«Estem en aquest món per buscar la celebritat o per experimentar els plaers de la vida? Que ordinaris i que necis que som quan ens sacrifiquem al quimèric honor d’immortalitzar les lletres que componen els nostres noms! Siguem millors navegants de la nostra vida, que únicament el sentiment ens serveixi de brúixola i orientem les nostres veles només cap a la llibertat, la independència i el plaer.» És La Mettrie qui parla, cansat de tanta retòrica de la virtut, d’ètica del que és degut, de vanitat falsament racionalista. Que ho escrivís aviat farà tres-cents anys no treu que avui, en els nostres temps líquids i postmoderns, els homes i les dones seguim barallant-nos pels que considerem dignes de record o d’oblit.
En plena crisi postil·lustrada i de revolta iconoclasta, desorientats davant l’aparent ensulsiada de la democràcia liberal i encara fresques en la memòria les imatges de les estàtues de Churchill, De Gaulle o, aquí a Catalunya, de Jordi Pujol, rodant per terra, un no pot deixar de preguntar-se sobre quins personatges històrics i coetanis són i seran dignes de memòria i quins hauran format part, simplement, de modes passatgeres i prejudicis d’època.
Segons va escriure Richard Nixon a les seves memòries, la fórmula infal·lible per situar algú entre els grans és triple, i consisteix a aconseguir estar davant d’un home extraordinari, viure en un gran país i promoure una gran causa. Segurament per aquestes raons, grans nacions com França, Anglaterra o els Estats Units han donat perfils que han forjat l’imaginari del món modern i en canvi altres comunitats més modestes han passat sense pena ni glòria, aportant com a màxim bons futbolistes, folklòriques o nedadors. Així, si haguessin nascut a Madagascar, possiblement pocs sabrien avui qui és Barack Obama, qui van ser Kennedy o Lincoln. Tampoc ells no haurien deixat petjada si, tot i haver viscut en grans països, les seves causes haguessin estat petites.
PUBLICITAT
Napoleó i Beethoven
Així, per exemple, més o menys sanguinari i egòlatra, tots coincideixen que Napoleó va encarnar en el seu moment el somni que arribaria el dia en què tots els homes seríem iguals, aspiració que li va valer, encara que només fos per un temps, una simfonia de Beethoven. I a l’inrevés, per molt respectable que sigui la causa, a ningú no li importa saber qui van ser els pares de la independència de Fernando Poo, com és sabut una illa reconeguda com a república democràtica per Franco i convertida en dictadura cruel pels seus presumptes alliberadors. Ja s’ho faran!, degué pensar més d’un cínic, mentre flairava un bon conyac, al Cercle del Liceu.
De les tres característiques assenyalades per poder identificar un gran home, segurament la del carisma personal és la més controvertida. Així, avui sabem que el lideratge polític o l’excel·lència intel·lectual sovint són compatibles amb la baixesa moral. I bé pot ser que un líder benefactor per a la comunitat sigui al mateix temps un pèssim marit, un mal pare o un veí invisible. S’explica de Mandela, per exemple, que atonyinava sense manies la seva primera dona, o que la vida íntima de Gandhi tampoc és que fos especialment digna d’elogi. Margaret Thatcher era masclista i elitista, i Winston Churchill, un faldiller, un dropo i un bevedor.
Si haguessin nascut a Madagascar, possiblement pocs sabrien avui qui és Barack Obama, qui van ser Kennedy o Lincoln.
A més, són molts els líders que, obsessionats en la consecució dels seus deliris de grandesa, permeten que creixin al seu voltant aprofitats i vividors que en el seu nom buiden les arques del que és públic i les butxaques del que és privat. Com és sabut, no cal viatjar a les Filipines per tenir–ne mostres. Vist així, penso que abans d’erigir el bust d’algú seria bo preguntar al seu entorn més íntim si realment el consideren mereixedor d’aquest reconeixement. Tindríem sorpreses.
Aquesta i altres reflexions vénen al meu pensament mentre busco sentit al que ha passat a Catalunya, com a mínim des del 2012. Amb el procés d’independència, haurem conegut grans líders? Encarnaven la reivindicació d’una gran causa? I, finalment, Catalunya és un gran país? Sobre el lideratge en el procés he publicat ja dos llibres on retrato la tragèdia d’uns personatges que van preferir equivocar–se amb els seus abans d’encertar i quedar-se sols. Tot queda dit.
Catalunya és un gran país?
Pel que fa a si abanderaven una gran causa, segurament sí, si ens cenyim al que va plantejar Òmnium Cultural, això és, el deure cívic d’exigir que la democràcia es pugui exercir participant més enllà de les urnes, també, si cal, a través de la protesta. Segurament no, si del que es tractava era únicament de discutir sobre com organitzar i repartir millor el poder, ja que és bastant obvi que es pot viure bé en una monarquia i malament en una república, i a l’inrevés. Finalment, Catalunya és un gran país? Per als catalans, sí, sens dubte, com ho són sempre els fills per als pares. Tan cert com que, sense Barcelona, Catalunya hagués pogut decidir la seva independència sense problemes. Sense Barcelona, la sort de Catalunya li importaria un rave a la resta dels espanyols i al conjunt de terrícoles.
La discussió sobre quins líders són dignes de record és inseparable de la lluita per la conquesta de l’espai públic, del seu nomenclàtor. Així, l’homicidi de George Floyd a mans de la policia de Minneapolis el proppassat 25 de maig va desencadenar una allau d’accions revisionistes de la nòmina dels personatges considerats dignes de record. Excepte els coloms, que sempre s’han cagat a sobre de la primera estàtua que troben, el cert és que el comú dels mortals som vanitosos i, a més, hem estat educats en l’art de la reverència als poderosos d’ahir, d’avui i de sempre. I això que hauríem de saber que, com ensenyen els clàssics, tota glòria terrenal és efímera. L’hi va explicar Plutarc a Menèmac, a qui va fer notar que mentre el rei Demades es va entossudir a fer–se estàtues d’ell mateix els seus enemics, quan van arribar al poder, les van fer fondre en orinals.
Margaret Thatcher era masclista i elitista, i Winston Churchill, un faldiller, un dropo i un bevedor.
La relació d’herois i traïdors canvia amb el pas del temps, però el que no falla mai és la força indòmita de les masses que, com les riuades mediterrànies, quan es desboquen ho arrasen tot, sense distincions. En temps convulsos, les reaccions tumultuàries sempre fan passar bou per bèstia grossa i en nom dels grans ideals que diuen defensar és freqüent que al costat de l’enderroc de dictadors o de líders simplement passats de moda, la seva embranzida s’emporti tot el que trobi.
El pobre Cristòfol Colom
A Richmond, per exemple, la depuració antiracista va fer retirar l’estàtua del general confederat Robert E. Lee. De fet, d’aquesta fita, fins i tot el pobre Cristòfol Colom també sembla que rebrà, pel que es veu sospitós de genocida. En el moment d’escriure aquest article ja ha estat decapitat a Boston, a Virgínia ha acabat a l’aigua i a Barcelona… que no badi! Aprofitant l’avinentesa, Bèlgica ha pentinat Leopold II, aquest sí, un bon figura exterminador, que encara avui presidia moltes places del civilitzat país dels belgues. A Anglaterra, fins i tot li ha tocat el rebre a Churchill, ja que segons va sentenciar amb l’esprai a la mà un voluntariós justicier «va ser un racista». Importa poc que l’estàtua de davant del Parlament de Westminster ens recordi també que el primer ministre britànic va ser l’heroi de la resistència contra els nazis, l’únic far d’esperança que no es va apagar l’any 1939. Al riu!
Avui sabem que el lideratge polític o l’excel·lència intel·lectual sovint són compatibles amb la baixesa moral.
A Espanya, d’ençà de la llei de la Memòria Històrica de Zapatero, de 2006, d’aquests temes en sabem un munt. Morts amunt i avall, canvis de noms de carrers i erecció i enderroc d’estàtues formen part de la nostra més arrelada tradició. De fet, ho fan des dels inicis de la construcció de l’Estat modern, entre nosaltres mai consensuat del tot. Només faltava que ara el president Sánchez plantegés una nova Llei de Memòria, per a la reparació de les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura, així com per a la promoció de «polítiques de la veritat». Abans que el Congrés l’aprovi, potser els il·lustres diputats s’haurien de vacunar amb la lectura d’André Gide qui, entre d’altres savis consells, recomanava tant apropar–se als qui busquen la veritat com tenir por dels qui diuen haver–la trobat. Això, o directament llegir 1984 d’Orwell.
A Catalunya, els aires revisionistes han coincidit amb el 90è aniversari de Jordi Pujol. L’única estàtua que tenia, concretament a Premià de Dalt, ja va anar per terra el 30 de setembre del 2014, quan el president va confessar haver tingut algun lapsus fiscal. Cony de memòria! A Barcelona, el 4 de març del 2018, l’estàtua del marquès de Comillas, de Frederic Marès, també va passar per l’adreçador. Ni la carta exculpatòria de l’alcaldessa de Comillas, ni el fet que l’Antonio López fos un home fet a si mateix, nascut en la més absoluta misèria, orfe des dels sis anys però mort multimilionari no li van servir de res.
Tampoc no el va ajudar haver estat el protector de mossèn Cinto ni un gran mecenes. Aquests mèrits, als ulls de l’alcaldessa Colau és probable que el perjudiquessin.
En temes d’estatuària i nomenclàtor les discussions sempre graviten entre els partidaris de respectar l’herència rebuda, que argumenten que la història és la que és, que no es pot reescriure contínuament i que, a més, pot ser font d’aprenentatge i, a l’altra banda, els convençuts que l’espai públic ha de reflectir els valors propis de cada època i el compromís amb la democràcia, de la qual ells en són sempre els millors guardians, evidentment. Amb aquest criteri, sembla inevitable que les estàtues de Franco, Stalin, Lenin hagin anat caient gairebé a tot arreu.
PUBLICITAT
Excepte els coloms, que sempre s’han cagat a sobre de la primera estàtua que troben, el comú dels mortals som vanitosos.
És clar que, com més prim es fila, més ràpidament sorgeixen els problemes. Així, ja s’ha dit que noms venerables com el del mateix Mandela, que té un pont al Prat, segurament perdrien aquesta distinció si escoltéssim la seva parentela. El desembre del 2017 la diputada Eva Marea es va fer famosa perquè, no contenta amb la retirada de l’estàtua eqüestre de Franco de l’Arsenal militar a Ferrol, va reclamar que l’estàtua directament fos fosa, que desaparegués per sempre! «¡Qué manía con Franco, dejadle en paz!», va declarar una senyora de Santander la setmana que van retirar-la.
La humanitat dels herois
Amb aquest panorama, vista la dificultat d’adoptar un criteri que resisteixi el pas del temps i la disputa partidista, potser ens podríem comprometre amb una certa neutralitat dels espais públics, erigint monuments que evoquin la llibertat, la bellesa i l’amor, sense entrar en més detalls. Això o, si no ens en podem estar de venerar confrares i altres salva pàtries, admetre, amb humilitat, que els humans som fal·libles i que en cadascun dels nostres herois segurament també hi trobarem sempre moments i accions miserables, que justament són els que en confirmen la seva humanitat.
Per als desenganyats, sempre quedaran els mots de Gil de Biedma, qui descastat i encarat a una mort que el va venir a buscar abans d’hora va escriure allò que tots els savis saben: «Dejar huella quería / y marcharme entre aplausos / —envejecer, morir, eran tan sólo / las dimensiones del teatro. / Pero ha pasado el tiempo / y la verdad desagradable asoma / Envejecer, morir / es el único argumento de la obra.» Ara que és temps de renovar lideratges i il·lusions col·lectives, estaria bé rellegir–lo, o directament tornar a La Mettrie.
