Molts de llibres després –entremig hi ha hagut temps per escriure reculls de contes, obres de teatre, novel·les d’aventures i thrillers–, Jordi Cussà (Berga, 1961-2021) recuperava el paisatge devastat, la ruïna física, la fredor sòrdida i la rutina circular de la seva primera novel·la, Cavalls salvatges (Columna, 2000), una celebrada crònica generacional sobre el consum i el tràfic d’estupefaents de qualsevol mena i l’obligada picaresca de la supervivència en un món hostil: a Formentera Lady (Labreu edicions, 2015) el lector hi tornava a trobar un elenc de protagonistes que també pertanyien a «la subgeneració dels pringats», aquells que van viure la pèrdua de contingut del somni hippie i només van retenir la forma d’abusar amb excel·lència de totes les substàncies tòxiques possibles, però seria en va entendre-la com una continuació perquè el propòsit de Cussà és fer-ne una reescriptura: a Formentera Lady, Jordi Cussà creava el seu propi Avellaneda, Daniel Alfals, que s’encarregava de contradir, corregir i refer les peripècies de Cavalls salvatges: quan l’editor li pregunta què vol dir això, el protagonista respon el següent: «Escenes paral·leles, perspectives complementàries, mirallets que evoquen miratges o aprofundeixen paisatges.»

Una de les virtuts de Jordi Cussà era que posseïa la llibertat d’una escriptura que s’inventava llibre rere llibre: és un escriptor que no ha esquivat en cap obra seva la temptació del joc, la metaliteratura, la investigació de la forma, la necessitat d’anar sempre a la recerca del mètode que li permeti atrapar l’atenció del lector més enllà del relat lineal, convertint en necessitat les divagacions i les digressions.

 

De l’essència, un elixir

De manera paral·lela, a cada una de les seves novel·les hi apareix arreu la convicció que narrar significa encantar el lector, impedir que s’avorreixi a través de qualsevol argúcia, ja sigui gràcies a la creació d’un suspens, a les revelacions truculentes, al fet extraordinari, al detall efectista, a l’habilitat de convertir en versemblant i indispensable el que en un principi no ho és gens: «D’una història n’extreia l’essència, de l’essència en feia un elixir, i amb l’elixir de nou es dedicava a compondre una història», deia d’Isak Dinesen la novel·lista Eudora Welty, i alguna cosa semblant podria opinar de Jordi Cussà amb molta raó el lector que ara s’encari al seu últim repte, El primer emperador i la reina Lluna (Comanegra, 2021), una novel·la històrica que ho és i, sobretot, no ho és, com si la realitat real no contaminés la ficció, tal com passava amb els grecs i els romans de La serp o els medievals d’El Ciclop, amb Guillem de Berguedà a El trobador Cuadeferro, uns personatges del passat que semblaven ser estrictament contemporanis. «El que podia haver estat i el que ha estat / sols van cap a una fi, que és sempre el present», escrivia T. S. Eliot en uns versos que encapçalen una altra de les grans obres de Jordi Cussà, Clara i les ombres.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.