Les tres dones de les quals vull parlar m’han enganxat despullant-se (despullant-me!) als seus llibres. De la història d’Eva Baltasar a Boulder en surto agraït que una dona, lesbiana o no, decideixi sobre la seva vivència de la maternitat contra el rol prescrit (i sobre la maternitat patològica de massa mares); de la road movie de Nova York a Arizona de Valeria Luiselli a Desierto sonoro en surto commogut per la lucidesa en narrar l’empobriment d’una relació de parella amb fills d’antigues parelles i interessos intensament literaris amb el fil conductor tràgic dels nens perduts. I, finalment, del llibre d’Elvira Lindo escrit A corazón abierto no sé què admirar més: si la subtilesa analítica amb què aborda la personalitat destructiva del seu pare o la valentia moral amb què usa el microscopi per examinar-se a si mateixa com a nena espavilada i consentida, com a jove emancipada i perduda, com a adulta sovint impacient amb el teatre envellit, degradat, pantomímic del pare (fins que mor).

No en sabríem res d’aquestes maneres de viure i experimentar la intimitat sense els tres llibres, tots tres telescopis a una experiència femenina absorbent, addictiva i profundament intrigant. Si em deixeu fer la broma, ara no caic en res que m’interessi més que la fabricació de la intimitat consistent i raonada de les dones com a protagonistes absolutes de la vida de qualsevol, home i dona. Cap dels tres llibres respon a cap patró o matriu comuna, cap dels tres respon a una demanda externa o aliena a la pura creació literària, i per això mateix cadascun dels tres ofereix la genuïna experiència d’una dona com a material primari de la literatura.

PUBLICITAT

Potser l’autèntica revolució en marxa dels últims trenta o quaranta anys –una de les seqüeles de l’ara menystingut Maig del 68– té dos vessants complementaris: un és l’exclaustrament integral de la dona com a subjecte civil de les societats desenvolupades. El segon, però, és d’una altra naturalesa menys visible però tan astoradora i impactant com la primera, o més encara. Les dones ens agraden a tots més ara, i incloc el gust de les mateixes dones. En sabem coses que no sabíem, escoltem exploracions que ignoràvem, ens aboquem a espais ignots o vetats que han deixat de romandre en la foscor per ser observats i examinats amb la lupa i la voracitat d’una llibertat fresca, innovadora, desproveïda de l’afany d’exhibició perquè s’insereix en l’espai públic i civil, com si s’avancessin pel seu compte a prescindir de cap quota o legislació protectora.

Eva Baltasar Boulder, Valeria Luiselli Desierto sonoro, Elvira Lindo A corazón abierto

Avantguarda ètica

Escriuen des de fora del mainstream, autoexpulsades de qualsevol forma de protecció legal mentre s’exposen com a avantguarda ètica que no espera res a canvi, ni tem tampoc la resposta farinosa de la incomprensió, la rancúnia o el menyspreu. El desplegament de les seves arts estètiques, morals, literàries i analítiques ha guanyat per a tothom –dones i homes– una potència gradual i invasiva, amb puntes de qualitat excepcional que abans quedaven reservades als homes com a usufructuaris privilegiats i preferents de l’espai públic.

Tot això s’ha acabat fa molt de temps, és veritat, però els fruits fa anys que arriben necessàriament amb lentitud mandrosa, a mesura que les generacions de dones creixen, maduren, entren en conflicte, perden gent, s’enamoren i s’ensorren, es deprimeixen o fugen de tot plegat, com a la seva manera, amb valentia i veracitat, fan les tres protagonistes dels llibres, les tres properes a les seves respectives vivències reals (o no, com passa en un altre esplèndid llibre, Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols, on el títol no fa cap favor a la potència d’un llibre veraç).

Les dones ens agraden a tots més ara, i incloc el gust de les mateixes dones.

El pronòstic aquest cop és ben senzill perquè serà, va sent, formidable la munió de textos literaris que ofereixen un ventall d’experiències que fins ara havia estat limitat, precari, escàs o directament insatisfactori, malgrat el grapat de llibres que no ha mogut ningú de la primera fila (i signats per Martín Gaite o Esther Tusquets, Llucia Ramis o Imma Monsó, Elisabeth Bishop, Iris Murdoch o Annie Ernaux). Els fruits arriben com una lenta pandèmia (aquesta, feliç) irregular i intermitent però constant, capaç de netejar falsedats, deformacions, prejudicis i malformacions tòxiques sobre les dones, i sobre les dones i els homes, i sobre les dones i el món.

La veu (literària) de les dones ha deixat de ser excepcional i minoritària, o reservada per a les classes amb més recursos econòmics i els entorns de privilegi social, de classe o d’educació (que no és sempre el mateix). Occident viu a la vista de tothom el Me Too i l’empoderament de les dones (per dir-ho en el llenguatge dels temps) al carrer, a la llar, a la feina i a les institucions: és un tomb radical a l’Occident dels últims dos mil cinc-cents anys.

El que a mi m’atrau és, però, la proliferació de llibres de literatura de qualitat on les dones són autores i són protagonistes alhora, tant se val si ho fan en clau de ficció, autoficció, semificció, paraficcíó o pseudoficció: el que importa és el desplegament poderós i variadíssim de veus de dones que extingiran per si soles el debat –maldestre, infeliç, estèril– sobre la pretesa naturalesa específica de la literatura de dones.

Cuinera en un vaixell mercant

El desig i l’amor duen Boulder de ser cuinera en un vaixell mercant a ser parella d’una dona que ha estat mare per gestació assistida (i tot comença a acabar-se, o a redreçar-se); la documentació professional que motiva originàriament el viatge de Luiselli és, en realitat, la ruta a l’exploració d’ella mateixa; l’autobiografia d’Elvira Lindo es filtra pels quatre cantons mentre intenta comprendre el pare, la mare i, de fet, la seva pròpia vida (amb el marit present sovint, l’escriptor Antonio Muñoz Molina).

PUBLICITAT

Quan Eva Baltasar identifica amb una fiblada intemperant el desig eròtic i el càstig de l’abstinència, o quan rebutja la cerimònia sacralitzada de la maternitat com a ritus d’una fe nova i sobtada, m’hi sento agermanat fins a l’extrem de sentir-me lesbiana, jove, viatgera i sensible com ho és la seva protagonista (i ho era ja a Permagel). Quan Valeria Luiselli desplega amb gradualitat i lleugeresa la lenta decrepitud del món íntim i compartit amb la seva parella, mentre els nens fugen d’escapada i el pànic s’escampa arreu, em sento més proper a ella que a ell –la seva exparella i escriptor també, Álvaro Enrigue–, i sento que la seva veu és la meva, o podria haver-ho estat, com si el gènere deixés de tenir rellevància perquè l’experiència moral, analítica i perspicaç arrasa del tot aquesta consideració menor (el gènere).

Bèsties, però bèsties literàries és el que són les tres escriptores en aquests tres llibres.

I quan Eliva Lindo interroga amb cruesa el pare i la seva conducta, les seves mentides, el seu exhibicionisme narcís, patològic i covard, em sento atrapat per la complexitat de qualsevol experiència viscuda de prop, sobretot quan és ella mateixa qui ha de refrenar l’embranzida del dolor i la rancúnia i fabular sense por, amb eines de novel·lista de ficció, com va ser de dura i implacable l’expulsió de casa seva del nen de 9 anys en plena postguerra, enviat a Madrid a casa d’una tia amb el sobrenom de la Bèstia. En efecte, bèsties, però bèsties literàries és el que són les tres escriptores en aquests tres llibres.

Eva Baltasar, Boulder, Barcelona: Club editor, 2020, 160 pàgs	Elvira Lindo, A corazón abierto, Barcelona: Seix Barral, 2020, 384 pàgs.	Valeria Luiselli, Desierto sonoro, Madrid: Sexto Piso, 2019, 468 pàgs.