A Principi de realitat, el politòleg Jordi Muñoz declara que l’independentisme vol assolir tres coses: la independència, la cohesió supermajoritària al voltant de la identitat catalana, i no tenir màcula moral en forma d’absència de legitimitat democràtica. Muñoz argumenta que la possibilitat real del primer element depèn de satisfer els dos darrers (a la vegada que els dos darrers estan íntimament lligats). Es tracta d’un llibre, en el si de la literatura independentista, infreqüent, ja que explicita la manca de legitimitat com la principal raó per la qual Catalunya no va deixar de ser una comunitat autònoma.

En un sentit, reconèixer l’absència de legitimitat equival a reconèixer políticament l’existència d’una bona part de la societat catalana que l’independentisme més irat, que no és el de Muñoz, havia ignorat o menyspreat. Els catalans no independentistes eren o bé atrezzo o bé només espanyols i, per tant, irrellevants en termes de reconeixement polític més enllà de la seva inclusió merament burocràtica en el demos (i ja sabem que la mera inclusió burocràtica d’un grup en un demos no és sempre garantia que els membres del grup se sentin reconeguts políticament, com ho demostra, precisament, que els catalans sobiranistes, malgrat formar part ja d’un demos, l’espanyol, no se senten reconeguts políticament).

Al mateix temps, però, Muñoz afirma que la victòria de Ciutadans el 2017 prové de la por insuflada per alguns mitjans i pels partits més assertivament constitucionalistes. És curiosa l’asimetria: ser independentista i votar partits independentistes és racional, és una preferència meditada i autònoma. Ser antiindependentista i votar Ciutadans el 2017 és, en canvi, producte d’una por irracional, és una preferència en el fons heterònoma. Així, es suggereix que només un dels grups tenia capacitat de prendre decisions i actuar, mentre que l’altre no en tenia.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Un altre punt sucós del llibre de Muñoz és que impugna una consideració força estesa dins de l’independentisme. Es creia que la falta de legitimitat de l’Estat a Catalunya implicaria la legitimitat de la naixent República catalana. Una de les raons per les quals el 2017 no va haver-hi independència és que aquesta implicació, diu Muñoz, en realitat no ho és. Es tracta de dues coses separades, lògicament i empíricament: la legitimitat de la República catalana no depèn de la no-legitimat d’Espanya. Discrepo: si no hi hagués una implicació entre les dues coses, aleshores a Catalunya no hi hauria hagut cap Estat legítim, ni el 2017 ni tampoc ara. Aquesta és una idea estranya.

 

Legitimitat, un concepte gradual

El problema rau en una multiplicitat de consideracions que no tinc espai per desenvolupar. Però vull esmentar-ne almenys una: potser «legitimitat» no és un concepte que opera «tot-o-res», sinó un concepte gradual. Espanya va perdre legitimitat a Catalunya l’any 2017, però no va perdre’n en grau suficient, és a dir, no hi havia prou ciutadans a Catalunya que deixessin de considerar Espanya com l’Estat legítim; i la República catalana va adquirir algun grau de legitimitat però no prou perquè la República catalana esdevingués l’autoritat política. El dia que Espanya hagi perdut suficient legitimitat, si és que això succeeix (i sempre que Catalunya no s’hagi convertit en una mena de territori prehobbesià) voldrà dir, automàticament, que hi haurà un altre Estat legítim. Per tant, la deslegitimitat suficient d’Espanya sí que implica la legitimitat suficient de la República catalana.

Muñoz afirma que la victòria de Cs el 2017 prové de la por insuflada per alguns mitjans i pels partits més assertivament constitucionalistes.

La darrera objecció concerneix l’actitud rere la qual Muñoz sembla voler alçar la tesi principal del llibre. Les tres coses que vol assolir, com he dit al principi, són la independència, la cohesió interna supermajoritària i la pulcritud democràtica i moral. Es tracta d’un procés de secessió altament idealitzat: vol tot el que és moralment bo (sempre que hom cregui que la independència és bona, que no és el meu cas però sí el de Muñoz) i no admet res del que és moralment incòmode. Però construir un estat deu ser probablement l’operació política que més es resisteix a ser moralment idealitzada (no en va, se sol dir que els estats fan la guerra, i viceversa). És altament improbable que en un procés de construcció d’un estat (i també de preservació, com ho demostren els excessos judicials de l’Estat espanyol a l’hora de respondre a la demanda independentista) es puguin harmonitzar tots els valors amb els quals simpatitzem.

 

Coqueteria intel·lectual

A la vegada, Muñoz fa diverses crides a ser realista. De fet, la pulsió realista vol ser tan visible al llibre que fins i tot l’encapçala a través del títol: Principi de realitat. Però no sembla estar disposat a sacrificar res que tingui valor (ni la independència, ni el segell democràtic immaculat, ni la unió gairebé unànime entre catalans entorn de la catalanitat). Voler ser realista i idealista a la vegada és una coqueteria intel·lectual que jo saludo amb entusiasme i simpatia. Però en la vida pràctica els fets poques vegades es desenvolupen com prescriu un ideal, i menys quan es tracta d’articular un estat i desfer-ne, almenys parcialment, un altre: sembla difícil excloure que en la secessió de Catalunya no hi haurà algunes trencadisses i màcules morals (en totes les parts involucrades).

I davant d’un escenari d’aquesta naturalesa, hi ha dues opcions per a un intel·lectual independentista: proposar el mateix o considerar alternatives. En la ressenya que Ignacio Molina va escriure de Principi de realitat a Babelia («‘Procesismo’ de la voluntad», El País, 15 d’agost de 2020), s’hi expressava cert desconcert davant el fet que, sent la diagnosi del llibre correcta, Muñoz segueixi sent independentista. És un retret estrany. Si hom accepta que el problema de la independència fou la falta de legitimitat democràtica, aleshores la solució sembla ser assolir el llindar suficient de legitimitat, no deixar de ser independentista. Potser hi ha altres problemes que pot tenir la justificació de la secessió. Però si s’assumeix que el problema principal era no haver superat el llindar de legitimitat suficient, és obvi que la solució de Muñoz (malgrat que no està exempta de potencials desperfectes i requereix temps per materialitzar-se) és, en efecte, una solució per a aquest, de problema.

La deslegitimació ‘suficient’ d’Espanya sí que implica la legitimitat ‘suficient’ de la República catalana.

A Sobrevivir al procés. En busca de tierra firme, Antoni Bayona es pregunta què es pot fer mentre no arriba la legitimitat suficient. Lletrat major del Parlament durant els anys més moguts del procés, s’embarca en una reconstrucció del que va succeir i proposa, cap al final del llibre, maneres, jurídicament viables i de diferent intensitat política, de fer encaixar la demanda independentista, o almenys allò que motiva la demanda independentista, dins de l’ideal de la democràcia constitucional. Amb molta sobrietat en les formes, critica tant la deriva unilateralista de l’independentisme com la resposta de l’aparell judicial contra l’independentisme.

Les crítiques contra l’independentisme giren bàsicament al voltant d’una mateixa idea: es va voler convèncer les bases de l’independentisme que el principi democràtic estava per sobre del principi de legalitat. D’aquesta manera, s’entenia «democràcia» únicament com el llindar de la majoria parlamentària, sense cap contrapès, com si el dret, quan es parla de política, fos irrellevant. És una interpretació populista de la democràcia, sosté Bayona, perquè el principi de democràcia i el principi de legalitat són dues cares de la mateixa moneda. I deixa veure entre línies que la deriva unilateralista de l’independentisme era potencialment catastròfica.

La pregunta que implícitament es fa Bayona, davant d’aquesta potencial catàstrofe, és: de quina manera podia el dret contrarestar-la? La seva resposta és que, de fet, no podia fer-hi gaire, perquè el dret no era l’instrument per entomar aquest assumpte, sinó la política, i no per contrarestar-lo, sinó per canalitzar-lo. No és que hi estigui en desacord, amb aquesta resposta de Bayona (més aviat al contrari), però cal admetre que és curiosa: si ensumem una catàstrofe potencial i creiem que el dret en realitat no hi pot fer gaire cosa, llavors, per a què serveix el dret, com a mínim el dret tal i com és concebut a partir de la Il·lustració? Tot i que la pregunta té un aire de paradoxa, en realitat no ho és. I la condemna del Tribunal Suprem als líders independentistes suggereix, justament, que no l’és, una paradoxa.

 

Exercici interessantíssim

Els fets d’octubre de 2017 poden ser descrits periodísticament o assagísticament de moltes maneres diferents. Però no encaixen bé amb cap tipus penal dels previstos al Codi Penal, que, amb la reforma de 1995, va fer un salt il·lustrat respecte de la seva formulació derogada. Bayona, en un exercici interessantíssim, compara les dues formulacions. En el Codi Penal derogat, la rebel·lió, prevista per castigar també una declaració d’independència, no exigia que concorregués l’element de la violència per ser qualificada com a tal. És amb la reforma de l’any 1995 que la rebel·lió no violenta —i la declaració d’independència no violenta, en conseqüència— desapareix com a delicte. Cal llegir aquest canvi com la voluntat deliberada del legislador d’evitar que una declaració d’independència no violenta (com la del 27 d’octubre de 2017) sigui objecte d’una acusació de rebel·lió.

Entre línies, Bayona deixa veure que la deriva unilateralista de l’independentisme era potencialment catastròfica.

I és aquí on emergeix el problema colossal per al Tribunal Suprem, com bé assenyala Bayona: si el procés tenia com a objectiu la independència, l’únic tipus disponible al Codi Penal pel qual podien ser eventualment condemnats a pena de presó els líders independentistes era el de rebel·lió. Jo sóc dels que pensa que l’objectiu del procés era la independència (que l’estratègia per assolir-la no tingués ni cap ni peus és una qüestió diferent), de manera que si l’únic tipus penat amb presó pel qual es podia condemnar potencialment els líders independentistes exigeix un element fàctic que en realitat no es va donar (la violència), llavors haurien d’haver estat absolts. En lloc d’això, el Tribunal Suprem va fer una sèrie de giragonses per dir que en realitat l’objectiu del procés no era la independència, sinó una mena d’alçament amb objectiu difús. Això estaria destinat a habilitar el Suprem a condemnar els líders per sedició. Però es tracta d’un raonament matusser.

Es fa difícil no pensar que el Suprem volia un càstig que involucrés presó. I com que la condemna per rebel·lió —que era l’única condemna que s’adequaria als fets si no fos pel detall menor que no s’hi adequava— no era operativa, calia forçar un argument a partir d’un altre tipus penal: el de sedició. Aquest procedir estrany suggereix que no existeix la paradoxa anteriorment esmentada: senzillament, el dret il·lustrat té límits que no hauria de creuar. Això no vol dir que l’activitat política no hagi d’estar sotmesa a les normes jurídiques, només vol dir que les normes jurídiques no poden substituir la política, cosa que és sensiblement diferent.

La darrera part del llibre ofereix un ventall de possibles maneres en què es podria abordar la demanda independentista o l’augment de l’autogovern sense vulnerar el dret. Bayona explora les possibilitats de la disposició addicional primera de la Constitució, un possible overruling del Tribunal Constitucional que permeti la recuperació de l’Estatut de 2006 i, en general, la possibilitat d’un pacte constituent sense reformar la Constitució. Però també exposa com es podria reformar la Constitució. Creu que primer caldria fer un referèndum consultiu (és a dir, no vinculant) a Catalunya per saber si val la pena emprendre la reforma constitucional. I, contra el que diu la jurisprudència del Tribunal Constitucional, Bayona dóna un molt bon argument pel qual aquest tipus de referèndum no seria inconstitucional, argument que no tinc espai per reproduir aquí.

 

Jordi Muñoz Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés, Barcelona: L’Avenç, 2020. 224 pàgs. Antoni Bayona Sobrevivir al procés. En busca de tierra firme, Barcelona: Península, 2020. 264 pàgs.

 

Fotografia prou fiable

Tanmateix, jo sóc escèptic respecte de l’estratègia proposada per Bayona. En primer lloc, estrictament parlant no cal fer un referèndum per saber si hi ha una majoria social la preferència de la qual requereixi una reforma constitucional. Els estudis sociològics i, sobretot, les eleccions autonòmiques dels darrers anys ja ens ofereixen una fotografia prou fiable (això no és cap raó contra el referèndum, sinó contra la idea que no es pot verificar l’existència d’una majoria social favorable sense un referèndum consultiu). I, en segon lloc, i més important, tal vegada la seqüència s’hauria d’alterar: primer hauríem d’estar segurs que hi ha consens suficient al Congrés per reformar la Constitució en el sentit de fer-hi encabir un eventual dret a la secessió o l’eventual fragmentació del demos per tal que es pugui dur a terme un referèndum vinculant; després fer el referèndum consultiu que proposa Bayona; i més tard negociar la reforma de la Constitució.

Si no hi ha molt bones raons per pensar que els grans partits espanyols estan oberts a una reforma de la Constitució en la direcció esmentada, aleshores fer un referèndum consultiu seria font de frustració secessionista i podria engendrar encara més problemes. És cert que el referèndum consultiu podria servir per pressionar a favor de la reforma. Però si alguna cosa hem après aquests anys, és que els grans partits estatals se senten molt incòmodes quan són pressionats d’aquesta manera i no reaccionen de la manera més constructiva. Sigui com sigui, Bayona pertany a la més pulcra classe de juristes que s’ocupen de dret públic: són políticament muts, però no són políticament sords. Sobrevivir al procés n’és una prova.