Donald Trump ja té la seva primera guerra de debò. Totes les accions de forces especials i bombardejos massius de les seves dues presidències queden curts davant de la guerra que ara ha posat en marxa, amb resultats de moment estremidors. L’Orient Mitjà sencer està en flames després de l’assassinat de l’imam Ali Jamenei, de la campanya de bombardejos massius sobre l’Iran i la resposta aèria iraniana sobre Israel. Tots estan afectats: els països del Golf Pèrsic aliats de Washington i fins i tot els veïns com Xipre, membre de la Unió Europea, i Turquia, membre de l’OTAN. No hi ha hagut en aquest cas apel·lacions al perill d’una escalada en direcció a una «tercera guerra mundial», tal com el va esgrimir Trump com a pressió a Zelenski per tal que acceptés les condicions lleonines de Putin per a la pau a Ucraïna.
La demostració de força ha estat impressionant, per la qualitat de la tecnologia destructiva i la perfecta coordinació de la intel·ligència militar i de les diferents branques dels exèrcits en acció. Tot el contrari de la gestió política de la guerra des de la Casa Blanca, dominada per la improvisació, la irreflexió i la fatxenderia de Trump, instal·lat permanentment en el caos i en el desastre d’uns equips d’aduladors, sense cap visió estratègica ni altra preocupació que no sigui veure satisfets els seus instints de glòria i de dominació. Tot el contrari del govern d’extrema dreta de Netanyahu, autèntic director polític de la guerra, concentrat a mantenir controlat a Trump i a obtenir el màxim rendiment de la guerra, tant en l’expansió de l’àmbit hegemònic d’Israel com en la destrucció del potencial militar i també econòmic de l’Iran.
PUBLICITAT
Trump ha destrossat qualsevol confiança negociadora. Difícil asseure’s a negociar amb la Casa Blanca després dels dos paranys estesos als negociadors iranians, el primer el juny de 2025 i l’altre aquest mateix febrer, quan van veure’s bombardejats amb les negociacions en marxa. També per a l’emirat d’Oman serà difícil acollir al seu territori els negociadors i fer d’intermediari i missatger entre dues parts que mai s’han assegut juntes en una taula de diàleg per veure a continuació com Washington feia servir les reunions per desviar l’atenció en la preparació dels atacs i Teheran castigava Oman amb el llançament de míssils i drons al seu territori.
Res tampoc ha explicat Trump a l’opinió pública republicana, en gran part hostil a una acció contrària a totes les seves promeses respecte a la inutilitat de la interferència en conflictes aliens, les guerres llargues i els canvis de règim. Ho ha fet sense permís del Congrés, amb contravenció fins i tot d’una ordre presidencial de Gerald Ford, confirmada per Jimmy Carter i Ronald Reagan, que prohibeix assassinats d’Estat com el perpetrat contra el Guia Suprem de la Revolució Islàmica. Fins i tot part de l’electoral MAGA és hostil a la guerra, que mereix l’aprovació del 37% dels ciutadans, a contrastar amb el 88% que donava suport a la intervenció a l’Afganistan en dates equivalents de 2001 i el 72% a la de l’Iraq, el 2003, i és la més baixa en la memòria en el començament d’una guerra. Exactament, el contrari del que passa a Israel, on Netanyahu, malgrat el seu desprestigi polític, té el suport majoritari de més del 80% i compta amb la guerra llarga i ampliada al Líban i amb les rendes que en pugui extreure de cara a les pròximes eleccions generals previstes com a més tard l’octubre vinent.
La guerra de l’Iran és un triple regal per a Putin. Econòmic d’entrada: Rússia està rebent una reconfortant injecció financera gràcies als preus disparats del petroli com a resultat del tancament de l’estret d’Ormuz. Militar, en segon lloc: Trump ha acumulat tota la munició, i sobretot la més tecnològica, de cara a l’atac a l’Iran, en detriment de l’aprovisionament a Ucraïna, especialment significatiu en el cas dels tomahawks, demandats per Zelenski i denegats des de Washington, per a gran satisfacció del Kremlin. Finalment, geopolític: els Estats Units i Israel han desencadenat una guerra d’agressió, elegida i preventiva del mateix tipus que la que Rússia va fer amb Ucraïna, a l’esquena de Nacions Unides, assentant a més un nou precedent respecte al tracte als caps d’Estat enemics que pot interessar a la Xina de cara a una futura acció armada per annexionar-se Taiwan.
L’estratègia del caos té el seu origen en les falses il·lusions que es va fer Trump després del seu èxit a Veneçuela, on va llençar una operació de bloqueig militar de llarga durada i envergadura, va segrestar a Nicolás Maduro en una acció ràpida brillantment dissenyada i realitzada i finalment ha aconseguit fins i tot controlar remotament la presidència de Delcy Rodríguez, en una exhibició de poder que efectivament li ha pujat al cap.
A l’Iran ha escapçat la cúpula del poder més dràsticament, però no ha aconseguit ni derrocar ni controlar el règim com a Veneçuela i s’ha llençat a una perillosa escalada animat per l’estratègia destructiva israeliana. I el que és potser pitjor, no té una idea de la sortida de la guerra, si vol evitar la persistència del règim, el seu enduriment o la caiguda del país en la guerra civil i en la més perillosa inestabilitat regional.
