Després de Jesús de Natzaret, Richard Wagner és possiblement la figura que més literatura ha generat. Abans de la seva mort el 1883, el nombre de llibres i articles sobre el compositor, sobre la seva obra i el seu pensament ja sumaven més de 10.000 títols. A aquesta muntanya de paper s’hi afegeix ara el monumental assaig (tractant-se de Wagner tot és a l’engròs) del crític musical Alex Ross, Wagnerismo (Seix Barral), traduït pel musicòleg Luis Gago, que ja havia traslladat al castellà el primer gran èxit de l’autor, El ruido eterno.
El llibre no és un assaig sobre el compositor encara que no pot defugir molts aspectes de la seva vida i obra. Havent estat enorme la repercussió de Wagner en la música, no va ser superior a la que van tenir-hi Monteverdi o Bach, diu Ross. Del que no hi ha precedents és de l’impacte que aquella figura va tenir i té encara avui més enllà de la música. És una influència que abasta tots els terrenys, el de les altres arts sigui la literatura, l’arquitectura o el cinema, la política, el pensament, i fins i tot la creació de marca comercial. L’objecte del llibre és doncs el culte que després de la seva mort es va expandir arreu aplegat sota l’etiqueta de wagnerisme.
El binomi Wagner-nazisme ha tingut un efecte reduccionista sobre què ha representat el compositor, i no explica el perquè de la seva ampla influència durant més de cent cinquanta anys. No ho fa perquè la seva és una figura polièdrica i contradictòria. Ho és tant, que pot causar admiració, respecte o el més gran rebuig. Es podria dir que hi ha un Wagner per a tots els gustos. I aquesta diversitat de la seva influència és la que detalla Ross en les gairebé mil pàgines del volum.
El binomi Wagner-nazisme no explica el perquè de la influència del músic durant més de 150 anys.
Sense parlar de música i teatre, Wagner va ser un socialista i un anarquista, un revolucionari molt crític amb el Reich (el segon) i amb tota forma d’Estat. Va ser pensador, es va interessar per la teosofia, va ser animalista i vegetarià, misogin en la vida privada i feminista al teatre. La seva visió de la sexualitat i el seu erotisme creaven escàndol. Sense oblidar que va defensar virulentament l’antisemitisme tot i treballar amb músics jueus i ser admirat per Theodor Herzl, pare del sionisme.
El primer wagnerià
A Friedrich Nietzsche li correspon l’autoria del primer wagnerisme. També va ser el primer que se li va girar d’esquena, però això tanmateix alimentava la influència del compositor. Fora del món germànic, els qui van encendre la flama del culte van ser els escriptors francesos, començant per Charles Baudelaire, Paul Verlaine i Stéphane Mallarmé. Els simbolistes van trobar en Wagner el seu guia estètic i en van absorbir els aspectes més escandalosos. Després s’hi afegiria Marcel Proust.
Al Regne Unit de la reina Victòria es va privilegiar l’univers artúric de l’obra del compositor per identificar-lo, des del poder, amb l’imperi i, des de l’art, amb la nostàlgia del passat idíl·lic del moviment Prerafaelita. En les obres de Joseph Conrad i de D. H. Lawrence s’hi respira l’alenada del compositor i al cercle de Bloomsbury hi regnaria un wagnerisme rampant com és el cas de Virgina Wolf.
A Catalunya, no cal dir-ho, el wagnerisme va fer-hi forat i Ross ho explica amb exactitud i detall. Diu que, com a Irlanda, va ser un model per cultivar els mites propis o, com deia Joan Maragall, per a la interpretació de l’art i la vida de cada poble. L’autor parla de les valquíries esculpides al Palau de la Música, dels vitralls del Cercle del Liceu sobre L’anell del nibelung, o del Palau Güell amb la simbologia wagneriana entre moltes altres associacions amb el músic. També recorda que Barcelona va ser la primera ciutat del món en representar legalment Parsifal un cop havien caducat els drets exclusius que tenia el festival de Bayreuth. Anys després, a Catalunya l’herència del wagnerisme la van recollir artistes com Salvador Dalí, Antoni Tàpies o Joan Brossa.
PUBLICITAT
Ross, però, escriu que els catalans no són els únics a considerar com a seu Wagner. Els italians també ho fan per les fructíferes estades que hi va fer el compositor, que a més va morir a Venècia. Els britànics, pel ja esmentat recurs a la saga artúrica. Els francesos, per haver estat Chrétien de Troyes l’autor del Perceval original. I els monàrquics portuguesos per equiparar la figura del rei del segle XVI Sebastià amb la de Parsifal.
De Nova York a Hollywood
De la mateixa manera que a El ruido eterno i, després, a Escucha esto Ross explicava la realitat musical als Estats Units, desconeguda i fins i tot ignorada a Europa, a Wagnerismo revela com aquell culte hi va ser ben viu i arriba fins als nostres dies. Encara avui, el carilló d’una església de Nova York que havia fet construir un membre de la família Rockefeller quan toca els quarts de les hores ho fa amb una seqüència basada en el motiu de la campana de Parsifal. L’autor s’atura molt encertadament en l’obra de l’escriptora Willa Cather en què el wagnerisme hi és molt present, i no només en la novel·la El canto de la alondra protagonitzada per una noia que acabarà sent una gran diva wagneriana, moltes altres de les seves obres de ficció respiren amb l’alè del compositor.
En el cinema, Buñuel i Visconti van ser els fans més fervents del compositor a la postguerra.
Certament Hollywood ha donat moltes mostres de la influència de Wagner al cinema, començant per El naixement d’una nació fins a Apocalypse now, Matrix o The Blues Brothers. Però no cal anar a la meca del cinema. Diu Ross que Luis Buñuel i Lucchino Visconti van ser els fans més fervents de Wagner a la postguerra.
Ross, que és el crític musical de The New Yorker des de fa vint-i-cinc anys, n’ha dedicat deu al seu Wagnerismo i el resultat és una obra molt ben documentada. Com ho testimonien les nombroses notes, l’autor ha navegat sense, però, ser engolit, per l’enorme marea d’obra editada sobre el compositor o nascuda de la seva influència. Malgrat l’abundor de temes i els diferents temps cronològics, l’assaig és una obra molt ben estructurada i entenedora perquè Ross domina la millor prosa periodística.
L’autor diu que el pitjor que li podia passar al músic és haver estat el compositor predilecte de Hitler, però el monumental assaig que firma no és un exercici d’exculpació del Wagner més execrable. Hi surt tot. Ara que en les guerres culturals tot és blanc o negre, sense matisos, ara que el règim de la cancel·lació s’ha obert pas per condemnar a l’ostracisme els no combregants amb el que se suposa políticament correcte, el llibre de Ross ve a dir-nos dues coses.
La primera, que la visió binària existent sobre el compositor era un antecedent de les guerres culturals d’avui. La segona, que el món i les persones són molt complexos. I entre la imatge dual i estereotipada d’un Wagner genial, digne d’admiració, i la d’un Wagner miserable, mereixedor del més gran oprobi, ara hi ha la de molts i diferents wagners creadors del wagnerisme. Com diu l’autor en el postludi de l’obra, en aquesta història hi veiem els impulsos més elevats i els més baixos de la humanitat, però entrelligats.
