«Estem en aquest món per buscar la celebritat o per experimentar els plaers de la vida? Que ordinaris i que necis que som quan ens sacrifiquem al quimèric honor d’immortalitzar les lletres que componen els nostres noms! Siguem millors navegants de la nostra vida, que únicament el sentiment ens serveixi de brúixola i orientem les nostres veles només cap a la llibertat, la independència i el plaer.» És La Mettrie qui parla, cansat de tanta retòrica de la virtut, d’ètica del que és degut, de vanitat falsament racionalista. Que ho escrivís aviat farà tres-cents anys no treu que avui, en els nostres temps líquids i postmoderns, els homes i les dones seguim barallant-nos pels que considerem dignes de record o d’oblit.

En plena crisi postil·lustrada i de revolta iconoclasta, desorientats davant l’aparent ensulsiada de la democràcia liberal i encara fresques en la memòria les imatges de les estàtues de Churchill, De Gaulle o, aquí a Catalunya, de Jordi Pujol, rodant per terra, un no pot deixar de preguntar-se sobre quins personatges històrics i coetanis són i seran dignes de memòria i quins hauran format part, simplement, de modes passatgeres i prejudicis d’època.

Segons va escriure Richard Nixon a les seves memòries, la fórmula infal·lible per situar algú entre els grans és triple, i consisteix a aconseguir estar davant d’un home extraordinari, viure en un gran país i promoure una gran causa. Segurament per aquestes raons, grans nacions com França, Anglaterra o els Estats Units han donat perfils que han forjat l’imaginari del món modern i en canvi altres comunitats més modestes han passat sense pena ni glòria, aportant com a màxim bons futbolistes, folklòriques o nedadors. Així, si haguessin nascut a Madagascar, possiblement pocs sabrien avui qui és Barack Obama, qui van ser Kennedy o Lincoln. Tampoc ells no haurien deixat petjada si, tot i haver viscut en grans països, les seves causes haguessin estat petites.

 

Napoleó i Beethoven

Així, per exemple, més o menys sanguinari i egòlatra, tots coincideixen que Napoleó va encarnar en el seu moment el somni que arribaria el dia en què tots els homes seríem iguals, aspiració que li va valer, encara que només fos per un temps, una simfonia de Beethoven. I a l’inrevés, per molt respectable que sigui la causa, a ningú no li importa saber qui van ser els pares de la independència de Fernando Poo, com és sabut una illa reconeguda com a república democràtica per Franco i convertida en dictadura cruel pels seus presumptes alliberadors. Ja s’ho faran!, degué pensar més d’un cínic, mentre flairava un bon conyac, al Cercle del Liceu.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas
Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.