van incorporar també a les grans factories: MACOSA, SEAT, Pegaso, Montesa, Hispano Olivetti, Philips o Motor Iberica, entre altres, que ocupaven grans superfícies i van introduir importants innovacions industrials i tècniques. Era abans de les deslocalitzacions, de la generació de plusvàlues i de la globalització, de la plena terciarització i del boom turístic infinit.

En primer terme, nens jugant al carrer al barri del Besòs de Barcelona. Al fons, edificis d’habitatges en construcció (1966). Fotografia d’autor desconegut. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Filla de l’esforç
L’actual Catalunya és filla de la barreja i l’acumulació d’esforços. La identitat catalana s’ha forjat, s’està forjant de fet, amb la contribució d’aquestes grans onades migratòries recents: de finals del segle XIX i primers decennis del XX; dels anys 50 i 60 fins a la crisi del petroli de 1973 i l’actual, iniciada a finals de segle, de dimensió internacional.
Sobre el paper és fàcil afirmar que pobles i ciutats han de ser prou inclusives per a donar cabuda a totes les religions, tots els colors de pell, totes les llengües i accents, però si ara la immigració és vista amb recels, cal recordar que les actituds de rebuig també s’expressaven fa 60 o 70 anys i fins i tot abans. L’escriptor i activista social i polític Francesc Candel (1925-2007), veí de Can Tunis, va combatre decisivament el clixé del xarnego i del foraster en reivindicar els altres catalans. El llibre del mateix nom va ser el best-seller del Sant Jordi de 1964, un text de referència que va contribuir a conscienciar sobre la immigració i la seva integració a la societat i la cultura catalanes.
L’escriptor i activista Francesc Candel (1925-2007), veí de Can Tunis, va combatre decisivament el clixé del ‘xarnego’ i del ‘foraster’ en reivindicar ‘els altres catalans’.
Des de posicions inicials més dures, Jordi Pujol, president de la Generalitat durant vint-i-tres anys, va definir així la condició de català: «És català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya, i qui en vol ser» i també que «la condició de català no ve donada pel passat o per la sang, sinó pel present i pel futur, per la pròpia decisió i pel viure en comú.»
Compartia actitud amb Rafael Campalans, històric dirigent socialista dels anys 20 i 30, que molt abans havia posat en valor la voluntat d’autòctons i nou vinguts de construir plegats el país. La visió àmplia de la societat catalana ha estat defensada sobretot per l’esquerra federalista i catalanista, PSC i PSUC (i les formacions hereves), sintetitzada en un concepte clar com «Catalunya, un sol poble» o en la necessitat de garantir la unitat civil del poble de Catalunya.
Molta gent es va esforçar a no dividir i és des d’aquesta perspectiva que s’entén que treballadors immigrats i autòctons actuessin plegats en lluites sindicals en els anys més difícils de la dictadura com la vaga de tramvies de 1951, però també les vagues de Seat, Roca, Pirelli, Solvay o Hispano Olivetti, entre tantes altres. Les Comissions Obreres van néixer el 1964 (el mateix any en què Candel publicava Els altres catalans) amb la pretensió de no desvincular les reivindicacions laborals de les altres demandes veïnals, populars i nacionals. CCOO va jugar un paper determinant en la defensa de l’autonomia i de l’Estatut al capdavant de desenes de milers de treballadors procedents d’altres zones d’Espanya, i en la definició de Catalunya com a una única comunitat, amb independència dels orígens o la llengua.
Sense immigració, probablement la població catalana en iniciar-se el segle XXI amb prou feines hauria arribat als tres milions d’habitants.
Ara que es parla tant de la crisi de l’ús social de la llengua catalana, llengua pròpia de tradició secular, no sembla exagerat afirmar que s’ha mantingut com a vehicle de comunicació i de cultura gràcies al creixement de la població de Barcelona i la seva regió metropolitana. Sense immigració, probablement la població catalana en iniciar-se el segle XXI amb prou feines hauria arribat als tres milions d’habitants i el català no fora precisament una llengua potent. Sense immigració i sense mestissatge el pes econòmic, social, cultural de Catalunya seria molt minso.
Aire de superioritat
Acabo referint-me de nou al cinema, a una altra pel·lícula d’èxit: quan escric aquestes ratlles, finals de gener, el discurs de Lluís Sola, guionista de Casa en flames guardonat amb un premi Gaudí, reivindicant la seva ascendència xarnega (sense matisar el paper dels autòctons que no pertanyien a la burgesia i reconeixent, això sí, el paper d’ascensor social dels serveis públics) ha obert un cert debat a xarxes i mitjans que posa en relleu la complexitat del tema.
Em queda clar que hi ha sectors de la societat que, en nom d’una suposada defensa dels valors de Catalunya, no semblen acceptar avui les tesis de Jordi Pujol i encara menys les de l’esquerra federalista i catalanista. De fet, al ciberespai i al paper tracten amb aire de superioritat els qui creuen que estan usurpant el poder institucional del país. És fàcil deduir el que pensen sobre la immigració que ara arriba més enllà de valorar positivament la importància de disposar, a bon preu, de paletes, cuidadors de persones grans o repartidors de Glovo.






























































































