La vida –política– són els petits detalls. Iglesias és un noi de 13 anys que arriba a Vallecas, el 1991, després de la separació dels seus pares, ambdós universitaris. El pare, militant del FRAP, ha estat pres polític en el franquisme Pop, aquella època en què la minifaldilla convivia amb els afusellaments. També, de militants del FRAP. La detenció d’un progenitor és un fet polític determinant en el fill. Sempre. En aquest cas, va ser determinant per veure el caràcter polític dels presos processistes –«claro que (els presos catalans) hicieron una ilegalidad. Como mi padre. Una ilegalidad política», em va dir un dia, ja vicepresident. El tram polític d’una persona és la vida. Per això pot ser anterior a la vida. En tot cas, el periple polític de Pablo Iglesias continua a Vallecas, el 1992, amb la seva afiliació a la Juve. Les Joventuts Comunistes d’Espanya (JCE).

Paraules i sentiments. La militància comunista és iniciàtica. I vertebra en Iglesias, diria, un parell d’aspectes personals. Un, és el fet sentimental del comunisme, una cosa més líquida i ample que la ideologia mateixa. Aquesta sentimentalitat és, fins a cert punt, un localisme madrileny, important. I també una manera de parlar. Una gramàtica, un lèxic, un to. La Juve forma els seus quadres, que és el que fan/feien els partits. I els dota d’una retòrica molt identificable a Madrid. La retòrica de Pablo Iglesias. Tal vegada, difícil d’entendre fora de Madrid.

Gir inesperat. Iglesias deixa aquesta formació el 1999. De bon rotllo, després d’un Erasmus a Bologna, on coneix els moviments alternatius italians. Abans, però, ha participat en accions amb les JCE que no eren característiques de la formació. A Madrid les JCE comencen, per exemple, a fer ocupacions. «Això entrava en competència amb el moviment autònom», m’explica Raúl Sánchez Cedillo, testimoni de l’època i membre de la Fundación los Comunes. Les ocupacions de les JCE, però, són des d’una altra cultura. Diürnes. «Això va provocar que algun immoble ocupat per les JCE fos reocupat per macarres. Recordo que els de les JCE un dia van venir a demanar-nos ajuda –als autònoms– per fer fora aquesta gent».

«Claro que (els presos catalans) hicieron una ilegalidad. Como mi padre. Una ilegalidad política», em va dir un dia, ja vicepresident.

Raúl recorda també en aquell grup a «Pablo, un noi fràgil, amb el cabell llarg. Però que parlava com si fos del PCUS». Ja fora de la Juve, Iglesias va més enllà en el seu viatge. És membre fundador de l’MRG –Movimiento de Resistencia Global–, organització propera als moviments antiglobalització. Això és important a la seva biografia, fins al punt que la seva tesi doctoral gira entorn d’aquesta organització. També és un fet vital molt intens: Iglesias està el 2001 a la Cimera de Gènova. Al bell mig de la protesta. És un Granota Blanca –és a dir, un Tuta Bianca, en italià–, una persona amb casc, escut i proteccions, que s’interposa entre la policia –molt agressiva aquells dies: van matar una persona a trets– i els manifestants. Gènova és un abans i un després en els moviments. Però és important també per una altra raó. És el gran fet vivencial de la generació d’activistes de Pablo Iglesias, que, un cop descartats autònoms i llibertaris, i una dècada després, accediran a la política espanyola i catalana.

La generació. Són joves que viatgen per Europa, que estableixen relacions personals, que comparteixen una agenda, però també amistat i amor, aquest concepte que canvia de formes i regles en cada generació. Aquí hi ha madrilenys, bascos, catalans. I, per contacte i freqüència, l’existència d’una cosa que no existeix a Espanya des dels 70 del segle XX. Un enteniment, una confiança mútua entre madrilenys i catalans. Iglesias, a més, milita en grups pro amnistia bascos. Amb tot això comparteix una idea de la Transició, problemàtica i gens popular en la política espanyola d’aquells moments –i, tal vegada, d’aquests. És una idea clara de la plurinacionalitat i dels límits polítics de la democràcia espanyola. L’MRG, nascut el 2000, s’autodissol el 2003. El 2006 arriba una altra fita biogràfica i política d’Iglesias. Amb la seva carrera acadèmica finalitzada, forma part de la Fundació CEPS (Centro de Estudios Políticos y Sociales).

Les Amèriques. CEPS són moltes coses. És una consultora. És un lloc d’incorporació laboral de llicenciats i doctorats espanyols en Ciències Socials que, després de la crisi de 2008, no tenen, literalment, on anar a parar. Són contractats per construir Estat –per exemple, censos– a Veneçuela, Equador, Bolívia, el Salvador. Iglesias viatja amb el CEPS a Bolívia, o dóna classes a Veneçuela. D’altra banda, aquests contactes suposen la trobada –en una elit que, en poc temps, serà Podemos– amb el populisme llatinoamericà. I d’una fascinació sorprenent per Chávez, no renovada pel seu successor, Maduro.

El populisme –una opció sud-americana amb cert itinerari, i que a Europa, a través dels conceptes poble i nació, sempre ha tingut un altre itinerari, més inquietant–, va ser una joguina –ambigua, limitadora– del primer Podemos. El CEPS, al seu torn, és un lloc on ja està present, formalment, el gran amic d’Iglesias. És Íñigo Errejón, cinc anys més jove i amb altres trams biogràfics. Ve de Pozuelo, un fet biològic diferent de Vallecas. I de les Juventudes Libertarias. Errejón no té la sensibilitat ni la parla comunista.

15-M. El 2010 Iglesias fa una aposta decisiva per a la seva carrera política posterior. La comunicació. Dirigeix i presenta el programa La Tuerka. A partir del 2012 és un rostre conegut que apareix regularment a La Sexta. I arreu. Un any abans, el 2011, es produeix el 15-M. Un fet inesperat en la seva repercussió i amplitud, gestionat, durant mesos, a internet. Es creu que internet és l’eina, el secret, el futur. Alguns dels promotors del 15-M funden, de fet, el Partit X, el 2014. Es tracta d’un partir nascut a la Xarxa, que competirà amb Podemos a les eleccions europees d’aquell any. Perd davant de Podemos. Absolutament. Podemos és la dinàmica contrària al Partit X. Està vertebrat per un líder que apareix a la tele.

En general, cap futur líder de Podemos no ha participat, de manera determinant, en el 15-M, un moviment que escombra els partits, però també els moviments. El primer moviment de Podemos, un incipient grup d’amics, és una OPA a IU. Volen quedar-se IU. El lloc sentimental, aquella manera de parlar. L’operació falla. Podemos passa de voler ser IU, a ser un partit. L’analista electoral Jaime Miquel –avui, assessor a la Moncloa–, veia, en aquell moment, una democràcia esgotada i un votant, abstencionista, que vol un canvi i que pot votar, massivament, pel partit del 15-M. I, en efecte, hi ha un vot inesperat, usuari del 15-M, i que ha entès que el partit del 15-M està liderat per un jove acadèmic, amb una sensibilitat, una parla, i un passat recent als moviments. I que no fa servir internet, sinó un electrodomèstic del segle XX. La tele.

PUBLICITAT

Sentit, sensibilitat i parla. L’any 2014 és el moment àlgid de Podemos. I el començament del seu declivi. Hi ha por a Europa, a la Comissió, a la Troika. Es tem aquest nou grup, encara per dibuixar i que aquell any arriba a ser el primer partit espanyol en intenció de vot. Les noves afiliacions converteixen el partit en un fenomen. Hi ha Círculos de Podemos per tot arreu. Fins i tot a l’Exèrcit. Agrupen persones sense experiència política. És el famós desbordament del 15-M, aquest cop no als carrers ni a la cultura, sinó a la política. Podemos també té por d’aquest desbordament. Ho controla a la seva Primera Asamblea Ciudadana, on opta per ser un partit convencional.

El primer moviment de Podemos, un incipient grup d’amics, és una OPA a IU. Volen quedar-se IU.

Tampoc no es presenta, amb el seu nom, a les municipals del 2015, perquè no domina, ni coneix, ni té confiança en els seus Círculos. A l’staff de Podemos preval una sensibilitat. I no una altra. Mentre Iglesias és a Europa, al Parlament, passa també un fet estrany. Es va creant, sobretot a Madrid, una estructura, un apparàtxik, un altre verticalisme afegit i no previst, de la mà d’Errejón. Per primer cop a la història, el llibertari li fa el llit al marxista. Iglesias, que confia plenament en el seu amic, no vol ser informat d’aquesta nova i imprevista verticalitat.

A les generals del 2015 Podemos obté, amb les confluències, 69 escons. És el tercer partit. Iglesias planteja un impossible cultural en aquell moment. Un Govern de coalició amb el PSOE. Hi ha, però, la possibilitat de facilitar l’elecció de Sánchez, defensada per Errejón. Però a Podemos s’imposa una sensibilitat formada, des dels seus 13 anys, en el seu secretari general. Amb la repetició d’eleccions Podemos va en coalició amb IU. La previsió és guanyar un milió de vots. Els perd. És la fi de l’aventura Podemos, una nova IU.

Els èxits. El 2017 hi ha reunió a Saragossa dels grups parlamentaris nacionalistes i a l’esquerra del PSOE. Es tracta de trobar una solució al procés. Iglesias –aquest és el seu passat– sap què passa a Catalunya. A Saragossa es produeix, tot i que encara no ho sap ningú, el següent èxit polític d’Iglesias. El contacte, el dibuix d’una majoria per a una futura, i encara improbable, moció de censura contra Rajoy. Reeixida el 2018. Després de dues eleccions, el 2020, Podemos, és a dir, Iglesias, obté un èxit històric. El primer Govern de coalició a Espanya des de la Guerra Civil.

Tot fa pensar, i així són els indicis, que la participació d’un Podemos governamental, però debilitat, serà emetre guerra cultural. Republicanisme, lèxic, i, en certa manera, la utilització del feminisme i dels drets sexuals com a fets polítics diferenciadors. Tot plegat, poc. Amb explosions inesperades d’una sensibilitat no present al PSOE, com la pujada de l’SMI. Però, en tot això, apareix la covid.

Un altre gir inesperat. Tota la UE fa ERTO. La novetat és que Treball els tenia preparats des de febrer. Es produeix un fet únic en la història recent espanyola: un Consell de Ministres de 7 hores de duració, que és un xoc de sensibilitats davant d’una crisi sanitària –i econòmica– sense precedents. Vicepresidència/Iglesias porta l’Exèrcit a les residències de Madrid, les més damnificades per la inoperància. Per pressió de Vicepresidència, el Govern aprova un IMV (ingrés mínim vital), poc operatiu, però que seria inexistent sense aquesta pressió. Un altre tipus de pressió –judicial, comunicativa–, que acompanya Iglesias i la seva parella des que es van comprar un xalet a Galapagar, el 2018, augmenta. Es tracta d’un cas de cultura de la cancel·lació en un grau que no s’havia vist mai. Contra una sensibilitat i una parla.

Vicepresidència/Iglesias porta l’Exèrcit a les residències de Madrid, les més damnificades per la inoperància.

Iglesias abandona el Govern. Es presenta com a cap de llista a les autonòmiques madrilenyes. Possibilita, així, l’atzar, improbable, d’un Govern de coalició a la CAM. Fa de la campanya electoral una batalla cultural contra el feixisme. El contrincant no és el feixisme, és el postfeixisme, el neoliberalisme salvatge. Que guanya. Com mai. Iglesias abandona la política. És possible que, d’aquí a poc temps, transporti la seva sensibilitat, la seva parla, el seu passat, la seva generació, als mitjans de comunicació. Iglesias era Podemos. Podemos, ara, és un petit grup. Que pot decantar Governs, i que, des de Treball, i des d’una altra sentimentalitat, també d’origen comunista, està vertebrant quelcom que es podria anomenar laborisme. I que és nou. És el següent capítol. Sense Iglesias.