Política&prosa ha mantingut un interès continuat en el seguiment de les polítiques sobre sostenibilitat, canvi climàtic o el risc d’una decreixent disponibilitat d’aigua. És un exemple de la prosa que des d’un principi la revista es va proposar com un dels focus de la seva atenció periodística. En aquest cas, a més, és una prosa que té unes dimensions i unes implicacions diàfanament polítiques.

Fa relativament poc temps, en el nostre número del mes de juny, publicàvem un editorial sobre el que definíem com «La crisi de l’aigua» i dèiem que «l’episodi agut de sequera exigeix respostes en diferents fronts, més enllà de mesures conjunturals». És una interpretació que s’ha confirmat. Però, a més, s’ha produït un canvi decisiu en la visió del problema. Ara s’accepta generalment que el dèficit d’aigua està adquirint un caràcter de permanència.

Per al dossier que publiquem en aquest número hem demanat la col·laboració de Joaquim Farguell, professor de la Universitat de Barcelona, de Gonzalo Delacámara, un dels màxims experts espanyols en la matèria, i de Cristina Monge, politòloga i especialista en política de l’aigua que ha comptat amb el suport de Josefina Maestu, professora de la Universitat d’Alcalá de Henares.

Els nostres tres col·laboradors coincideixen en la descripció d’un problema que ha canviat substancialment de dimensió. Diu el professor Farguell en el seu article que «hem d’entendre i assumir que la sequera és, avui dia, un fet permanent». Per la seva banda, Delacámara apunta: «Ja se sap: quan la conjuntura es repeteix, es converteix en estructura.» Monge i Maestu també coincideixen: «L’escassetat hídrica s’està fent endèmica.»

És pertinent constatar que no estem davant d’un problema nou, una situació crítica que hagi sorgit per una alteració no esperada de les circumstàncies climàtiques i ambientals. Ben al contrari, és una evolució negativa i progressiva perfectament previsible sobre la qual a Catalunya no hi ha hagut una mínima capacitat de resposta. No s’han observat en aquests últims anys signes d’una voluntat de fer front al problema promovent un debat públic consistent ni s’ha pogut apreciar una proposta de polítiques concretes més enllà d’anuncis sobre successives mesures d’emergència.

Recentment, la urgència activada per la imminència d’una crisi seriosa ha desencadenat un cert activisme en el camp de les declaracions governamentals amb l’aparent intenció de calmar l’ansietat de l’opinió pública.

Tot condueix a concloure que, també en aquest terreny, estem davant d’una dècada perduda. El Govern de la Generalitat, tant gelós d’afirmar les seves competències quan es tracta de l’aeroport o els ferrocarrils, per posar només uns exemples, no ha estat capaç de fer front a la situació en un àmbit que és plenament de la seva responsabilitat. De fet, no hi ha hagut un debat públic seriós tot i la insistència d’alguns actors del sector a subratllar tant la realitat del problema com la disponibilitat de solucions polítiques i tecnològiques.

No és possible fabricar més aigua, però el consens entre experts conclou que la situació requereix augmentar la procedent de les fonts anomenades no convencionals. I la realitat és que a Catalunya no hi ha hagut una inversió pública significativa en aquesta direcció. És a dir, per completar la planta de dessaladores existents —a Barcelona i a la Tordera—, per promoure decididament la regeneració dels recursos hídrics o per planificar possibles infraestructures per al transport eficient de l’aigua recuperada de manera que pugui ser reutilitzada.

Un factor a tenir en compte és que el turisme és causa també d’un fort consum d’aigua. I tant la seva concentració territorial com l’estacionalitat focalitzen molt la pressió sobre uns territoris concrets com serien l’arc mediterrani, la conca del Guadalquivir i els arxipèlags. Barcelona i particularment la seva àrea metropolitana estan dins d’aquest espai vulnerable on la regeneració de l’aigua, a part del dessalatge, és probablement una política imprescindible. Barcelona es troba clarament en una situació estructural d’emergència hídrica, segons la companyia que n’assegura el proveïment.

Amb vista a una política responsable a mitjà i llarg termini és pertinent tenir en compte que, com diu Delacámara, la gestió de l’aigua hauria de ser la gestió del territori. I que a partir de les directives de la Unió Europea es construeix un model de gestió fonamentalment compartida, de governança multinivell, un model federal en definitiva.