Molts de llibres després –entremig hi ha hagut temps per escriure reculls de contes, obres de teatre, novel·les d’aventures i thrillers–, Jordi Cussà (Berga, 1961-2021) recuperava el paisatge devastat, la ruïna física, la fredor sòrdida i la rutina circular de la seva primera novel·la, Cavalls salvatges (Columna, 2000), una celebrada crònica generacional sobre el consum i el tràfic d’estupefaents de qualsevol mena i l’obligada picaresca de la supervivència en un món hostil: a Formentera Lady (Labreu edicions, 2015) el lector hi tornava a trobar un elenc de protagonistes que també pertanyien a «la subgeneració dels pringats», aquells que van viure la pèrdua de contingut del somni hippie i només van retenir la forma d’abusar amb excel·lència de totes les substàncies tòxiques possibles, però seria en va entendre-la com una continuació perquè el propòsit de Cussà és fer-ne una reescriptura: a Formentera Lady, Jordi Cussà creava el seu propi Avellaneda, Daniel Alfals, que s’encarregava de contradir, corregir i refer les peripècies de Cavalls salvatges: quan l’editor li pregunta què vol dir això, el protagonista respon el següent: «Escenes paral·leles, perspectives complementàries, mirallets que evoquen miratges o aprofundeixen paisatges.»

Una de les virtuts de Jordi Cussà era que posseïa la llibertat d’una escriptura que s’inventava llibre rere llibre: és un escriptor que no ha esquivat en cap obra seva la temptació del joc, la metaliteratura, la investigació de la forma, la necessitat d’anar sempre a la recerca del mètode que li permeti atrapar l’atenció del lector més enllà del relat lineal, convertint en necessitat les divagacions i les digressions.

De l’essència, un elixir

De manera paral·lela, a cada una de les seves novel·les hi apareix arreu la convicció que narrar significa encantar el lector, impedir que s’avorreixi a través de qualsevol argúcia, ja sigui gràcies a la creació d’un suspens, a les revelacions truculentes, al fet extraordinari, al detall efectista, a l’habilitat de convertir en versemblant i indispensable el que en un principi no ho és gens: «D’una història n’extreia l’essència, de l’essència en feia un elixir, i amb l’elixir de nou es dedicava a compondre una història», deia d’Isak Dinesen la novel·lista Eudora Welty, i alguna cosa semblant podria opinar de Jordi Cussà amb molta raó el lector que ara s’encari al seu últim repte, El primer emperador i la reina Lluna (Comanegra, 2021), una novel·la històrica que ho és i, sobretot, no ho és, com si la realitat real no contaminés la ficció, tal com passava amb els grecs i els romans de La serp o els medievals d’El Ciclop, amb Guillem de Berguedà a El trobador Cuadeferro, uns personatges del passat que semblaven ser estrictament contemporanis. «El que podia haver estat i el que ha estat / sols van cap a una fi, que és sempre el present», escrivia T. S. Eliot en uns versos que encapçalen una altra de les grans obres de Jordi Cussà, Clara i les ombres.

Com als grans herois tràgics, l’únic enemic real de l’emperador és ell mateix, i a la fi lluita contra si mateix fins a destruir-se.

El punt de partida que agafa Jordi Cussà a El primer emperador i la reina Lluna és la vida del primer emperador de la Xina, Qin Shi Huangdi (259 aC-210 aC), l’artífex de la unificació dels set grans reialmes, de l’alfabet, impulsor de la Muralla i de l’exèrcit escultòric de Xi’an, de la fi del feudalisme, i a la vegada responsable directe de «saquejos, espolis, suborns, xantatges, tortures, mutilacions i assassinats. Per no parlar de perjuri, malversació de fons i maltractament dels enemics vençuts»: com sol passar als grans herois tràgics, l’únic enemic real de l’emperador és ell mateix, i a la fi lluita contra si mateix fins a degradar-se i destruir-se, «envoltant-se de muralles impenetrables pertot i en tots sentits» mentre constata que «la vida, a vegades, sembla una tirada de daus, però cal tenir en compte que les persones no som quadrades ni tenim sis cares».

L’arrel de l’egolatria

A El primer emperador i la reina Lluna Jordi Cussà se centra en els usos i els abusos del poder i les seves derivacions, en l’art de governar i l’art de desgovernar-se, en els debats filosòfics i històrics de l’època, en l’ambició i les obsessions que maduren al seu voltant, en els deliris i les mentides, en les conspiracions de palau i en la constància de la traïció, en la soledat i l’afany de sobreviure a la mort, en «l’arrel de l’egolatria i les inclinacions més nocives: por, enveja, cobdícia, odi, ira, perfídia, etcètera».

I descriu prolixament les evolucions –l’esplendor i la catàstrofe d’un combat primitiu hi ressona de dalt a baix–, de les campanyes bèl·liques incessants que es duen a cap; o la rutinària i burocratitzada vida quotidiana de la cort en el seu transcórrer íntim, com si de sobte l’èpica guerrera es vestís de seda i la matèria narrativa –l’amor i el plaer, l’alegria i l’espera d’alguna felicitat– fos elaborada amb una cal·ligrafia suau, o com si Jordi Cussà pintés amb els colors més escaients els personatges i els paisatges d’una aquarel·la que oferís una sensació absoluta de plenitud: no és melodramàtic ni moralista, i només el preocupa fer interessant cada episodi d’aquesta odissea imperial i omplir cada frase –i no només les principals– de bellesa.

No és melodramàtic ni moralista, i només el preocupa fer interessant cada episodi d’aquesta odissea i omplir cada frase de bellesa.

I és així com el lector va avançant pàgina rere pàgina, d’aventura en aventura, de sorpresa en sorpresa dins de la sorpresa, amb uns personatges que no vacil·len davant de l’horrible i que fan tot el que els és possible de fer, com si Jordi Cussà, en escriure una novel·la tan extensa com El primer emperador i la reina Lluna creés, en el fons, un món de conte, un món on la fantasia hi ressona i s’hi desplega amb un ímpetu semblant al que exhibia Xahrazad nit rere nit, un món on tothom escolta i s’explica històries, i, com el lector, s’evadeix de la realitat mitjançant un monumental miratge de ficcions.

Jordi Cussà. El primer emperador i la reina Lluna. Barcelona: Comanegra, 2021. 584 pàgs.

Parla el silenci

Al final, més enllà de la reconstrucció d’unes circumstàncies històriques i de la invenció d’una trama, el que s’imposa a El primer emperador i la reina Lluna és la necessitat de la continuació, com si fos un conte etern on res no acaba, on els personatges no moren, on els escenaris no es dissolen i on els esdeveniments no s’interrompen: com tots els contes, o com totes les faules de debò, El primer emperador i la reina Lluna continua endavant fins i tot quan s’arriba a l’última pàgina, com si a pesar de la brevetat de la vida no es pogués deixar mai d’escriure, com si Jordi Cussà no tractés exactament del temps pensat convencionalment sinó d’un temps que es fes infinit tornant sobre si mateix en forma d’espai.

Isak Dinesen, en un dels seus últims contes, «La pàgina en blanc», deia: «Quan el narrador és fidel, eternament i infrangiblement fidel a la història, al final qui parla és el silenci. Quan la història ha estat traïda, el silenci no és res més que un buit. Però nosaltres, els fidels, quan hem dit l’última paraula, escoltem la veu del silenci.» El lector d’El primer emperador i la reina Lluna no té cap dubte que Jordi Cussà subscriuria sense vacil·lacions l’abast d’aquestes paraules: al cap i a la fi, la novel·la conclou en un silenci, i és a partir d’aquí, com passa sovint en els millors relats, que cada lector pot iniciar unes altres històries.