Cal fer atenció als aniversaris. Aquest estiu passat ha estat el centenari de la fundació a Xangai del Partit Comunista de la Xina. L’any 2027, serà el centenari de la fundació de l’Exèrcit Popular per part dels comunistes xinesos. I el 2049, el de la República Popular. En cadascuna d’aquestes circumstàncies històriques hi trobem Mao Zedong, l’ideòleg i fundador del país, l’inspirador i model de l’actual emperador roig, Xi Jinping.

Les celebracions són d’extrema importància per al partit més gran del món –90 milions d’afiliats–, probablement un dels més antics –un segle– i, en tot cas, el més poderós, ja que té a les seves mans el poder absolut i sense disputa d’un país com la Xina, amb 1.300 milions d’habitants, amb la segona economia mundial i amb la perspectiva d’esdevenir la primera dins de la dècada actual.

Els comunistes xinesos han arribat ara al seu centenari en un moment dolç, de màxima debilitat dels seus competidors per l’hegemonia mundial. En la perspectiva dels darrers vint anys es veu amb molta claredat el desgast dels Estats Units en les guerres inacabables de l’Iraq i de l’Afganistan i les dificultats de la Unió Europea, atrapada entre la crisi financera del 2008, l’ascens dels nacionalismes populistes i la fragmentació representada pel Brexit.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Ha estat, en tot cas, la caòtica presidència de Donald Trump la que ha brindat a la Xina més possibilitats d’agafar avantatge en la carrera pel lideratge mundial. En el mateix moment en què Washington fragilitzava les aliances occidentals i es desentenia de la governança mundial i especialment del gran repte del segle XXI, que és el canvi climàtic, la República Popular de la Xina imprimia un gir agressiu a la seva política exterior, en oberta ruptura amb la practicada per tots els líders xinesos des de Deng Xiaoping fins a Hu Jintao.

Tres són els punts de fricció exterior en els quals Pequín ha ensenyat les seves urpes expansives. Primer de tot a l’excolònia britànica de Hong Kong, que havia de conservar el seu estatus especial fins al 2047, quan venç l’acord de devolució amb Londres, però ha vist eliminades les seves llibertats públiques, la divisió de poders i l’Estat de dret amb 26 anys d’avanç, deixant en paper mullat el principi d’«un país, dos sistemes», que va animar Deng Xiaoping. El segon és a l’illa de Taiwan, plenament independent però nominalment part de la Xina, convertida en l’objectiu annexionista de l’Estat autoritari xinés. El tercer és a l’àrea marítima del mar de la Xina, especialment als esculls veïns del Vietnam, les Filipines i Malàisia, on Pequín està construint ports i aeroports i utilitzant falses flotes pesqueres per apropiar-se dels mars jurisdiccionals aliens.

 

Culte a la personalitat

Res de tot això s’entendria sense les novetats introduïdes per l’actual lideratge comunista, que també en política de partit ha trencat amb les pràctiques anteriors per recuperar bona part de la tradició obertament maoista, inclòs el culte a la personalitat. Dos elements definidors de la cúpula del partit com són la direcció col·legiada i el límit de mandats han quedat constitucionalment modificats per tal de garantir la concentració de poder en mans de Xi. La doctrina oficial del partit, inscrita també en la constitució comunista, ha incorporat el «pensament de Xi Jinping» al costat del llarg sintagma del marxisme-leninisme-pensament Mao Zedong.

L’ascens de Xi ha estat acompanyat d’una àmplia purga interna dins del partit, sota la bandera del combat contra la corrupció i amb l’eliminació dels dirigents que podien fer-li ombra, trencant així la llei dels equilibris interns mantinguda en tota l’època de Deng Xiaoping i dels seus successors immediats. El partit comunista prepara el seu XX congrés per al 2022 per primera vegada sense que hi hagi successors designats a l’ombra de la següent generació, els nascuts al voltant del 1960, com va succeir el 2007 amb Xi Jinping, nascut el 1953, cinc anys abans d’arribar al cim.

 

Programa de desculturització

Xi s’identifica amb la idea d’unificació de la pàtria xinesa, amb el projecte d’annexió de Taiwan, després de tòrcer el braç al liberal Hong Kong, estendre l’hegemonia marítima fins a l’estratègic estret de Malacca i construir una globalització xinesa alternativa a l’occidental al voltant de la Nova Ruta de la Seda, el concepte que organitza inversions i infraestructures a partir de la Xina per tal d’assegurar la producció i els subministraments dins d’un món organitzat segons la idea d’una «doble circulació» econòmica.

De cara endins, la dictadura cada cop més personal de Xi Jinping ha trobat el seu camp d’experimentació més agosarat al Xingiang, la província on l’antiga majoria uigur, de religió musulmana, s’està trobant minoritzada i sotmesa a un programa de desculturització de caràcter genocida que abasta milions de persones i utilitza com a eines policials les tecnologies digitals més avançades, com són el reconeixement facial i els algoritmes.

En el centenari del Partit Comunista conflueixen així el vell au