Les eleccions al Parlament d’Andalusia del passat 17 de maig van cloure el carrusel electoral que s’ha allargat des de desembre de l’any passat. Hem tingut quatre eleccions autonòmiques en el lapse de cinc mesos: Extremadura, Aragó, Castella i Lleó i Andalusia. Quelcom inèdit en la història electoral espanyola, on la majoria de les comunitats ens tenien acostumats a celebrar les seves eleccions en un mateix dia, coincidint amb les municipals. La concatenació d’eleccions prové d’una decisió de la direcció estatal del PP, amb un argument explícit i un d’implícit.
El primer, era la voluntat per part dels governs autonòmics del PP d’avançar la convocatòria electoral per desempallegar-se de Vox, que s’havia mostrat com un soci incòmode en diverses autonomies. L’argument implícit, no obstant això, era el de provocar l’asfíxia del govern central tot programant una seqüència de derrotes electorals del PSOE, que d’alguna manera posés en evidència la seva feblesa tot mostrant que «l’electorat li havia girat l’esquena».
PUBLICITAT
Un cop celebrades totes quatre eleccions és possible fer un balanç de l’aposta popular. Pel que fa a l’objectiu explícit que fonamentava els avançaments electorals a Extremadura, Aragó i Castella i Lleó (l’avançament andalús fou més aviat tàctic), es pot dir que el PP ha fracassat en la seva aposta. En totes les comunitats, els populars no han pogut desempallegar-se de Vox i han d’afrontar no només un escenari parlamentari en el qual depenen de la formació ultra, sinó que aquests han decidit forçar el PP a admetre’ls com a socis en els executius autonòmics. El cas d’Andalusia ha estat el més dur d’empassar per al PP, ja que els populars hi havien gaudit en l’última legislatura d’una còmoda majoria absoluta, que ara han perdut.
Ara bé, tot i el fracàs rotund del PP en el seu objectiu explícit, és cert que les quatre convocatòries han posat cruament de manifest la feblesa electoral del PSOE. Aquesta feblesa, lluny de poder-se percebre com a resultat de les conjuntures particulars de les quatre comunitats autònomes, ha impactat de ple en el govern central i en el lideratge del seu president precisament perquè en la majoria dels casos s’ha volgut lligar l’elecció autonòmica amb la direcció central del partit.
Els casos més flagrants d’aquesta dinàmica han estat els d’Aragó, on la candidata socialista havia estat fins a aquell moment ministra del govern central, i sobretot d’Andalusia, on la cap de llista era ni més ni menys que la vicepresidenta primera del govern de Sánchez. Per arrodonir-ho, cal assenyalar que a Extremadura la candidatura de Miguel Angel Gallardo estava avalada explícitament pel president del govern. Només a Castella i Lleó la candidatura socialista era completament «local», i precisament és allà on el resultat del PSOE fou menys dolent.
En aquest sentit, el PP ha aconseguit l’objectiu que perseguia amb el carrusel electoral: mostrar la feblesa del PSOE i crear la idea que els socialistes estan en una lògica declinant de pèrdua de suport. Ara bé, aquesta constatació no ha comportat automàticament allò que perseguien els de Feijóo, que l’estrangulament electoral portés Sánchez a avançar la celebració de les eleccions generals, que és, de fet, l’objectiu final (i únic) de tota l’estratègia popular des de les eleccions de 2023.
El programa polític del PP, si és que existeix, només té un punt: la renúncia de Pedro Sánchez. I a aquest punt el PP sembla disposat a jugar-s’ho tot, com ho han demostrat els avançaments electorals. Tanmateix, la lògica pròpia del PP ha fet que la derrota del PSOE a les quatre convocatòries es donés per descomptada, de tal manera que la seva constatació no ha mogut el taulell polític. La successió d’eleccions tampoc no ha deixat que les derrotes socialistes hagin tingut efecte, perquè a mesura que se succeïen s’anava movent el focus a la següent elecció.
En qualsevol cas, les eleccions andaluses obrien, i obren, la recta final cap a les eleccions generals, malgrat que el PP no hagi aconseguit forçar-ne l’avançament, tal com era la seva idea. El resultat andalús, unit al de les tres eleccions anteriors, definia una última etapa de la legislatura amb un PP masegat, un Vox reforçat, un PSOE tocat, però no enfonsat i una esquerra del PSOE abonada al psicodrama permanent i sense definició clara.
En aquestes estaven els partits quan ha esclatat el cas Zapatero, un torpede en la línia de flotació del govern central i del PSOE, amb una capacitat destructiva evident. El cas confirma el que anem veient des de fa anys: les decisions judicials són els elements amb més capacitat per moure el taulell de joc polític, molt més que qualsevol iniciativa que provingui dels actors purament polítics, siguin partits o governs. Que el que suposàvem havia de ser la recta final fins a arribar a les eleccions generals s’acabi convertint en un camí ple de revolts, amb capacitat de fer derrapar el govern i la seva majoria depèn, a hores d’ara, no de les decisions dels partits sinó del que succeirà als despatxos i a la sala de vistes de l’Audiència Nacional. Aires de 1995.
