Sembla poc discutible que Barcelona ha entrat en una etapa de crisi significativa que per a molts podria confirmar l’inici d’una decadència. És una situació nova compatible amb una inèrcia positiva i la persistència d’una encara considerable vitalitat urbana i civil.

En tot cas, els actius de Barcelona són molt potents i no és descartable que l’energia de la ciutat trobi vies adequades per convertir-la en propostes de canvi i recuperació com s’apunta en les col·laboracions de Ramon García-Bragado, Llàtzer Moix i Josep Maria Martí Font que hem integrat al nostre dossier.

Però els signes de canvi de cicle són bastant evidents. Acostumada a rebre bones notícies sobre si mateixa i la seva projecció al món, les que de fa un temps afecten a Barcelona són més aviat negatives: pèrdua d’institucions internacionals, fuga de companyies, impacte gravíssim de la pandèmia en el comerç i el tràfic del port i de l’aeroport, escepticisme sobre polítiques municipals com les d’habitatge i mobilitat i, finalment, el que es comença a configurar com una crisi de seguretat i d’ordre públic.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

Les penoses circumstàncies del canvi presidencial al Futbol Club Barcelona, una entitat de la màxima projecció internacional, accentuen exponencialment els problemes de reputació que afligeixen la ciutat.

Orgullosa del seu tradicional paper de lideratge, Barcelona està començant a assumir que la seva posició s’ha difuminat substancialment i que li costarà mantenir un projecte autònom d’èxit al marge de l’evolució de Catalunya. La crisi de Catalunya és ja la crisi de Barcelona i serà difícil que Barcelona es pugui aïllar de la trajectòria declinant del país.

És molt significatiu en aquest sentit que els últims governs independentistes hagin estat compostos fonamentalment per persones nascudes fora de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Els esclats de violència urbana que han tornat a fer presència als barris del centre després de les destrosses de la tardor de 2019 han deixat un rastre visible a la ciutat que ja no pot dissimular les ferides físiques causades pel vandalisme. Aquests disturbis més recents s’han produït, a més, enmig d’una surrealista negociació de govern condicionada pels possibles socis més radicals –és a dir, la CUP i Junts– obsedits a posar el focus de l’atenció pública en les acusacions a la policia. La ciutat ha enviat al món un missatge clar: el desordre i la desorientació no són una anècdota efímera.

És il·lustratiu de les dificultats que tindrà la represa que la mateixa alcaldessa que va criticar el boicot del Govern al Rei, al president del govern, a Seat i a Volkswagen, no va assistir a l’acte de Martorell tot i l’íntima connexió amb la ciutat d’una empresa que proclama el «made in Barcelona» com a signe distintiu de la qualitat dels seus productes. És una actitud coherent amb l’ofensiva municipal contra els vehicles a motor i la indústria automobilística però un molt mal auguri per a l’èxit d’una recuperació econòmica que exigirà definició precisa d’objectius, estratègia clara i voluntat d’acords.

En aquest sentit, l’aposta de l’Ajuntament de Barcelona pel tacticisme i per unes polítiques de radicalitat han allunyat una mica més el consens ciutadà que ha estat en la base dels èxits de la Barcelona contemporània.

Per fer front als reptes que Barcelona té al davant és imprescindible que el govern municipal formuli i proposi una estratègia que tingui en compte tots els actius de la ciutat i se’n proposi la mobilització, una mobilització que s’haurà de traduir en propostes de col·laboració publicoprivada i la cancel·lació de qualsevol actitud sectària i maniquea. Definitivament, la temptació activista s’haurà de deixar enrere.

PUBLICITAT
Correos Market

Com recorda García-Bragado en el seu article, l’esforç de recuperació «requerirà un alt grau de flexibilitat i de confiança mútua entre els agents que hagin de negociar, impulsar i executar els projectes».

Aquest és molt simplificadament el gran desafiament al qual s’enfronta Barcelona. Enfront d’una situació de crisi, la gestió d’una ciutat excepcional i complexa reclama unes polítiques acordades que facilitin la necessària mobilització d’esforços i recursos, la coordinació entre el sector públic i el privat i, sobretot, una visió oberta i estratègica.