Molts de llibres després –entremig hi ha hagut temps per escriure reculls de contes, obres de teatre, novel·les d’aventures i thrillers–, Jordi Cussà (Berga, 1961-2021) recuperava el paisatge devastat, la ruïna física, la fredor sòrdida i la rutina circular de la seva primera novel·la, Cavalls salvatges (Columna, 2000), una celebrada crònica generacional sobre el consum i el tràfic d’estupefaents de qualsevol mena i l’obligada picaresca de la supervivència en un món hostil: a Formentera Lady (Labreu edicions, 2015) el lector hi tornava a trobar un elenc de protagonistes que també pertanyien a «la subgeneració dels pringats», aquells que van viure la pèrdua de contingut del somni hippie i només van retenir la forma d’abusar amb excel·lència de totes les substàncies tòxiques possibles, però seria en va entendre-la com una continuació perquè el propòsit de Cussà és fer-ne una reescriptura: a Formentera Lady, Jordi Cussà creava el seu propi Avellaneda, Daniel Alfals, que s’encarregava de contradir, corregir i refer les peripècies de Cavalls salvatges: quan l’editor li pregunta què vol dir això, el protagonista respon el següent: «Escenes paral·leles, perspectives complementàries, mirallets que evoquen miratges o aprofundeixen paisatges.»

Una de les virtuts de Jordi Cussà era que posseïa la llibertat d’una escriptura que s’inventava llibre rere llibre: és un escriptor que no ha esquivat en cap obra seva la temptació del joc, la metaliteratura, la investigació de la forma, la necessitat d’anar sempre a la recerca del mètode que li permeti atrapar l’atenció del lector més enllà del relat lineal, convertint en necessitat les divagacions i les digressions.

 

De l’essència, un elixir

De manera paral·lela, a cada una de les seves novel·les hi apareix arreu la convicció que narrar significa encantar el lector, impedir que s’avorreixi a través de qualsevol argúcia, ja sigui gràcies a la creació d’un suspens, a les revelacions truculentes, al fet extraordinari, al detall efectista, a l’habilitat de convertir en versemblant i indispensable el que en un principi no ho és gens: «D’una història n’extreia l’essència, de l’essència en feia un elixir, i amb l’elixir de nou es dedicava a compondre una història», deia d’Isak Dinesen la novel·lista Eudora Welty, i alguna cosa semblant podria opinar de Jordi Cussà amb molta raó el lector que ara s’encari al seu últim repte, El primer emperador i la reina Lluna (Comanegra, 2021), una novel·la històrica que ho és i, sobretot, no ho és, com si la realitat real no contaminés la ficció, tal com passava amb els grecs i els romans de La serp o els medievals d’El Ciclop, amb Guillem de Berguedà a El trobador Cuadeferro, uns personatges del passat que semblaven ser estrictament contemporanis. «El que podia haver estat i el que ha estat / sols van cap a una fi, que és sempre el present», escrivia T. S. Eliot en uns versos que encapçalen una altra de les grans obres de Jordi Cussà, Clara i les ombres.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Com als grans herois tràgics, l’únic enemic real de l’emperador és ell mateix, i a la fi lluita contra si mateix fins a destruir-se.

El punt de partida que agafa Jordi Cussà a El primer emperador i la reina Lluna és la vida del primer emperador de la Xina, Qin Shi Huangdi (259 aC-210 aC), l’artífex de la unificació dels set grans reialmes, de l’alfabet, impulsor de la Muralla i de l’exèrcit escultòric de Xi’an, de la fi del feudalisme, i a la vegada responsable directe de «saquejos, espolis, suborns, xantatges, tortures, mutilacions i assassinats. Per no parlar de perjuri, malversació de fons i maltractament dels enemics vençuts»: com sol passar als grans herois tràgics, l’únic enemic real de l’emperador és ell mateix, i a la fi lluita contra si mateix fins a degradar-se i destruir-se, «envoltant-se de muralles impenetrables pertot i en tots sentits» mentre constata que «la vida, a vegades, sembla una tirada de daus, però cal tenir en compte que les persones no som quadrades ni tenim sis cares».

 

L’arrel de l’egolatria

A El primer emperador i la reina Lluna Jordi Cussà se centra en els usos i els abusos del poder i les seves derivacions, en l’art de governar i l’art de desgovernar-se, en els debats filosòfics i històrics de l’època, en l’ambició i les obsessions que maduren al seu voltant, en els deliris i les mentides, en les conspiracions de palau i en la constància de la traïció, en la soledat i l’afany de sobreviure a la mort, en «l’arrel de l’egolatria i les inclinacions més nocives: por, enveja, cobdícia, odi, ira, perfídia, etcètera».

I descriu prolixament les evolucions –l’esplendor i la catàstrofe d’un combat primitiu hi ressona de dalt a baix–, de les campanyes bèl·liques incessants que es duen a cap; o la rutinària i burocratitzada vida quotidiana de la cort en el seu transcórrer íntim, com si de sobte l’èpica guerrera es vestís de seda i la matèria narrativa –l’amor i el plaer, l’alegria i l’espera d’alguna felicitat– fos elaborada amb una cal·ligrafia suau, o com si Jordi Cussà pintés amb els colors més escaients els personatges i els paisatges d’una aquarel·la que oferís una sensació absoluta de plenitud: no és melodramàtic ni moralista, i només el preocupa fer interessant cada episodi d’aquesta odissea imperial i omplir cada frase –i no només les principals– de bellesa.

No és melodramàtic ni moralista, i només el preocupa fer interessant cada episodi d’aquesta odissea i omplir cada frase de bellesa.

I és així com el lector va avançant pàgina rere pàgina, d’aventura en aventura, de sorpresa en sorpresa dins de la sorpresa, amb uns personatges que no vacil·len davant de l’horrible i que fan tot el que els és possible de fer, com si Jordi Cussà, en escriure una novel·la tan extensa com El primer emperador i la reina Lluna creés, en el fons, un món de conte, un món on la fantasia hi ressona i s’hi desplega amb un ímpetu semblant al que exhibia Xahrazad nit rere nit, un món on tothom escolta i s’explica històries, i, com el lector, s’evadeix de la realitat mitjançant un monumental miratge de ficcions.