L’elecció de Papa està envoltada de misteri des de temps immemorial, impregnada d’una solemnitat enlluernadora, al cap i a la fi encobridora d’una manifestació de poder absolut, inabastable, i al mateix temps depenent d’una elecció entre iguals, dels que un d’ells ha de sortir del Conclave convertit en cap de l’Església catòlica, titular d’una autoritat teòricament il·limitada i amb el do de la infal·libilitat, establert per Pius IX, quan parla ex cathedra de fe i de moral. L’escenografia que envolta l’elecció és inigualable: la plaça de Sant Pere plena de gent; els cardenals tancats a pany i forrellat votant dos cops al dia a la Capella Sixtina, submergits en la grandiositat dels frescos de Miquel Àngel; els mitjans de comunicació de tot el món informant del color de la funata. Tota Roma vivint l’impacte emocional del moment, si més no perquè les imatges tenen el poder d’una gran superproducció d’abast universal.

Tot això està present a la pel·lícula Cónclave, però el director Edward Berger té cura de no quedar atrapat per l’esmentada solemnitat de l’entorn i el pes de la història. S’endinsa en un univers amb les seves inevitables tensions, discrepàncies ideològiques i misèries humanes. Hi ha a Cónclave una aproximació a l’elecció papal com un fet molt terrenal, allunyada de la mitificació dels protagonistes, per més que pels creients tingui l’Esperit Sant alguna cosa a dir-hi. Té el film la voluntat d’humanitzar l’elecció –els cardenals no són personatges d’una peça, fora dels entrebancs de la vida– i d’alguna manera s’apropa al tarannà d’una estructura de poder temporal recoberta pel color púrpura que distingeix els cardenals. Com va escriure fa gairebé quaranta anys Gonzalo Puente Ojea, que va ser ambaixador d’Espanya al Vaticà, l’Apparat Vaticà exclou “qualsevol vel·leïtat democràtica que pugui condicionar al Papa ni que sigui de lluny”, però l’elecció no és aliena a la refrega clàssica entre corrents de pensament divergents.

La mort del Papa Francesc és terreny propici per a la manifestació no sempre explícita de la pugna ideològica que es de preveure que es concretarà en el Conclave que haurà d’escollir el seu successor. Si a un clàssic del cinema vaticà com Las sandalias del pescador (Michael Anderson, 1968), basada en el best-seller de Morris West, el desenllaç dels diferents corrents dota al moment d’una certa impregnació mística i de lògica de la guerra freda –surt Papa un georgià condemnat a treballs forçats a la Unió Soviètica–, la realitat d’avui, del que es mou a la Cúria entre bastidors és grosso modo una competició entre tres blocs bastant definits i convencionals: el reformista possibilista, el conservador pragmàtic de l’establishment vaticà i el conservador recalcitrant, que segueix pensant que del concili ençà res és com hauria de ser. Aquesta diversitat hi és d’una manera o altra a Cónclave –en el mecanisme electiu que va portar a Bergoglio al papat també hi va ser present–, i més val deixar-ho aquí per no caure en un spoiler.

 

El pes de l’herència

A L’ultimo trono –només hi ha edició italiana de 2001–, l’eminent vaticanòleg Giancarlo Zizola (1936-2011) explica com a partir de l’any 2000 es va intensificar el debat sobre la successió de Joan Pau II, amb la salut molt minvada “fins el punt de no ser capaç de mantenir una conversa llarga”. La descripció del període que fa Zizola recorda bastant algunes imatges de Francesc i també de l’atmosfera que segurament embolcalla els prolegòmens de l’elecció d’un nou Papa. A les explicacions complementàries que em va donar Zizola a la seva casa de Roma la tardor de 2002 i va afegir un factor a tenir en compte: el pes de l’herència. Segons el seu parer d’expert, hi ha certa tendència a decantar-se per un continuador de l’obra del Papa desaparegut i també, en èpoques de profunds canvis socials, a buscar algú capaç d’entendre’ls (Joan XXIII) o de rebatre’ls sense embuts (Pius IX i el seu famós Syllabus).

Pau VI, l’anomenat Hamlet de Milà, pot considerar-se’l amb alguns límits el gestor del llegat de Joan XXIII.

Des del final del Concili Vaticà II hi ha hagut pontificats més o menys administradors de l’herència rebuda i d’altres que han estat un punt i a part. Pau VI, l’anomenat Hamlet de Milà, pot considerar-se’l amb alguns límits el gestor del llegat de Joan XXIII; en canvi, Joan Pau II —el seu antecessor no va tenir cap pes perquè el pobre Albino Luciani només va ser Papa 33 dies—, va retocar molt el llegat conciliar i Benet XVI va anar pel mateix camí. I aleshores va arribar Francesc, jesuïta argentí, reformista moderat, allunyat de les digressions sovint barroques de Joseph Ratzinger i avesat a conviure amb les desigualtats i les contradiccions radicals de les societats llatinoamericanes. Un altre cop sense ganes de fer un spoiler, la cosa a Cónclave té certa semblança amb l’entorn que va optar per Francesc. La gran pregunta sense resposta possible és aquesta: pot o no pot tenir Francesc hereu doctrinal?

Joan Pau II —el seu antecessor no va tenir cap pes perquè només va ser Papa 33 dies—, va retocar molt el llegat conciliar i Benet XVI va anar pel mateix camí.

És clar, però, que aquesta taxonomia entre hereus i revisionistes no és del gust de tothom. L’exsacerdot Peter de Rosa va escriure fa gairebé quaranta anys a Vicarios de Cristo que Pau VI va ser un Papa del vell estil —posa l’exemple de l’encíclica Humanae vitae— i pot deduir-se que després d’ell tots han transitat el mateix camí. El teòleg Hans Küng (1928-2021) no era tan categòric a l’hora d’etiquetar el perfil dels successors de Joan XXIII, però una tarda a Tubinga em va reconèixer la seva decepció amb com havien anat les coses des del final del Concili: “El poder establert va imposar-se molt de pressa”.

 

Darrere la façana

A la tercera entrega d’El padrino, la imatge que es tramet de l’Església té molt a veure amb la sospita, potser creença que, darrere la façana, l’engranatge de la Cúria s’ajusta a les debilitats, interessos creats i ambicions de qualsevol estructura de poder, encarregada d’administrar un patrimoni immens, una influència sense fronteres i bastants episodis que cal amagar. També d’això se’n parla a Cónclave sense que compareguin a la pantalla representants de la Cosa Nostra, sense que s’esmenti la lògia P2, les pràctiques financeres de l’IOR, el banc vaticà, ni l’inquietant rosari de casos de pederàstia arreu, amagats o minimitzats per Roma durant dècades. La veritat és que no cal perquè a partir de Spotlight (Tom McCarthy, 2015) res al cinema que faci referència al modus operandi de l’Església pot limitar-se a la religió, el dogma i la transcendència, per més que el catolicisme més encarcarat es portés les mans al cap cada vegada que Francesc parlava dels homosexuals –sense esmentar l’infern– o posa cara de pocs amics cada vegada que es debaten les polítiques del cos des d’una moral no confessional.

Des de la presidència de Barack Obama (2009-2017) la majoria de l’episcopat dels Estats Units se sent molt més còmode al costat dels republicans.

Amb intensitat variable segons sigui el momentum del futur Conclave, totes aquestes coses formaran part de la discussió fora i dins la Capella Sixtina, condicionat tot plegat per una variable nova i qui sap si determinant: l’auge de l’extrema dreta i la presidència de Donald Trump. Cal tenir en compte aquesta dada, el fet que des de la presidència de Barack Obama (2009-2017) la majoria de l’episcopat dels Estats Units se sent molt més còmode al costat dels republicans i des de 2022 Timothy Broglio, arquebisbe castrense, presideix la conferència episcopal i està en perfecta sintonia amb Trump. Es pot dir que Broglio és un representant genuí del dogmatisme més monolític, enemic de qualsevol innovació per petita que sigui; Broglio no està per modernismes i aggiornamenti: “La doctrina de l’Església, que emana de la revelació divina, no pot canviar-se”, diu Broglio per respondre a les veus reformistes. Roma locuta, causa finita, qui sap si li agradaria poder dir d’aquí a un temps.

Després de tres papes no italians, a la Cúria domina la idea que va sent hora que algú que parli correctament la llengua de Dante se segui a la cadira de Pere.

Hi ha, però, un altre factor que s’ha de tenir present quan s’analitza la hipotètica nòmina d’aspirants a succeir Francesc: després de tres papes no italians, a la Cúria domina la idea que va sent hora que algú que parli correctament la llengua de Dante se segui a la cadira de Pere. Està bastant estesa la convicció que per reforçar la unitat de pensament res com un cardenal italià crescut en els secrets, el llenguatge i les convencions vaticanes. El millor situat, segons els analistes més informats del que passa més enllà de la façana de la basílica de Sant Pere, creuen que és Pietro Parolin, secretari d’Estat, capacitat per entendre’s amb totes les faccions i per mantenir l’Església bàsicament en la direcció fixada per Francesc.

 

Una maledicció

Però es parla tan sovint de Parolin que qui sap si està condemnat a ser víctima d’una constant històrica amb poquíssimes excepcions (Ratzinger, la darrera): qui entra Papa al Conclave surt cardenal. Aquesta mena de maledicció que acompanya a la figura del favorit també forma part de la trama de Cónclave.

Aquella tarda a Roma amb Zizola, tot prenent un cafè a la terrassa de casa seva, quan ja no enregistrava la conversa, va fer una llarga reflexió general sobre les dinàmiques de l’elecció. “Un Conclave és una instància de sobirania i els cardenals volen subratllar-ho sent autònoms amb el seu vot”, va dir Zizola. Creia que la decantació del resultat depèn de quina doble idea d’idoneïtat i necessitat s’imposa al Conclave, un procés que es desenvolupa sense comunicació amb l’exterior, condicionat per subtilitats doctrinals i tradicions ininterrompudes des de fa dos mil·lennis.  Per això és tan difícil fer pronòstics, segons a Zizola li semblava. I pinta que tenia raó.