A la seva primera novel·la, Vulcano (Labreu, 2011), Max Besora (Barcelona, 1980) obria un forat sota els peus del lector i el feia caure a l’ambient apocalíptic que regnava a l’illa de Sant Patrici del Paradís després que les autoritats alertessin els seus habitants de la imminència d’una erupció volcànica: a poc a poc, tothom anava fugint, però el narrador s’estimava més quedar-se sota el volcà, llegint Malcom Lowry; contemplava com la seva ment derivava del pla real cap a zones oníriques i abstractes, feia que l’humor –negre– rimés amb l’horror, i dirigia invectives cruels contra tot el gènere humà.

Era una novel·la de catàstrofes construïda a la manera d’una sèrie B i narrada com si fos un acudit culte: era una visió caricaturista de la realitat amb uns quants passatges que assolien algun presagi de fulgor estètic singular, tot escrit des de l’enginy i la ironia i, sobretot, amb molt de sarcasme, com si la sàtira es convertís en l’eina de treball essencial de Max Besora. Hi incorporava mecanismes del còmic, i hi incloïa arreu un menyspreu per la literatura «seriosa», a la recerca premeditada de les arrels populars de la lectura.

PUBLICITAT

A la novel·la següent, La tècnica meravellosa (Males Herbes, 2014) el món al campus universitari de Sant Jeremies continua sent igualment atroç i delirant, ple d’una energia violenta i pertorbadora, generadora d’una esgarrifosa sensació sàdica de buit. Amb una prestidigitació verbal eloqüent i rara, La tècnica meravellosa estava escrita al marge de la tradició autòctona, i al lector no li passava per alt que Max Besora es divertia demolint dogmes, creant temps ambigus i suspenent el sentit: la veu narradora era juganera i colorista i no semblava que s’acabés mai de creure el que estava passant.

La tècnica meravellosa alçava el vol amb força, sobretot, quan Max Besora deixava de perseguir la sorpresa salvatge i abandonava la necessitat de ser còmic, l’obligació de burlar-se del que narrava, i se submergia en l’absurd, en la descripció del món del malson patètic, en el món estrany i tràgic de la realitat perquè la realitat era contemplada a través d’un microscopi: com a exemple, es poden llegir els primers paràgrafs del segon capítol, quan l’escarabat 107.676, que pateix de fototaxi aguda, puja al món exterior a la recerca de menjar, és aixafat per una vamba de tenis blanca i impol·luta i, minuciosament, absurdament, es van descrivint de baix a dalt les diferents parts del cos de la seva propietària. Eren uns passatges, certament, que demanaven al lector que confiés en el talent de Max Besora i en el bon ús que podia fer dels seus recursos estilístics.

I això és el que passa a Aventures i desventures de Joan Orpí (Males Herbes, 2017), una novel·la que podria haver sigut «històrica» –al capdavall, Joan Orpí (1593-1645) és un personatge real que funda a Veneçuela un petit imperi, la Nova Catalunya–, però el que es troba aquí no és cap relat biogràfic a l’ús, sinó un compendi de totes les eines literàries que han usat Diderot, Sterne i Cervantes per fer entendre als lectors que pensar potser és el mateix que riure i que riure, evidentment, no està renyit amb la melancolia, que la gravetat pot sorgir de la broma, o al revés.

Català macarrònic i soldadesc

Aquí Max Besora es consolida com un còmic de la paraula que parodia les retòriques, que converteix la paròdia en la seva lògica verbal: el professor Walter Colloni, de la Universitat de Sant Jeremies, autor d’un estudi titulat Joan Orpí: història o literatura?, publicat el 2097 per Edicions La Parranda, prologa i edita un text que és la transcripció de la narració oral que fa un capità als seus soldats, durant el setge de Barcelona de 1714, sobre les proeses protagonitzades un segle enrere per Joan Orpí. Es també el punt de partida d’una novel·la a la qual, segons un dels oients, li «falta racionalitat, veritat psicològica, consciència, versemblança
! (…) I hi sobren els acudits verds i hi falten algunes convencions morals pròpies de la classe mitjana burgesa que es dedica a llegir aquest tipus d’històries. En una paraula: el seu relat no és prou mimètic (i, per tant, no prou comercial!)».

Com si la forma no només prevalgués sobre el contingut, sinó que el pogués sobreviure, a Les aventures i desventures de Joan Orpí es narren les peripècies del seu protagonista –la infància a Piera, els estudis a Barcelona, l’anada a Sevilla a la recerca de feina, l’embarcament cap a Amèrica i els avatars enmig de la selva–, però la gosadia de Max Besora, gens gratuïta perquè l’autor és l’amo de l’escriptura, atorga el protagonisme al text –a la consciència que té la pròpia novel·la de ser una novel·la–, i a la profanació del llenguatge: escrita en una llengua híbrida, en un català macarrònic o soldadesc, Max Besora edifica un mapa possible i irònic de les llengües de l’època i el lector experimenta el goig de situar-se enmig d’una imparable mutació carnavalesca de la paraula.

A ‘La musa fingida’, en un cine, un home vampir arrenca el coll a un espectador que feia massa soroll menjant crispetes.

També veu com la novel·la l’incorpora al text i l’interpel·la per crear-li la il·lusió que hi intervé quan, en el fons, el segresta amb molta més força que a qualsevol ficció convencional. Aleshores només queda acceptar les seves lleis particulars, l’escatològica plenitud d’alguns passatges, meravellar-se amb les aparicions i desaparicions i reaparicions i entrecreuaments dels personatges en els moments més inesperats, riure molt davant de tantes estratègies narratives descarades, i la celebració de tenir a les mans una novel·la que no es llegeix perquè, de fet, es devora.

Caos aparent

Ara, a La musa fingida (Males Herbes, 2020), Max Besora manipula sense manies les fonts més profundes del kitsch; fa una apropiació demencial de l’estètica de les obres de ciència-ficció; hi mescla frases tòpiques del gènere; acorrala la llengua catalana, hi juga i la pinta de colors, i aconsegueix que esdevingui una llengua verinosa i vivíssima sense que perdi en cap moment el ritme ni el to; i, sense defallir, procura amb èxit que l’acció trepidant i forassenyada caigui sobre la cara del lector com si fos d’una sola peça.

A pesar del caos aparent que regeix la proliferació de trames secundàries, a La musa fingida no costa gaire localitzar el nucli argumental que l’aguanta, la història d’una venjança ocasionada per la violació contínua d’una noia per part del seu pare. De totes maneres, no és l’episodi més tremendista que passa a la Vall del Bronx. En un cine, un home vampir arrenca el coll a un espectador que feia massa soroll menjant crispetes; un hàmster mutant lluita contra l’exèrcit pel dret dels animals –un homenatge als hàmsters de David Foster Wallace a La broma infinita–; un científic boig es transforma en un goril·la i rapta una caixera de supermercat; les carnisseres de la carnisseria Pompeu Fabra esquarteren una clienta perquè no parla correctament neocatalà; i el pobre Jaume Joyce Araypuro té la desgràcia de caure a les mans d’una secta nazi satànica i feminista.

PUBLICITAT

La musa fingida és una novel·la d’una comicitat persistent, però no s’hauria de perdre de vista l’altra cara: Max Besora ha escrit també una novel·la saturada de matisos tràgics. La seva indagació estètica no exclou l’ètica, i La musa fingida és un escrutini devastador de la soledat de l’individu, el retrat d’una generació que ha tingut el privilegi d’una sòlida educació, que ha crescut sense daltabaixos pertorbadors, que no ha sofert cap mena de penúria. Sobre tots els personatges, però, rere la màscara caricaturesca que exhibeixen per les exigències del guió, hi plana una forta sensació de malestar, de tristesa, de neguit.

Ho deia David Foster Wallace en una entrevista, i el lector de La musa fingida pot recordar-ho per intentar definir el secret de l’escriptura de Max Besora: «L’essencial és l’emoció. L’escriptura ha d’estar viva, i, encara que no sé com explicar-ho, es tracta d’una cosa molt senzilla: des dels grecs, la bona literatura et fa sentir un nus a la boca de l’estómac. Tota la resta no serveix per a res».

Max Besora La musa fingida Barcelona: Males Herbes, 2020. 192 pàgs.