Quan tot semblava perdut, l’esperança i l’alegria han tornat a les files del Partit Demòcrata, als Estats Units, i de l’opinió liberal arreu del món. Al llarg de vuit dies, entre el 13 i el 21 de juliol, va semblar que Donald Trump, sortit indemne d’un intent d’assassinat, era ja definitivament el president electe. La bala que va ferir-li l’orella en meitat d’un míting electoral, en passar a uns pocs centímetres del seu cap, semblava assenyalar el camí de la victòria com si fos el dit de la providència. Sobretot per l’obstinada resistència a renunciar a la candidatura demòcrata de Joe Biden, l’ancià president de 82 anys, tan debilitat en els sondejos electorals com en les seves capacitats expressives.
Res no semblava fàcil per als demòcrates. Ara ningú discuteix l’alternativa evident i automàtica de Kamala Harris, la vicepresidenta i segona del tàndem electoral, però aquella setmana de juliol eren grans els dubtes i molts els noms de candidats disposats o presumibles a substituir Biden. Els dubtes arribaven fins i tot a la capacitat del partit demòcrata per organitzar, en bones condicions una convenció que no minvés encara més les seves possibilitats electorals, sobretot si s’hi arribava sense candidat definit.
Tothom tenia al cap l’ombra de la repetició del caos i dels violents disturbis al carrer durant la convenció demòcrata de 1968, celebrada com la d’aquest any a Chicago, que va ser la premonició de la victòria del republicà Richard Nixon: si aleshores va ser la guerra del Vietnam la que va dividir els demòcrates i va llençar al carrer milers de manifestants, ara el motiu de preocupació era la guerra de Gaza, també molt divisiva, amb les corresponents manifestacions convocades per organitzacions propalestines i entitats dels àrabs i musulmans estatunidencs.
PUBLICITAT
S’entén perfectament que les enquestes es capgiressin ràpidament a favor de Harris, després de l’avantatge aparentment insalvable que li havia pres Trump a Biden.
Tot va sortir bé o millor que bé. Biden va acabar renunciant a temps, elogiat sense mesura per la seva presidència i aclamat pels seus partidaris, alleujats i agraïts, sobretot per la generositat de la renúncia. Harris es va imposar sense rivals ja molt abans de la Convenció. Va ser un encert la tria del seu candidat a vicepresident, el governador de Minnesotta, Tim Walz, un nom ben dotat per barallar-se pel vot blanc i popular amb els republicans, sense que produís ferides dins del camp demòcrata. Trump va perdre la iniciativa a partir del 21 de juliol i fins i tot el calendari li va jugar a la contra, amb la tediosa i rutinària convenció republicana abans de la demòcrata i la tria del candidat a vicepresident, J.D. Vance, com a company de tàndem presidencial i suposada veu electoral dels blancs pobres dels Apalatxes que protagonitzen el seu best-seller autobiogràfic Hillbilly, una elegia rural.
Més de 200 antics alts càrrecs i assessors republicans del president Bush fill i dels candidats McCain i Romney han donat suport a Kamala Harris.
El hàndicap de l’edat, els 78 anys de Trump, és ara de la banda republicana i la prima de la diversitat de la banda demòcrata, incloent-hi les classes populars blanques, però, sobretot, amb una candidata presidencial d’orígens asiàtics i africans com Harris. Ja va ser la primera dona i la primera negra elegida vicepresidenta del país i ara és la primera dona i negra que pugna per la Casa Blanca, amb la bandera per davant de la protecció dels drets reproductius de les dones, vulnerats per la sentència revocatòria del Tribunal Suprem trumpista contra la resolució històrica Roe vs. Wade de 1973 que va legalitzar l’avortament. Segons Sylvie Kauffmann, destacada periodista de Le Monde, «Kamala Harris està redefinint el feminisme i la feminitat en política. Encara que femenina i feminista, no juga la carta de ser una dona. La nova era passa per una aproximació més calmada a la política identitària» (Le Monde, 25 d’agost).
Jove i elegant, negra i riallera
La tria, finalment, serà ben clara, entre dos homes blancs d’idees ombrívoles i reaccionàries, i fins i tot atrabiliàries, i un tàndem encapçalat per una dona jove i elegant, negra i riallera, jurista destacada com a fiscal de Califòrnia, a la qual acompanya un polític provincial blanc que ha fet de professor d’institut i d’entrenador esportiu i ha governat un dels estats més liberals en drets de les minories sexuals. S’entén perfectament que les enquestes es capgiressin molt ràpidament a favor de Harris, després de l’avantatge aparentment insalvable que li havia pres Trump a Biden al llarg dels darrers mesos.
El trumpisme s’endinsa en les profecies apocalíptiques mentre els demòcrates recuperen la iniciativa amb una campanya encarada al futur.
A finals d’agost, quan escric aquest comentari, Harris avança en tres punts a Trump en el conjunt del país i en quatre dels cinc estats indecisos, els swing states d’Arizona, Wisconsin, Pensilvània, Geòrgia i Michigan, a tots per marges molt petits, la qual cosa vol dir que Trump podria obtenir els delegats per a la victòria encara que no tingués majoria de vots en el conjunt nacional, com ja va succeir el 2016 quan va derrotar a Hillary Clinton.
PUBLICITAT
A 60 dies de la jornada electoral tot està obert, i ja és un gran què per als demòcrates, després de la depressió de juliol, quan la derrota semblava ineluctable i ampliable a les dues càmeres, Congrés i Senat, i a les eleccions a governadors i a les assemblees i altres càrrecs locals dels estats. Amb el fort de la campanya, que sempre comença a partir del Labor Day, el primer dilluns de setembre, s’aclarirà l’horitzó, però ja no hi ha dubte que serà una baralla electoral d’altíssima intensitat, en la qual els demòcrates han de treure uns resultats acceptables fins i tot si es repetís la paradoxal victòria en vots i derrota en delegats, com li va succeir a Hillary Clinton el 2016.
Si Donald Trump és derrotat el novembre, 2024, l’any de tots els temors, haurà estat el d’un cert redreçament democràtic.
El Partit Demòcrata ha entrat a la recta final de la campanya unit i disciplinat, per damunt fins i tot de les tensions provocades per la guerra de Gaza, mentre que el Republicà ha esdevingut una ombra del que havia estat històricament, segrestat pel trumpisme i allunyat del tot del liberalisme conservador tradicional i de la defensa d’una economia oberta i de mercat. El rebuig de Trump és creixent en el camp conservador, tot i la solidesa de la seva base nacionalista i populista. Més de 200 antics alts càrrecs i assessors republicans del president Bush fill i dels candidats McCain i Romney han donat suport a Kamala Harris.
El programa econòmic de Trump és aïllacionista, intervencionista i proteccionista, partidari fins i tot de la intromissió del Govern en les decisions monetàries de la reserva federal, tot en nom d’afavorir la producció industrial dins del país. La promesa d’expulsar 11 milions d’immigrants sense papers no tan sols vulnera els drets de les persones, sinó que ha estat avaluada com a desastrosa per a l’economia. També entre les propostes de Harris hi ha discutibles elements populistes, com les propostes de control de preus dels aliments, en resposta al programa antiinflacionari de Trump, que atribueix l’augment dels preus a les polítiques de Biden i de Harris dels darrers quatre anys.
Les simpaties del Kremlin
L’elecció presidencial serà, en tot cas, transcendental per a la gran democràcia americana i per a l’ordre internacional. Trump, amb les seves amenaces apocalíptiques respecte al futur dels Estats Units i la Tercera Guerra Mundial, té les simpaties del Kremlin, mentre que Harris les té totes dels aliats tradicionals dels Estats Units a Europa, el Japó, Corea del Sud i Taiwan, i dona peu a molts dubtes a Pequín. Trump convé als interessos geopolítics xinesos, però presenta grans perills tarifaris, més grans que Harris i que la Unió Europea, per a la seva economia. Si guanya Harris, l’any que havia de ser el de tots els desastres, haurà estat el d’una victòria per a la democràcia liberal i per a l’Aliança Atlàntica.
