La batalla del Somme va començar el dissabte 1 de juliol de 1916 sense que ningú anticipés els límits que traspassaria en quatre mesos de combat –un milió de joves francesos, britànics i alemanys morts. Mil cent quilòmetres al sud, el popular teatre Còmic del Paral·lel oferia el diumenge 2 de juliol de 1916 un «espectacle superb» i doble: els tres actes de «La comedianta, creació colossal del baix Pablo Gorge i la tiple Adelina Vehí» i la prometedora revista Las alegres chicas de Berlín, catalogada com «l’èxit dels èxits» en l’anunci publicat aquell diumenge a La Vanguardia, que avançava un altre espectacle certament original per al dilluns 3: La España de pandereta, en el qual les tiples del teatre Còmic s’enfrontarien al jònec Perdigó en el mateix recinte. I així dia rere dia, nit rere nit.

El Paral·lel sempre va ser així des de la seva creació, gentilesa d’Ildefons Cerdà, inaugurat l’any 1894: un espai per portar la contrària a tot i a tothom, actitud molt del gust dels barcelonins. Mentre que la burgesia puixant s’apoderava del Gran Teatre del Liceu a la Rambla a la manera d’un club privat, el Paral·lel s’oferia a tothom i per a tot, per això concentrava el bo i millor de cada casa gràcies a l’obertura bigarrada de teatres, circs i cafès on florien les arts escèniques –i les males arts– com vodevils, revistes musicals, balls de saló presumiblement suosos, números circenses amb animals, escapistes, sarsueles, sainets i totes les formes d’entreteniment que existien a principis del segle XX, a preus populars.

Ja el 1905 hi havia nou teatres i deu sales d’espectacles. Aquesta manera de portar la contrària a la resta de Barcelona, i fins i tot al món, caracteritza l’avinguda, oficialment avinguda Marqués del Duero fins al 1932, avinguda Francesc Layret fins al 1939 i una altra vegada Marquès del Duero fins al 1979 quan va adoptar el nom popular que sempre la va definir, al marge del nomenclàtor: avinguda del Paral·lel. Aquest esperit insubmís explica la seva eterna doble moral, tan fascinant.

Quan regnava la virtut a Barcelona, aquí s’hi estilava la vida canallesca i bohèmia. Quan Alejandro Lerroux feia els seus mítings incendiaris al teatre Còmic a les tardes, la sala acollia, de nit, astracanades. Quan Europa es va convertir en teatre del conflicte bèl·lic més espantós i letal (la Primera Guerra Mundial, 1914-1918), els escenaris de l’avinguda acollien Las alegres chicas de Berlín, contrapunt irònic i irreverent de la Història amb majúscules. Quan Barcelona passava fam, la fam de la postguerra, i el món tornava a fer el mateix amb els militars i la seva trituradora de vides de joves, la companyia Els Vienesos desembarcava el 1942 al Paral·lel, amb un èxit popular que es va prolongar fins ben entrat el decenni dels 50, amb la paradoxa que uns artistes austríacs i d’Europa central que fugien de la guerra portaven alegria a aquells que, havent passat una guerra civil, aspiraven a continuar respirant.

PUBLICITAT

El passeig de Gràcia dels pobres

Totes les grans ciutats del segle XX necessitaven reserves naturals per al lumpen, la delinqüència, els bohemis, els artistes, les putes i els seus proxenetes, els industrials que sortien de festa, els agents de l’ordre fora de servei i, fins i tot, els matrimonis de províncies disposats a escandalitzar-se plegats. I així neixen les faunes que van donar atmosfera i vida a barris llegendaris com Montmartre, Pigalle, Broadway, l’East End o el nostre Paral·lel, al qual molts barcelonins anomenaven «el passeig de Gràcia dels pobres».

El periodista Andreu Avel·lí, Sempronio, documenta a Barcelona era una fiesta –va bolcar tot el seu enginy en el text, no en el títol– un episodi que avala la naturalesa contra corrent de l’avinguda. Sosté que el vodevil no va arribar de bracet de l’actor Josep Santpere, com es deia, sinó de la mateixa Margarida Xirgu, actriu reverenciada i sense màcula. Xirgu interpretava la Salomé d’Oscar Wilde en català al teatre Principal, propietat de la Junta de l’Hospital de la Santa Creu, per a qui l’obra era immoral i, d’èxit improrrogable, res de res.

Un revenda del Principal, Pepe Gisbert, conegut com «el traganiños» per raons que preferim no indagar, es va atrevir a portar la Salomé al Nou del Paral·lel i encara que l’obra no va ser el que es diu un èxit de taquilla va tenir l’encert d’unir teatralment dos actors oposats i molt populars com Santpere i la Xirgu. Es van passar al vodevil a l’avinguda, un gènere singular començant pels títols, que recorden, per enigmàtics, els de molts llocs web del mateix 2026. Així, van estrenar amb èxit Pastilles Hèrcules i Portes res de pago?

Per a l’actriu va ser un parèntesi; per a Josep Santpere, la seva vida. Va ser l’impulsor com a actor, productor i empresari del gènere del vodevil, tan característic del Paral·lel. La seva trajectòria li va reportar un títol més dividit i disputat que el de la categoria dels pesos pesants en la boxa: l’emperador del Paral·lel. Però qui va ser el veritable «emperador del Paral·lel»? Que una avinguda dedicada a un marquès tingués un emperador diu bastant del seu microclima i de la naturalesa insular del Paral·lel i dels carrers adjacents, com ara el barri xino, avui Raval. Algú respectat havia de donar jerarquia i sentit de la moral a un espai urbà procliu al desordre.

L’inclassificable i demagògic Alejandro Lerroux, una mena de revolucionari d’ordre, va ser el primer a guanyar-se el títol d’«emperador del Paral·lel». Els teatres de l’avinguda van ser l’escenari ideal per a la seva oratòria encesa, anticlerical i poc catalanista perquè allí hi vivien i s’hi sentien còmodes molts obrers arribats d’altres punts d’Espanya, entre els quals abundaven els anarquistes. Cada ics anys, apareixia un «emperador del Paral·lel» que reflectia la fascinació popular per l’avinguda, una Barcelona dins de Barcelona i el termòmetre dels diners fàcils en els anys pròspers de la Gran Guerra quan van desembarcar espies, aristòcrates, mercaders de cocaïna i opi, tanguistes – el Paral·lel va ser la gran porta d’entrada del tango–, empresaris i comissionistes de l’Europa en guerra, prostitutes que sabien llatí, alemany, francès polonès i destacaven pel seu exotisme centreeuropeu.

El Paral·lel és un bulevard que porta la contrària a tot i a tothom, actitud molt del gust dels barcelonins

La vida del Paral·lel abans de la Guerra Civil va ser tan esplendorosa que encara avui Barcelona peca de nostàlgia cap a aquesta avinguda, les llegendes de la qual s’han transmès de generació en generació per via oral, la fórmula ideal per embellir les anècdotes, exagerar els personatges i mantenir els rumors, especialment actius pel que fa a la vida privada de les artistes més populars, que van ser moltes al llarg del segle XX: la Chelito, Raquel Meller, la bella Otero, Carmen de Lirio, Tania Doris… A totes els assignaven admiradors o fins i tot amants adinerats, amb fonament o sense, que suposadament les omplien de joies, atencions i luxes.

Com passa amb la història de Barcelona, hi ha dos Paral·lels: l’anterior a la Guerra Civil espanyola i el posterior. La pau va esclatar el 1939 (seguint la terminologia de José María Gironella, un escriptor de masses que ja no existeixen) i va portar un puritanisme implacable que va reservar la farra a quatre senyorets que havien guanyat la guerra i als estraperlistes puixants. Així i tot, a mitja llum, a mig gas, el Paral·lel va recuperar aviat l’esperit de vàlvula d’escapament popular.

Els Vienesos

El ressorgiment arribaria gràcies a una companyia artística, entre les varietats i el cabaret, filla de la Guerra Mundial: Els Vienesos. Grans artistes europeus, molt bregats, moderns, que fugien del conflicte sense cap altra ideologia que la supervivència i una certa aversió al nazisme. El seu factòtum era l’austríac Artur Kaps, un geni que acabaria donant color a la incipient Televisió Espanyola i aglutinador d’artistes que es van acabar establint a Barcelona, com els seus compatriotes Franz Joham, Herta Frankel –cèlebre anys més tard per les seves marionetes a la televisió– o l’italià Gustavo Re. Les revistes dels Vienesos no s’estaven de res i garantien luxe, lluentons i aires del Danubi a un públic el dia a dia del qual nedava en penúries. El seu primer espectacle, Todo por el corazón, estrenat el 1942, figura entre els grans esdeveniments populars, al costat de les tardes de Manolete a la Monumental.

PUBLICITAT

L’altra estrella indiscutible del Paral·lel dels anys 40 va ser una vedet de bellesa enlluernadora anomenada Carmen de Lirio, aragonesa. Barcelona era la meca peninsular per a actors, cantants, vedets, guionistes… Cap altra ciutat no oferia tantes oportunitats com l’escena comtal, a la qual se sumaven, en paral·lel, els estudis de cinema. Carmen de Lirio es va haver d’empassar, com tantes altres, rumors d’enamoriscaments amb autoritats del règim, industrials i altres vencedors. El més difós la va associar amb el governador civil de Barcelona, Baeza Alegría, també saragossà, que va ostentar aquest poderós càrrec entre 1947 i 1951. Carmen de Lirio va negar rotundament aquest idil·li fins al dia de la seva defunció i no era una dona que parlés amb embuts ni que s’escandalitzés fàcilment. El rerefons més sòlid és que el rumor va ser llançat amb mala bava des de sectors falangistes, a conseqüència de les guerres rutinàries entre les faccions del gloriós Movimiento Nacional. Del que no es va lliurar Carmen de Lirio és del xafardeig popular que, al seu pas, es mofava dient «ahí va esa alegría».

«Escultural» Tania Doris

Els anys 60 reflecteixen l’aperturisme, la relaxació de la censura i certa màniga ampla pel que fa al destape i al llenguatge. I amb això, paradoxalment, assistim al principi de la fi del Paral·lel perquè les revistes –l’espectacle distintiu– deixen de tenir sentit i xoquen contra el desig de modernitat i canvi. Injust, però real com la vida mateixa. L’últim hurra el va protagonitzar una parella inoblidable: l’empresari Matías Colsada –tot un personatge, arquetip de l’home fet a si mateix– i l’última gran vedet del Paral·lel, l’«escultural» Tania Doris, sempre acompanyada en escena per Luis Cuenca, baixet i amb bigoti, com l’espanyol mitjà d’una època –el franquisme– que s’aproximava al final.

Matías Colsada i Tania Doris van mantenir una relació sentimental –així es descrivien llavors– el final agredolç de la qual tanca una carpeta de la memòria de Barcelona. Colsada va morir a Barcelona l’any 2000, deixant una fortuna –bàsicament en immobiliària, s’hi compta entre altres els teatres Apol·lo a Barcelona i La Latina a Madrid– i un embolic espantós d’herències, perquè va deixar una esposa, dues filles d’altres relacions i la vedet. El quadre no era exactament el de «les alegres noies de Colsada», tal com s’anunciaven les seves revistes. Tania Doris ens va deixar el passat 12 de maig, amb la discreció del teló quan la pantalla s’enfosqueix i les cortines de vellut tanquen la sessió. I, no obstant això, Barcelona s’obstina a mantenir l’esperit bohemi, faranduler i nocturn d’una artèria els veïns de la qual exigeixen descans veïnal. Un error.