Diuen que el cinema espanyol està de moda. També que travessa un dels millors moments. Els premis en festivals internacionals obtinguts per Carla Simón, la nominació a l’Oscar d’Oliver Laxe o el prestigi creixent d’Albert Serra –que l’ha portat a encapçalar, amb Tardes de soledad (2024), la llista dels millors films de l’any elaborada per la prestigiosa revista Cahiers du cinéma– són tres símptomes més que significatius d’aquesta plenitud. De fet, aquest cim l’ha coronat el Festival de Canes d’enguany amb la selecció de tres pel·lícules espanyoles per a la secció oficial, més que de cap altra cinematografia de la resta del món, si s’exclou –és clar– la francesa. I això sense parlar del mercat intern, on una pel·lícula com Torrente (2026) va encapçalar fa uns mesos la llista de les més taquilleres per davant fins i tot d’alguns blockbusters hollywoodians. En tots els fronts, doncs, les coses semblen anar bé, molt bé.

Tanmateix, darrere dels oripells sempre hi ha una rebotiga oculta, un lloc en el qual es couen alternatives a aquest estat de coses, potser triomfalista en excés. En el cinema d’aquestes latituds hi sol haver certa propensió a l’exageració, a la hipèrbole, a la irracionalitat de l’orgull patri, que a vegades oblida injustament propostes més humils, però també portadores de llavors de futur. No és la meva intenció proporcionar aquí un relat sobre aquest «altre» cinema espanyol; sempre hi és, per molt que aquell que abans-d’ahir ocupava aquest lloc s’hagi convertit ara en el cinema oficial i institucional i així successivament. Prefereixo, per contra, parlar d’un cas concret.

PUBLICITAT

Fa un parell d’anys vaig tenir l’ocasió de veure, per motius que no venen al cas, un llargmetratge titulat Las tierras del cielo (2023). El seu responsable, l’escriptor i director Pablo García Canga, no era un desconegut: havia irromput el 2004 amb Para Julia, un migmetratge que era també una declaració d’intencions, i a partir d’aquí va explorar altres formats en metratge curt que inclouen petites joies filmades entre Espanya i França, com De l’amitié (2018), La nuit d’avant (2019) o Por la pista vacía (2022), aquest últim amb una interpretació memorable de Bruna Cusí.

Apunts subtils

Com els seus treballs anteriors, Las tierras del cielo és un cinema de rostre i paraula, fet de pell i text, com si el text dit fos la pell no solament dels actors i les actrius, sinó també de la pel·lícula mateixa. Uns quants homes i dones parlen amb uns altres o unes altres, en la mateixa habitació o per telèfon, durant una nit qualsevol. No es tracta d’un film d’episodis, perquè els personatges de cada seqüència no coneixen els de l’anterior o la següent. O potser sí, tant és. En qualsevol cas, comparteixen alguna cosa: tots han vist certa pel·lícula japonesa fictícia –inventada per García Canga per a l’ocasió– sobre la qual no es cansen de conversar, i a partir d’aquí sorgeixen anotacions subtils sobre les seves vides, les seves relacions, el que deixen enrere i el que els espera… O no, pot ser que només es tracti d’això: unes quantes converses intranscendents. Las tierras del cielo, encara que la seva estrena va ser molt limitada, és una de les millors pel·lícules espanyoles dels últims anys.

Doncs bé, veig que ara reapareix el nom de Pablo García Canga en un altre llargmetratge que no ha dirigit, però sí que ha coescrit juntament amb el seu director, Ángel Santos, el responsable de les extraordinàries Dos fragmentos/Eva (2012) i Las altas presiones (2014). La pel·lícula es titula Así llegó la noche (2025) i podria ser la continuació, o el complement, d’un curt també dirigit per Santos i coescrit per García Canga, adequadament titulat Así vendrà la noche (2022). Tots dos films alberguen un home i una dona, Pablo (Denís Gómez) i Andrea (Violeta Gil), que no aconsegueixen trobar-se gairebé mai, i quan ho fan és per separar-se una altra vegada d’una manera més o menys misteriosa i intempestiva. Así llegó la noche comença amb Pablo vivint en un petit poble gallec i dedicant-se a la ceràmica, ocupació que, suposadament, fructificarà en una exposició que s’inaugurarà aviat.

La pel·lícula s’acosta molt a certa tradició del cinema espanyol que passaria per Víctor Erice i acabaria, de moment, en l’última pel·lícula d’Almodóvar ‘Amarga Navidad’.

El seu únic contacte humà en aquest lloc sembla ser el vigilant d’un càmping, amb el qual manté llargues xerrades de caràcter més o menys existencial, i pel qual sent una estranya atracció malgrat que es tracta d’un tipus esquerp i malcarat, o potser precisament per això. De sobte, en aquest paisatge immòbil, reapareix Andrea, que havia estat parella de Pablo i ara, acabada de casar, viu als Estats Units on fa classes de literatura espanyola a la universitat. Un dia, Andrea es desperta i Pablo no hi és…

Fotograma d’Así llegó la noche, d’Ángel Santos Touza. Amateur Films.

Un western modern?

Malgrat aquest argument, Así llegó la noche no és una pel·lícula de suspens i intriga, encara que també depèn del que entenguem per aquestes paraules. El punt de partida podria ser cert cinema de Michelangelo Antonioni, de La aventura (1960) a Identificación de una mujer (1982), amb la seva obsessió per les desaparicions i els personatges fugissers. Santos, no obstant això, parla igualment de John Ford: des d’aquesta perspectiva, Así llegó la noche seria una pel·lícula crepuscular, tal vegada sobre un personatge en crisi que s’acaba fonent amb el paisatge dels voltants, com fa John Wayne en alguns dels films de Ford. Un western modern? Una investigació sobre la parella? El retrat melancòlic d’una transició vital? Tot això i molt més, el film de Santos i García Canga és també una pel·lícula sobre la literatura i el cinema, sobre la vida entesa com a text, viscuda com a ficció i, per tant, en els límits del que és real. És veritat tot el que vivim i decidim o només és el reflex del que pensem i imaginem sobre això? En aquest sentit, Así llegó la noche s’acosta molt a certa tradició del cinema espanyol que passaria per Víctor Erice i acabaria, de moment, en l’última pel·lícula d’Almodóvar, Amarga Navidad, de la qual vam donar compte fa un parell de mesos en aquesta mateixa revista.

PUBLICITAT

Però si en una cosa substanciosa es diferencia el film de Santos del gruix del cinema espanyol, fins i tot del més exigent, és en la seva connexió amb una altra herència, la del gran cinema narratiu del classicisme i la modernitat, d’altra banda, tan ignorat i oblidat en els últims temps. Ja s’ha esmentat Ford i Antonioni, i podríem afegir Hitchcock, però no es tracta tant de noms com d’una qüestió d’estil: plans llargs i reflexius, que respecten tant els personatges com l’espai que els envolta, que respiren i deixen respirar, però que no es limiten a romandre aquí en solitud, sinó que junts formen una escriptura, un altre text.

Deixar un rastre

De fet, Así llegó la noche és una confrontació d’escriptures i textos: l’obra en ceràmica de Pablo, els discursos irats del vigilant del càmping –pensem en Roberto Bolaño–, la possibilitat d’una sortida que té la veu i el cos d’Andrea –al seu torn immergida en un article sobre Carmen Martín Gaite–, el tapís que formen les imatges i el que construeixen les veus… La desaparició de Pablo, així, té lloc quan el text entra en crisi, quan la possibilitat d’una escriptura s’esvaeix, quan no es pot fer altra cosa que deixar un rastre, una petjada perquè altres la segueixin. El cos ja no hi és, però la «veu» queda surant: en postals, en missatges d’àudio, en e-mails o missatges de text… Así llegó la noche és un film sobre uns quants personatges, molt pocs, i la desaparició d’un d’ells, però també sobre la desaparició del text, fins i tot de la imatge, se suposa que per renéixer en un altre lloc. Al cap i a la fi, quan algú estima o crea, cosa que ve a ser el mateix, intenta modificar la vida, fer habitable l’inhabitable. I això és també el que esperem que algunes pel·lícules facin amb nosaltres.