Deu dies abans que el terratrèmol Zohran Mamdani —la victòria del candidat socialista en la lliça per l’alcaldia de Nova York— acaparés portades en la premsa internacional a principis de novembre, un altre sisme polític ja havia sacsejat la República d’Irlanda amb l’elecció inèdita com a presidenta d’un rostre de l’esquerra radical. Catherine Connolly, candidata independent, també va saber prendre el pols a l’electorat descontent, capitalitzar el sentiment contra l’statu quo i arrossegar el vot entusiasmat dels joves. El resultat va ser contundent: va obtenir el mandat popular més ampli de qualsevol aspirant a la presidència des de la creació d’aquest lloc el 1937.
Tanmateix, a diferència del seu jove col·lega estatunidenc, la tasca de Connolly no serà la gestió que imprimeix un segell polític, sinó la d’exercir un mer rol representatiu. O potser no serà així? Aquesta és la qüestió que es plantegen els mitjans polítics irlandesos des que aquesta advocada de seixanta-vuit anys s’imposés a les urnes sense l’aquiescència de l’establishment i utilitzant, al seu aire, el fòrum de les xarxes socials.
Encara que, sobre el paper, s’espera que l’ocupant de la prefectura de l’Estat estigui per sobre del debat i la crispació política, els successius antecessors en el càrrec es van esforçar per eixamplar aquestes costures. I Catherine Connolly sembla que vol seguir, i fins i tot expandir, aquest camí, segons les paraules que va pronunciar durant la presa de possessió: «La gent ha parlat i ha lliurat a la seva presidenta un mandat per articular la seva visió d’una nova república… M’asseguraré que totes les veus siguin escoltades».
En aquell discurs al castell de Dublín va defensar la diversitat, «el llegat de la descolonització» o l’accés a l’habitatge com «un dret humà fonamental» I, en una sala repleta de figures del Govern, ambaixadors i altres dignataris, la que serà la representant de l’Estat irlandès a l’exterior va clamar contra «la normalització de la guerra i el genocidi».
PUBLICITAT
Ironies de la vida
Aquest estil sense filtres va ser la seva marca durant la campanya per a les eleccions presidencials i va ratificar Connolly com una outsider de la política irlandesa. La setena dels catorze fills d’una família modesta, casada i amb dos fills, va entrar en política quan ja havia fet quaranta anys al seu Galway natal. En aquesta ciutat de l’oest d’Irlanda va exercir de regidora durant més de tres lustres, i d’alcaldessa només un any. Es defineix com a socialista i pacifista, i expressa el seu nacionalisme parlant habitualment en un gaèlic fluid («cap país no pot expressar els seus desitjos o valors si la llengua nativa parlada pels ancestres s’ha extingit»).
No està lligada a cap partit des que va abandonar els laboristes el 2007 perquè es van negar a incloure-la en un tiquet electoral al costat de Michael D. Higgins per a les legislatives d’aquell any. Ironies de la vida: ha estat ara Higgins, en qualitat de president sortint del país, l’encarregat de traspassar-li la vareta del càrrec.
La setena dels catorze fills d’una família modesta, casada i amb dos fills, va entrar en política quan ja havia fet quaranta anys al seu Galway natal.
Després d’aquell fiasco, Connolly va intentar sense èxit entrar dues vegades al Parlament nacional (Dáil) sota bandera independent. La tercera i vençuda va ser el 2016, i no la va desaprofitar en convertir-se en la primera dona elegida per presidir els debats al Dáil. El seu últim èxit ha estat unir els partits de l’oposició (inclosos el Sinn Féin i el Labour) al voltant de la seva candidatura a la presidència del país, per acabar derrotant l’aspirant del govern de centredreta (amb el 63,36 % dels sufragis).
Un veritable ensurt
El triomf d’un personatge que és més a l’esquerra que qualsevol que hagi ocupat un lloc de responsabilitat a Irlanda —segons la descripció que es fa de Connolly en els passadissos del poder— ha estat un veritable ensurt per a la classe dirigent. El país ha estat dècades dominat per un establishment i dos partits de centre, Fianna Fáil i Fine Gael, les diferències dels quals són només d’arrel històrica. Tots dos s’han alternat en el govern o, com passa en aquesta legislatura, l’han compartit en una coalició. Aquest bàlsam de moderació que conjurava els orígens agitats i violents de la república ja no existeix.
El clam pels preus desorbitats de l’habitatge, el cost inassolible de la vida, les tensions que comporta haver passat de ser un país d’emigrants a un altre de molt diferent, on més del 12 % són immigrants, han donat ales a l’esquerra, mentre es comencen a sentir també espeternecs puntuals de signe ultradretà (en forma de disturbis contra aquells que no han nascut al país).
Irlanda ha canviat molt en els últims anys, amb una pèrdua de pes ostensible de l’Església catòlica, la legalització del divorci, de l’avortament i dels matrimonis entre persones del mateix sexe. Un signe de la profunda transformació social que no agrada a certs sectors i en un futur no tan llunyà podria donar ales a la dreta. Tensions, per tant, des de tots dos extrems de l’espectre polític.
On potser va tocar més la fibra de la ciutadania va ser en el seu suport sense embuts al drama que viuen els civils palestins.
L’ocàs del peculiar i moderat bipartidisme irlandès va començar a albirar-se en les eleccions generals del 2020, on el Sinn Féin, antic braç polític de l’IRA i avui referent de l’esquerra, va obtenir la major part del vot popular. Una aliança dels dos rivals de centredreta li va vetar llavors la clau del govern i, quatre anys més tard, va contenir el seu ascens per la mínima. Però l’estat de les coses està mutant. I el suport del Sinn Féin, juntament amb el gruix de l’esquerra, a la candidatura presidencial de Connolly ha demostrat que aquesta unitat és capaç de derrotar el centre polític.
Cerimònia d’investidura de Catherine Connolly com a presidenta d’Irlanda, l’11 de novembre de 2025 al Castell de Dublín. Office of the President of Ireland
Hàbil en l’ús de xarxes
«Se’ns va fer creure que era un salt massa gran, que les nostres idees eren massa excèntriques, massa esquerranes, en desacord amb la narrativa predominant», ha proclamat una Connolly que al llarg de la campanya es va presentar com a alternativa a l’ortodòxia imperant. A més d’acaparar el vot de protesta, l’aspirant més atípica de tot l’elenc es va revelar especialment hàbil al llarg de la campanya en l’ús de les xarxes socials en les quals, a tall d’exemple del seu to, no va dubtar a exhibir les seves habilitats amb la pilota de futbol.
Els seus oponents la van titllar de populista i van censurar el seu intent d’eludir l’escrutini dels mitjans tradicionals i d’afavorir entrevistes en pòdcasts presentats per afins a la candidatura. Però ella va saber conquistar diversos sectors del públic, entre els quals la comunitat trans que, agraint-li la solidaritat, va qualificar Connolly de «veritable aliada».
On potser va tocar més la fibra de la ciutadania va ser en el seu suport sense embuts al drama que viuen els civils palestins. En aquest punt va estar en línia amb un Govern que ha simpatitzat públicament amb les víctimes de Gaza i ha criticat durament Benjamin Netanyahu i que en el seu moment es va unir a Sud-àfrica en una demanda contra Israel davant la Cort Internacional de Justícia (CIJ), la qual cosa va conduir al tancament de l’ambaixada israeliana a Dublín. Però ha estat el discurs apassionat de Connolly davant la catàstrofe humanitària a la Franja el que ha aconseguit enllaçar millor amb la simpatia que tants irlandesos professen a la causa palestina, que caracteritzen com una història compartida d’opressió colonial i de trauma ocasionat per un llarg conflicte sectari.
Fricció potencial amb el Govern
En altres àmbits molt rellevants de l’esfera internacional, però, la sintonia de la nova presidenta amb l’executiu és inexistent. Els comentaris de Connolly en el passat suggereixen que té el potencial d’agitar el debat sobre la neutralitat irlandesa, a la qual s’aferra enfront del que qualifica de «militarització europea». La coalició governant vol cooperar amb la UE en iniciatives de seguretat i està preparant una legislació que faciliti el desplegament de tropes irlandeses en missions de manteniment de la pau sense la necessitat que l’ONU ho aprovi. La signatura d’aquesta llei recaurà en la presidenta, però —tal com adverteixen els analistes— si considerés que és anticonstitucional podria remetre-la al Tribunal Suprem, en una fricció potencial amb el Govern.
PUBLICITAT
També es recorda que predecessors de Connolly van pressionar contra els límits que imposa el càrrec, començant per Mary Robinson, la primera dona que el va ocupar (1990-1997), que va estimular la despesa en ajuda internacional protagonitzant visites d’alt nivell a diversos països receptors. Més contundent va ser l’acadèmic Michael D. Higgins (2011-2025), que va convertir el lloc en una plataforma de preocupacions domèstiques com l’escassetat d’habitatge, col·lidint a vegades amb el Govern en altres qüestions econòmiques i de justícia social.
Una presidenta potencialment crítica amb Donald Trump podria afectar les relacions dels Estats Units i Irlanda.
El focus està ara posat en si Connolly pretén estirar més la corda i l’impacte que això podria tenir tant en l’àmbit domèstic com en les relacions internacionals d’Irlanda. El president no decideix la política exterior, però representa Irlanda en els grans esdeveniments a l’estranger i les visites d’Estat. Una presidenta potencialment crítica amb Donald Trump —tal com ho ha estat en el passat, denunciant «el genocidi permès i finançat amb diners americans»— podria afectar les relacions dels Estats Units i Irlanda, que és un soci comercial destacat i un hub tecnològic important per als titans estatunidencs del sector.
Quan, durant la campanya, se li va preguntar sobre una possible topada amb el president estatunidenc, Catherine Connolly va respondre: «Si es tracta solament d’una trobada i una salutació, doncs ens trobarem, ens saludarem i ja està. Però si la conversa versés sobre el genocidi (a Gaza), llavors seria completament diferent. Tot i que dubto molt que aquesta conversa es produeixi…»
