La vida –política– són els petits detalls. Iglesias és un noi de 13 anys que arriba a Vallecas, el 1991, després de la separació dels seus pares, ambdós universitaris. El pare, militant del FRAP, ha estat pres polític en el franquisme Pop, aquella època en què la minifaldilla convivia amb els afusellaments. També, de militants del FRAP. La detenció d’un progenitor és un fet polític determinant en el fill. Sempre. En aquest cas, va ser determinant per veure el caràcter polític dels presos processistes –«claro que (els presos catalans) hicieron una ilegalidad. Como mi padre. Una ilegalidad política», em va dir un dia, ja vicepresident. El tram polític d’una persona és la vida. Per això pot ser anterior a la vida. En tot cas, el periple polític de Pablo Iglesias continua a Vallecas, el 1992, amb la seva afiliació a la Juve. Les Joventuts Comunistes d’Espanya (JCE).

Paraules i sentiments. La militància comunista és iniciàtica. I vertebra en Iglesias, diria, un parell d’aspectes personals. Un, és el fet sentimental del comunisme, una cosa més líquida i ample que la ideologia mateixa. Aquesta sentimentalitat és, fins a cert punt, un localisme madrileny, important. I també una manera de parlar. Una gramàtica, un lèxic, un to. La Juve forma els seus quadres, que és el que fan/feien els partits. I els dota d’una retòrica molt identificable a Madrid. La retòrica de Pablo Iglesias. Tal vegada, difícil d’entendre fora de Madrid.

Gir inesperat. Iglesias deixa aquesta formació el 1999. De bon rotllo, després d’un Erasmus a Bologna, on coneix els moviments alternatius italians. Abans, però, ha participat en accions amb les JCE que no eren característiques de la formació. A Madrid les JCE comencen, per exemple, a fer ocupacions. «Això entrava en competència amb el moviment autònom», m’explica Raúl Sánchez Cedillo, testimoni de l’època i membre de la Fundación los Comunes. Les ocupacions de les JCE, però, són des d’una altra cultura. Diürnes. «Això va provocar que algun immoble ocupat per les JCE fos reocupat per macarres. Recordo que els de les JCE un dia van venir a demanar-nos ajuda –als autònoms– per fer fora aquesta gent».

«Claro que (els presos catalans) hicieron una ilegalidad. Como mi padre. Una ilegalidad política», em va dir un dia, ja vicepresident.

Raúl recorda també en aquell grup a «Pablo, un noi fràgil, amb el cabell llarg. Però que parlava com si fos del PCUS». Ja fora de la Juve, Iglesias va més enllà en el seu viatge. És membre fundador de l’MRG –Movimiento de Resistencia Global–, organització propera als moviments antiglobalització. Això és important a la seva biografia, fins al punt que la seva tesi doctoral gira entorn d’aquesta organització. També és un fet vital molt intens: Iglesias està el 2001 a la Cimera de Gènova. Al bell mig de la protesta. És un Granota Blanca –és a dir, un Tuta Bianca, en italià–, una persona amb casc, escut i proteccions, que s’interposa entre la policia –molt agressiva aquells dies: van matar una persona a trets– i els manifestants. Gènova és un abans i un després en els moviments. Però és important també per una altra raó. És el gran fet vivencial de la generació d’activistes de Pablo Iglesias, que, un cop descartats autònoms i llibertaris, i una dècada després, accediran a la política espanyola i catalana.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.