Si l’any passat fou l’any de la incertesa, dominat pels nous temps que semblava imposar la nova Administració Trump a tot el món, l’any que comença ve dominat per la idea que ja sabem a què atenir-nos. En el seu primer any Trump 2.0 ha redefinit les relacions mundials d’una manera evident a ulls de tothom. El món, segons Trump, s’endreça a partir d’àrees d’influència clarament definides, amb un poder dominador per a cadascuna. Semblaria que l’Administració estatunidenca ha decidit fer front a la competència xinesa pel domini global amb un pacte tàcit de repartiment del món, on també entraria Rússia. Els Estats Units es quedarien, segons aquest pla, amb el continent americà, sobre el qual tornaria a exercir una potestat incontestable, una mena de doctrina Monroe actualitzada. D’aquí l’actual tensió amb Veneçuela, i més discretament amb Colòmbia, els dos països que encara conserven governs no afins a Washington. També així s’entén la pressió sobre Groenlàndia, entesa com a part indissociable del continent americà sobre el qual els Estats Units reclamen plena sobirania i submissió total.

La Xina senyorejaria l’àrea asiàtica més oriental, amb Taiwan com a element en disputa, tot i que no està gaire clar quina seria la reacció americana en cas d’agressió xinesa a l’illa. Al Sud asiàtic, l’Índia sembla l’escollida per a exercir de potència regional. Per la seva part, a Rússia se li reservaria l’espai exsoviètic, una vella idea de Vladímir Putin, entestat a reconstruir l’antic imperi, ja sigui per la força (Ucraïna) o per la influència (Caucas). Fins i tot a l’Orient Mitjà la idea de Trump és una aliança entre el seu soci tradicional a la zona, Israel, i la potència emergent de l’Aràbia Saudita, amb qui Trump fa negocis.

En conjunt, el món, segons Trump 2.0 s’organitzaria a través d’una aliança global de règims autoritaris (o autocratitzants, com és el cas dels Estats Units), que respectarien un statu quo clarament definit en àrees d’influència més o menys estables. Un món dividit entre uns, pocs, forts i uns altres molt sotmesos a la voluntat dels primers.

PUBLICITAT

En aquest esquema hi ha, però, una peça que no acaba d’encaixar: Europa. Per dos motius. En primer lloc, perquè els països que formen l’actual Unió Europea es defineixen, pràcticament tots, com a democràcies plenes, un sistema al qual Trump no té gens de simpatia, com ho ha demostrat Estat Units endins. I, en segon lloc, perquè la Unió no acaba d’encaixar en cap dels dos conceptes en els quals Trump ha decidit dividir el món: no són una potència regional al nivell dels mateixos Estats Units, la Xina, l’Índia o la Rússia ranquejant de Putin, però tampoc no acaben d’encaixar en el rol de vassalls que Trump reserva a la resta.

Aquest primer any de Trump ha mostrat clarament que els Estats Units han renunciat al paper d’aliat dels europeus, abandonats per Washington en totes les disputes globals, a Ucraïna, a l’Orient Mitjà, a la política comercial i al paper mediador de Nacions Unides. El nou Trump ha fet volar pels aires les aliances heretades de la Segona Guerra Mundial.

2026 serà, doncs, l’any de la veritat per a la Unió Europea. Els Estats Units de Trump li reserva un paper subsidiari, a expenses del que decideixi Putin en el seu flanc oriental i de les accions d’un Trump que ja ha dit obertament què pensa dels seus «socis» europeus.

Aquesta nova situació requeriria per part de la Unió Europea una presa de consciència com no l’havia pres mai. El món ha canviat radicalment i Europa ha de decidir quin paper hi vol tenir. Hi ha indicis d’una certa voluntat de reforçar l’autonomia estratègica europea, amb la participació sorprenent d’un Regne Unit que sembla voler tornar deu anys després d’haver-ne sortit. Tanmateix, la Unió té l’enemic a casa. Els governs ultres i euroescèptics, alguns més evidents (Hongria, la República Txeca), d’altres més emboscats (la Itàlia de Meloni) i els partits nacionalreaccionaris, que han rebut el suport explícit de Washington, suposen un fre evident a la conversió de la UE en un actor global.

En aquest context global, la situació espanyola s’entén com un actor rellevant. Espanya és, juntament amb un Regne Unit amb voluntat de participar, l’únic país europeu amb un govern progressista. Un govern que ha tingut un paper destacadíssim en el debat europeu dels darrers anys, des de la discussió sobre les polítiques per fer front a la pandèmia (eurobons), a l’alça de preus dels combustibles derivada de la guerra contra Ucraïna (excepció ibèrica) i a la negativa a sotmetre’s al diktat de Trump (despesa militar del 5 % del PIB).

El govern Sánchez encara un 2026 complex. D’una banda, l’esperen tres cites electorals complicades en el primer semestre de l’any (Aragó, Castellà i Lleó i Andalusia), dissenyades amb l’objectiu únic d’afeblir el Govern central i precipitar-ne la caiguda. D’altra banda, la majoria parlamentària flaqueja, amb la sortida de Junts. Sánchez ha dit que vol esgotar la legislatura (estiu de 2027), però té al davant un any certament difícil.

Catalunya, per la seva part, no és aliena als corrents globals. Les prediccions apunten a un creixement robust del vot a l’extrema dreta d’Aliança Catalana, que estira Junts cap a posicions xenòfobes, com ho fa Vox amb el PP a nivell estatal. Preservar un bloc democràtic serà clau per evitar l’ensulsiada del sistema d’equilibris que ja va patir una forta sacsejada amb el procés, i que el Govern Illa ha sabut restaurar en el seu primer any de mandat. En aquest 2026 caldrà que el Govern defineixi quina ha de ser la posició de Catalunya en aquest context espanyol, europeu i mundial que ha deixat de banda la incertesa per entrar de ple en un nou ordre.