El sistema electoral previst per a l’elecció del Congrés de Diputats tindrà l’any vinent cinquanta anys de vigència. Els seus trets fonamentals provenen de la Ley para la Reforma Política de 1977. Es traslladen a un Reial Decret del primer govern Suárez, es ratifiquen en la Constitució de 1978 i es desenvolupen definitivament en la llei electoral (LOREG) de 1985 (deixo de banda el sistema previst per a l’elecció del Senat, atesa la sempre discutida definició de la seva composició i de les seves atribucions).

Durant mig segle, s’han conservat les peces essencials del sistema: concretament, el districte provincial, la fórmula proporcional, la barrera mínima provincial del 3 % i les candidatures de llistes tancades i bloquejades. Són elements criticats des de l’origen i han generat propostes de reforma que no han prosperat. Examinarem aquí aquestes característiques i els seus efectes, valorant en quina mesura poden ser modificats. (No tractaré de les candidatures de llista, objecte sovint d’una atenció desproporcionada. Tot i acceptar que desbloquejar les candidatures de llista podria estimular més proximitat entre electors i elegits, les experiències comparades no són gaire concloents sobre aquest presumpte benefici.)

 

Districtes provincials sense igualtat de vot

Establir el districte provincial —amb les ciutats de Ceuta i Melilla— ha tingut un avantatge: evitar l’operació políticament controvertida de modificar periòdicament els límits territorials dels districtes per adaptar-los als canvis demogràfics. Conserva, però, els biaixos produïts per la desigual població de les províncies, atribuint un valor desigual al vot segons el districte. De partida tots compten ja amb dos diputats. Els escons restants es distribueixen entre districtes segons la quota resultant de dividir el total de la població espanyola entre els 248 escons a repartir. Aquesta distribució perjudica o beneficia sensiblement els ciutadans segons la província on viuen.

A Madrid (2+35 diputats) i Barcelona (2+30 diputats) es requereixen entorn d’uns 180.000 ciutadans per disposar d’un escó, mentre que a Sòria (2 diputats) o Terol (2+1 diputats) són només uns 45.000. Com a resultat, els ciutadans d’aquests dos darrers districtes multipliquen per quatre el seu pes en el Congrés respecte dels madrilenys o dels barcelonins. No tots els ciutadans, per tant, disposen de la mateixa influència parlamentària. En conjunt, les 15 províncies més poblades són clarament penalitzades, mentre que les 15 amb menys habitants es beneficien d’una prima de representació, tal com ho mostra la Taula 1.

PUBLICITAT
Advertisement

Per tant, l’afirmació constitucional del dret al vot igual s’hauria de matisar amb la ironia orwelliana que «els vots d’uns ciutadans són més iguals que els d’altres». S’ha justificat aquesta desigualtat com una forma de «discriminació positiva» a favor de territoris menys desenvolupats des del punt de vista econòmic o sociocultural. És molt discutible que aquesta sigui la millor manera de compensar o reduir la seva inferioritat.

 

Un sistema proporcional poc proporcional

Celebrades les eleccions, els escons de cada districte han de ser distribuïts entre les candidatures en proporció als sufragis obtinguts i aplicant la fórmula D’Hondt. Però el fet de competir en districtes amb pocs diputats fa que únicament els dos o tres partits més votats de cada districte puguin realment obtenir un escó. Atès que són una trentena els districtes amb pocs diputats, aquest efecte desproporcionalitzador es multiplica. Malgrat l’afirmació constitucional de proporcionalitat, gairebé un 40 % dels diputats s’elegeixen amb una dinàmica més majoritària que proporcional, reduint notablement les possibilitats electorals dels partits menors.

Recordem, a més, que aquesta dinàmica majoritària en districtes de pocs diputats estimula entre els electors una disposició al vot útil o estratègic. És a dir, a donar el vot no al seu partit preferit, sinó al partit amb més probabilitats d’obtenir un escó, i es reforça així la posició dels partits grans i s’afebleix la dels petits. Aquest efecte psicològic incrementa l’efecte desproporcionalitzador del model.

Aquesta dinàmica majoritària en districtes de pocs diputats estimula entre els electors una disposició al vot útil o estratègic.

Tal com es comprova en la Taula 2, els més beneficiats són els grans partits d’àmbit estatal —actualment, PP i PSOE—, situats pels electors en primer o segon lloc en la pràctica totalitat dels districtes. En canvi, resulten perjudicats els partits menors d’àmbit estatal que solen ocupar la tercera o quarta posició en vots: han rebut històricament aquest «càstig» el PCE/IU, Ciudadanos o, més recentment, Podemos, Sumar i Vox.

Per la seva part, els partits nacionalistes o regionalistes es troben en una posició intermèdia: obtenen un percentatge d’escons molt proper a la seva proporció de sufragis perquè la concentració dels seus votants en les circumscripcions del territori d’on procedeixen (PNB, CiU, ERC, EH-Bildu) els permet assolir alguna de les beneficiades posicions primera o segona del districte. Es desvien molt poc de la proporcionalitat.

El resultat general és que el sistema electoral espanyol —proporcional segons la Constitució— és un dels menys proporcionals entre aquests sistemes i se situa a prop dels majoritaris. Per això, es podria dir que el sistema electoral espanyol és «el més majoritari entre els proporcionals». Alguns comentaristes poc documentats atribueixen sovint aquesta anomalia a la fórmula D’Hondt, quan en realitat la causa de la desproporcionalitat rau no en l’assignació de diputats entre les candidatures, sinó en la distribució prèvia d’escons entre les províncies. Sense corregir aquesta distribució territorial, milloraria poc la proporcionalitat si s’apliqués un mètode diferent de la fórmula D’Hondt.

El sistema electoral espanyol —proporcional segons la Constitució— és un dels menys proporcionals entre aquests sistemes i se situa a prop dels majoritaris.

Finalment, la barrera mínima a escala provincial és també controvertida. La normativa estableix que sols participaran en l’assignació d’escons les candidatures amb un mínim del 3 % dels vots del districte corresponent. Quin impacte té aquesta exigència? Només en pot tenir en districtes amb trenta o més diputats. Però, com que els diputats a repartir en bona part dels districtes són pocs —sis o menys de sis—, aquest tres per cent és generalment inoperant: sempre caldrà una quantitat molt superior de sufragis per guanyar algun dels diputats en joc. El percentatge real de vots necessaris per obtenir un escó en aquestes províncies es calcula entre el 25 i el 35 %: les candidatures que no s’hi aproximen no tenen possibilitats efectives de guanyar-lo. Per això, també s’ha criticat aquesta regla de la barrera i s’han fet propostes de reforma.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

 

Reformes plantejades i obstacles interposats

Aquest sistema electoral ha resistit inalterat durant mig segle. Per què? En primer lloc, per la naturalesa mateixa de la normativa electoral. El seu caràcter fonamental en una democràcia parlamentària fa que aprovar-la o reformar-la exigeixi un acord força ampli entre tendències polítiques. A Espanya, a més, necessita una reforma constitucional de procediments molt rigorosos. Per altra part, cap sistema electoral és producte neutre d’un càlcul científic: és el resultat d’una determinada correlació de forces polítiques i socials amb influència desigual dels seus actors. Els partits o tendències que se’n beneficien solen ser necessaris per aprovar els canvis. És explicable que no tinguin cap entusiasme per fer-ho quan el canvi pot posar en perill tot o part de l’avantatge aconseguit amb la norma vigent. Aquesta inèrcia conservadora de tota normativa electoral és difícil de contrarestar amb les propostes de reforma plantejades.

Cap sistema electoral és producte neutre d’un càlcul científic: és el resultat d’una determinada correlació de forces polítiques i socials amb influència desigual dels seus actors.

Respecte de la igualtat de vot, els qui reclamen un vot més igualitari per als ciutadans de tots els territoris haurien de proposar la reducció dels escons de les províncies menys poblades: els caldria superar aleshores l’acusació immediata de maltractar els ciutadans més febles i provocarien la seva enèrgica resistència. També es podria defensar un augment del nombre total de diputats del Congrés que —segons la Constitució— pot passar dels 350 actuals als 400. És molt previsible que aquesta ampliació fos escassament popular en un moment de descrèdit de les institucions i dels seus titulars. Finalment, la substitució del districte provincial per una altra demarcació —la comunitat autònoma— i una distribució territorial diferent dels escons rebaixarien la desigualtat de representació. Però xocarien amb el requisit d’una reforma constitucional i amb la inèrcia d’una «identitat provincialista» en bona part de l’Estat.

Pel que fa a respectar més fidelment el criteri constitucional de proporcionalitat, substituir la fórmula D’Hondt per alguna altra fórmula milloraria poc la situació si no canviava alhora la distribució territorial d’escons, un canvi que acabem de considerar poc viable. (Per assegurar més proporcionalitat, alguns sistemes electorals preveuen l’existència de districtes en dos nivells territorials. En el cas espanyol, seria justificable una combinació entre districtes per província i per comunitat autònoma. Aquesta combinació exigiria també una reforma constitucional.)

Però l’obstacle més decisiu seria l’oposició dels grans partits estatals que es beneficien de l’actual biaix desproporcional. Emparats en l’argument que més proporcionalitat produiria més fragmentació parlamentària i que aquesta fragmentació dificultaria més la formació de majories de govern, bloquejarien la demanda dels tercers i quarts partits estatals d’incrementar la proporcionalitat.

Finalment, s’ha demanat traslladar a escala estatal l’actual barrera del tres per cent del vot provincial. En aquest cas, la reforma té un objectiu polític declarat. No tracta de depurar tècnicament la proporcionalitat del sistema: ja hem dit que la barrera provincial és innòcua. L’objectiu de la proposta és impedir la presència parlamentària dels partits nacionalistes/regionalistes —pràcticament impossibilitats d’assolir un 3 % del vot estatal— i anul·lar així la seva eventual influència en les majories de govern. Aquest canvi tindria un elevat cost polític per damunt del seu eventual benefici: perjudicaria severament la legitimació del règim davant dels qui afirmen el caràcter plurinacional de l’Estat i realimentaria la crònica crisi territorial del mateix règim.

 

Queden expectatives de reforma electoral?

Tot el que s’acaba d’apuntar fa improbable actualment una reforma electoral substantiva. A més, les dificultats comentades augmenten per una contradicció latent entre el model constitucional i la dinàmica efectiva que anima la vida política espanyola. Demanar més proporcionalitat en la representació parlamentària suposa una visió inclusiva i consensual de la diversitat política, reflectida generalment en majories governamentals de coalició multipartidària. És la dinàmica de les democràcies escandinaves, belga o neerlandesa. Però aquesta no ha estat la dinàmica dominant en la vida política espanyola: ha derivat cap a un model de democràcia antagònica que distingeix rigorosament majoria i oposició, amb preferència pel bipartidisme i per governs monocolors i amb resistència a les coalicions com una patologia incòmoda.

Si una reforma electoral vol consolidar aquesta dinàmica antagònica, li caldrà mantenir o reforçar la desigualtat de vot i la baixa proporcionalitat, corrent el risc que el règim polític sigui encara menys capaç de gestionar eficientment una pluralitat partidista creixent i una crònica conflictivitat territorial. En tot cas, l’experiència d’altres països ens mostra dues circumstàncies que faciliten canvis importants en la seva normativa electoral: una crisi general del règim polític o una alteració substancial en el seu sistema de partits, amb més fragmentació o més rotundament dominat per la dreta o l’esquerra. Si l’evolució política ens acostés a alguna d’aquestes condicions, podria ser més factible una reforma electoral.

 

TAULA 1.- Repartiment d’escons per districte i desigualtat de representació. (Població INE segons padró 01/01/2026)

Províncies més poblades

Província
Habitants
Escons
Habitants per escó
Madrid 6.751.251 37 182.466
Barcelona 5.714.730 32 178.585
València 2.589.312 16 161.832
Sevilla 1.947.852 12 162.321
Alacant 1.881.762 12 156.814
Màlaga 1.695.651 11 154.150
Múrcia 1.518.486 10 151.849
Cadis 1.245.960 9 138.440
Balears 1.173.008 8 146.626
Biscaia 1.154.334 8 144.292

Províncies menys poblades

Província
Habitants
Escons
Habitants per escó
Guadalajara 265.588 3 88.529
Osca 224.264 3 74.755
Conca 195.516 3 65.172
Zamora 168.725 3 56.242
Palència 159.123 3 53.041
Àvila 158.421 3 52.807
Segovia 153.663 3 51.221
Teruel 134.545 3 44.848
Soria 88.747 2 44.374

 

TAULA 2.- Desproporcionalitat entre vots i escons en les eleccions al Congrés de Diputats de 2023. (Font: Ministeri de l’Interior)

PARTITS
VOTS
% VOTS
ESCONS
% ESCONS
DIFERÈNCIA
PP 8.091,841 34.05% 138 40.14% +6.10
PSOE 7.760,971 32.70% 122 35.57% +2.88
Vox 3.033,745 13.39% 34 10.43% −2.97
Sumar 3.014,007 13.31% 32 9.86% −3.46
ERC 463,883 2.89% 8 3.00% +0.12
Junts 393,634 2.60% 8 3.00% +0.41
EH Bildu 334,362 2.36% 7 2.71% +0.36
PNB 276,782 2.13% 6 2.43% +1,30