La vida –política– són els petits detalls. Iglesias és un noi de 13 anys que arriba a Vallecas, el 1991, després de la separació dels seus pares, ambdós universitaris. El pare, militant del FRAP, ha estat pres polític en el franquisme Pop, aquella època en què la minifaldilla convivia amb els afusellaments. També, de militants del FRAP. La detenció d’un progenitor és un fet polític determinant en el fill. Sempre. En aquest cas, va ser determinant per veure el caràcter polític dels presos processistes –«claro que (els presos catalans) hicieron una ilegalidad. Como mi padre. Una ilegalidad política», em va dir un dia, ja vicepresident. El tram polític d’una persona és la vida. Per això pot ser anterior a la vida. En tot cas, el periple polític de Pablo Iglesias continua a Vallecas, el 1992, amb la seva afiliació a la Juve. Les Joventuts Comunistes d’Espanya (JCE).

Paraules i sentiments. La militància comunista és iniciàtica. I vertebra en Iglesias, diria, un parell d’aspectes personals. Un, és el fet sentimental del comunisme, una cosa més líquida i ample que la ideologia mateixa. Aquesta sentimentalitat és, fins a cert punt, un localisme madrileny, important. I també una manera de parlar. Una gramàtica, un lèxic, un to. La Juve forma els seus quadres, que és el que fan/feien els partits. I els dota d’una retòrica molt identificable a Madrid. La retòrica de Pablo Iglesias. Tal vegada, difícil d’entendre fora de Madrid.

Gir inesperat. Iglesias deixa aquesta formació el 1999. De bon rotllo, després d’un Erasmus a Bologna, on coneix els moviments alternatius italians. Abans, però, ha participat en accions amb les JCE que no eren característiques de la formació. A Madrid les JCE comencen, per exemple, a fer ocupacions. «Això entrava en competència amb el moviment autònom», m’explica Raúl Sánchez Cedillo, testimoni de l’època i membre de la Fundación los Comunes. Les ocupacions de les JCE, però, són des d’una altra cultura. Diürnes. «Això va provocar que algun immoble ocupat per les JCE fos reocupat per macarres. Recordo que els de les JCE un dia van venir a demanar-nos ajuda –als autònoms– per fer fora aquesta gent».

«Claro que (els presos catalans) hicieron una ilegalidad. Como mi padre. Una ilegalidad política», em va dir un dia, ja vicepresident.

Raúl recorda també en aquell grup a «Pablo, un noi fràgil, amb el cabell llarg. Però que parlava com si fos del PCUS». Ja fora de la Juve, Iglesias va més enllà en el seu viatge. És membre fundador de l’MRG –Movimiento de Resistencia Global–, organització propera als moviments antiglobalització. Això és important a la seva biografia, fins al punt que la seva tesi doctoral gira entorn d’aquesta organització. També és un fet vital molt intens: Iglesias està el 2001 a la Cimera de Gènova. Al bell mig de la protesta. És un Granota Blanca –és a dir, un Tuta Bianca, en italià–, una persona amb casc, escut i proteccions, que s’interposa entre la policia –molt agressiva aquells dies: van matar una persona a trets– i els manifestants. Gènova és un abans i un després en els moviments. Però és important també per una altra raó. És el gran fet vivencial de la generació d’activistes de Pablo Iglesias, que, un cop descartats autònoms i llibertaris, i una dècada després, accediran a la política espanyola i catalana.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

La generació. Són joves que viatgen per Europa, que estableixen relacions personals, que comparteixen una agenda, però també amistat i amor, aquest concepte que canvia de formes i regles en cada generació. Aquí hi ha madrilenys, bascos, catalans. I, per contacte i freqüència, l’existència d’una cosa que no existeix a Espanya des dels 70 del segle XX. Un enteniment, una confiança mútua entre madrilenys i catalans. Iglesias, a més, milita en grups pro amnistia bascos. Amb tot això comparteix una idea de la Transició, problemàtica i gens popular en la política espanyola d’aquells moments –i, tal vegada, d’aquests. És una idea clara de la plurinacionalitat i dels límits polítics de la democràcia espanyola. L’MRG, nascut el 2000, s’autodissol el 2003. El 2006 arriba una altra fita biogràfica i política d’Iglesias. Amb la seva carrera acadèmica finalitzada, forma part de la Fundació CEPS (Centro de Estudios Políticos y Sociales).

Les Amèriques. CEPS són moltes coses. És una consultora. És un lloc d’incorporació laboral de llicenciats i doctorats espanyols en Ciències Socials que, després de la crisi de 2008, no tenen, literalment, on anar a parar. Són contractats per construir Estat –per exemple, censos– a Veneçuela, Equador, Bolívia, el Salvador. Iglesias viatja amb el CEPS a Bolívia, o dóna classes a Veneçuela. D’altra banda, aquests contactes suposen la trobada –en una elit que, en poc temps, serà Podemos– amb el populisme llatinoamericà. I d’una fascinació sorprenent per Chávez, no renovada pel seu successor, Maduro.

El populisme –una opció sud-americana amb cert itinerari, i que a Europa, a través dels conceptes poble i nació, sempre ha tingut un altre itinerari, més inquietant–, va ser una joguina –ambigua, limitadora– del primer Podemos. El CEPS, al seu torn, és un lloc on ja està present, formalment, el gran amic d’Iglesias. És Íñigo Errejón, cinc anys més jove i amb altres tram